Pet Shop Boys en el Poble Espanyol de Barcelona

OK: Como siempre, un concierto muy conceptual y resultón. Esta vez tocaba un escenario a base de cubos, cubos en la cabeza, píxels en las pantallas, leds de cuadrados... Sí, todo muy cuadrado y bastante racional. Bien el directo, bien la selección de temas, bien todo. Correcto. Y ya está.

KO: Ya ves que no me ha gustado tanto como la anterior gira. Me ha faltado un poco más de emoción. En la gira de Cubism todo me sorprendió más: se cachondeaban de ellos mismos, el vestuario era más resultón, había muy buen rollo entre todos los que estaban en el escenario (y lo transmitían)... No puedo decir que no se hayan currado la escenografía porque no es verdad (la pared de cubos que se iban cayendo y adaptando al setlist ha sido la sopresa) pero creo que ha sido una puesta en escena poco dinámica (por lo que podría haber sido). Mmmm, me ha faltado algo. Pero ha sido un concierto disfrutable, no me malinterpretéis. Quizás soy demasiado exigente y en cualquier otro artista, este concierto hubiera sido de 10.

!: Pensaba que harían algún guiño a Michael Jackson. Si hasta Madonna o la Pantoja lo hacen... pero no, se ve que los Pet Shop Boys no deben ser tan pop como creía. :(

Los Mundos de Coraline

OK: Veure aquesta pel·lícula em feia pal. Però després de rebre tres opinions molt favorables, em vaig decidir a fer-ho. I, senzillament, em va encantar. És absolutament hipnòtica. Una gran oda a la imaginació dels nens (i no tan nens), de l’amor als pares (siguin com siguin) i de les bones idees. Té el punt just de pastelona i tètrica i no és tan per nens com pugui semblar a priori. Molt recomanable, tot i que segueixo pensant que em va agradar més Pesadilla antes de Navidad.

KO: La vaig veure en 3D. I val molt la pena, tot i que hi ha ocasions on l’efecte no està massa ben aconseguit. El que no té perdò és que et cobrin 10 euros per l’entrada. Si la gent ja no va al cine i l’única solució que de moment se’ls acudeix a les distribuidores és la mandanga aquesta de les 3 dimensions, si us plau, ara que no et cobrin encara més. Quina ràbia!

 !: Genial la campanya de publicitat de Wieden + Kennedy que van fer per a la pel·lícula. Crec que fins i tot s'han endut algún premi del Festival de Cannes.

L'Habitació de Verònica, el colofó d'un dia rodó

Avui vaig a dormir content. Sento que li vaig agafant el punt a la nova feina, he sortit a l'hora, he anat a fer una birra amb els companys, he sopat la mar de bé, he tingut una bona conversa i, sobretot, l'obra que he anat a veure m'ha entusiasmat. O sigui que fantàstic.

OK: Aquesta obra que tant ha contribuït a millorar la meva vida és ni més ni menys que "L'Habitació de Verònica" que fan al Club Capitol. És la típica de la qual no pots explicar res per no aixafar la guitarra. És un thriller, una obra de misteri, de terror psicològic. Explica com un matrimoni d'ancians adorables demana a una noia que els acompanyi a casa ja que s'assembla molt a una tal Verònica que coneixien i li demanen que els faci un favor innocent... A partir d'aquí poc més puc dir excepte que la tensió anirà pujant i res serà el que sembla. El text juga molt hàbilment a soprendre't en cada nova situació, arruinant les conclusions precipitades que vas prenent i dosificant correctament la informació. I no només el text és bo, els actors, especialment el Lluís Soler i la Mercè Montalà, estan formidables. Una combinació perfecta.

KO: He trobat que la Silvia Marty estava una mica sobreactuada i que el paper del Miquel Sitjar no li permetia lluir-se massa. Però res prou important per a què enterboleixi la sensació general, que és molt i molt positiva.

!: Els actors són molt habituals en doblatges i si tancaves els ulls podies ben bé creure que estaves al cine.

Posts que es quedaran per sempre en el tinter

Ja no els escriuré. Ha passat massa temps per fer-ho. Tinc les fotos sel·leccionades, els vídeos pensats i fins i tot el text la meu cap, però no trobo el moment per posar-m'hi en sèrio. I és que per una cosa o una altra, ha anat passant tant de temps que ja no em motiva escriure'ls. Però no vull que caigui en sac trencat (toma traducció literal!) i en farem 4 línies, perquè després no es digui.

Complot 2 x 1

He anat a les últimes dues xerrades de Complot, amb el Félix Muñoz i amb el Bruno Sellés de Vasava.

El Muñoz ara mateix és el director de marketing de Telefónica aperò també ho ha estat de Coca-Cola i d'altres grans empreses. Un tio molt lúcid i molt fan de la publicitat. A falta de Moleskine, em vaig apuntar 4 coses al mòbil per apuntar al blog. No les desenvoluparé però intentaré recordar que volia dir:

• Targetes CV: Em va agradar que expliqués el seu currículum a través de les diferents targetes que ha tingut a les diferentes empreses: quan feia de periodista, a Coca-cola, a Cepsa, etc. Original.

• Creativitat marca pepsi coke: Va fer una comparativa entre la Coca-cola i la Pepsi. Costen el mateix, tenen un gust semblant, etc. etc. i què les fa diferents? La marca. La gent paga més per la marca. La gent no consumeix marques blanques de coles. Què han fet bé ells?

• sqma i tipus jefes: Mmmm... Ara no sé molt bé a què venia això. Crec que va despotricar una mica i va passar un esquema sobre qui prenia les decisions sobre publicitat en una empresa. Conlusió: com menys passos millor. Quantes més opinions, més es perverteix el missatge original i es perd la creativitat i la originalitat pel camí. Ho va exemplificar amb un spot horrorós de Telefónica que, per sort, mai es va arribar a emetre. També va parlar sobre la importància que un creatiu publicitari fos, a la vegada, un bon estratega. Diu que no creu en la figura del planner separada de la del creatiu.

• x pagar-se aficions: Tot i que li encanta la publicitat i el sector, va remarcar que, en el fons, tot ho feia  per poder viure com li agrada i fent el que li agrada. I ja que havia de treballar, volia fer-ho amb una feina que el motivés.

• no concursos: pues eso.

 I els apunts sobre Vasava són:

• padre, 16 persones, estudi so: l'estudi té una història curiosa. Primer eren el Bruni i els eu pare i després van começar a créixer... fins ara, que són un estudi de referència a nivell mundial, integrat per 16 persones que no s'especialitzen en res perquè volen estar explorant permanentment. Tenen fins i tot un estudi de so!
  

• Libertad nunca mais: 100% d'acord. EL pitjor que et poden donar és llibertat creativa, pq després, tal i coim ens va demostrar rajant d'alguna campanya que han fet, el client sempre vol canvis. I és que, encara que no ho diguin, sempre tenen en ment alguna cosa!

• Plug in magia: Això em va fer molta gràcia. Es veu que en un projecte que van fer el client els deia que li faltava màgia. I què coi és "màgia"? Tan de bo, deia, existís un plug in que li afegís màgia a qualsevol cosa :p
  

• Diesel: em van encantar els treballs que han dut a termen per a Diesel. Van deixar molt bé al client.

• Hp: aquesta acció em va semblar genial. Per a una fira d'impressores volien que l'stand d'HP es diferenciés de la resta i van muntar una caseta d'hamburgueses súper fastigosa, amb dos empleats bruts, etc. Tu podies demanar l'hamburguesa amb els ingredients que volguessis, ells t'ho muntaven a l'ordinador (acoplant capes de photoshop) i et sortia un resultat com ara aquest:
  

• mango circ i pull: Em vaig quedar impactat també amb tota l'animació flash de la web de Mango de la temporada tardor-hivern de 2008. Ambientada en un circ, etc. molt i molt currada. Van parlar també molt bé de Mango. No tant d'Inditex...

• jay z: Els de Vasava tbé s'han dedicat a fer samarretes per la marca del raper. Molt conceptuals i molones. 

El Bharma no és només per frikis

Per fi vaig anar al bar dels fans de Lost! Petitet però molt millor que com sembla per internet. Als fans de Perdidos ens va agradar i als que no ho eren, també. No entenien que als lavabos sentissin sorolls de monstres, però la música els va molar. Tots contents :)

Blockbuster de la temporada

Es pot veure. Passes l'estona i prou. No fa falta buscar-li més. Em va agradar més que el Codi da Vinci, però és que la novel·la tbé em va agradar més. Era més thriller, sense tantes paparrutxades teòricoreligioses i més acció pura i dura. Segueixo pensant que el paper del Langdon no li escau gaire al Tom Hanks però bé, fa el que pot (o vol). Això sí, em va soprendre que el final fos lleugerament diferent al del llibre (no expliquen la vertadera relació del camarlengo amb el Papa... !!!)

Lady no more gaga

Absolutament delirant. Un dels millors clips de la temporada. juntament amb el desassossegant de  Depeche Mode.

Un post. Sincopado. La vida por delante. En el Teatre Goya.

OK: He ido a ver la obra por el cartel. Sí. Así de claro. Así de frívolo y así de triste. Aunque matizo. El cartel me llamó la atención. La sinopsis me interesó. Un par de críticas me gustaron. Y una oferta me decidió. Vale la pena. Por los actores. Sobretodo ella. Y el chico árabe. Tenía mis dudas sobre Concha Velasco. No me acaba de gustar la voz. Siempre la he visto como impostada. Aquí me ha gustado. Mucho. Es un papel extremo. Hace de vieja. Judía. Ex-prostituta. Madame Rosa. Que cuida a un chico. Musulmán. De 14 años. Momo. Momentos de su vida. Reflexiones sobre razas, religiones, papeles, vida, muerte, pasado, futuro. Te hace sonreír. Intenta hacer llorar. Pasas un buen rato. A mis abuelas les hubiera encantado. 

KO:Es una obra sensiblera. Demasiados recursos para emocionar. Con gran parte del público lo ha conseguido. Conmigo no. Les he visto el plumero. Hay diálogos que no son muy creíbles. Todo rezuma tolerancia, comprensión, emoción, felicidad. Y, ojo, defiendo estos valores. Pero la vida no es tan fácil. Ojalá.  / Se me ha hecho pesada hacia el final. En cambio a uno de mis amigos, no. Le ha pasado al revés. Para gustos los colores. De 5, a 3 nos ha gustado, a uno mitad y mitad y a otro nada de nada. 

!:Ella se merece los aplausos. Hace una buena transformación. Hay un buen trabajo del personaje. Se notan unos buenos ensayos. Algunos diálogos suenan muy genuinos. Momentos que parecen muy verité. Otros para nada. Hay complicidad. Se agradece. Parte del público se ha levantado. Y un chico la esperaba a la salida con un ramo. Un amigo decía que parecía Cine de barrio. Que faltaba el pianista de Parada. Quizás sí. Pero no seamos malos. Hay donde criticar pero es una buena obra. 

A la botiga de Danone Barcelona

Aquest matí he llegit a MarketingNews que Danone havia inaugurat per fi la botiga que tenien previst obrir a Barcelona. I quan he anat a dinar a casa, ma mare, que coneix la meva debilitat pels Actimels i les marques, m'havia preparat un complet press clipping de noticies sobre la botiga. Total que aprofitant que per 15 dies encara hi treballo a prop, he decidit anar-hi xino-xano al sortir del curro. 

OK: En plena guerra contra les marques blanques (o, millor dit, de distribució) iniciatives com aquestes són una bona estratègia. Que les marques trobin una nova manera de relacionar-se amb el seu públic sempre està bé. En aquest cas, amb l'excusa dels 90 anys que fa que Danone va néixer a Barcelona, aquest centre ofereix una iogurteria (amb iogurts personalitzats amb toppings i salses que no podrem comprar al súper), un restaurant saludable a bons preus (menús de 8,5 i 12 euros), una botiga de marxandatge danonil, un mini museu i dues sales (per fer coses, no sé quines, però coses). Tot molt blanc, molt net i ple de personal simpatiquíssim.

KO: Massa blanc tot. Impol·lut. Avorrit. Com en un anunci de Neutrex-vengo-del-futuro. La veritat és que és un lloc una mica massa fred on menjar, per molt bons que semblin els plats i que algun dia, amb menys cua, espero provar. La iogurteria és petita i amb una forma d'envàs que la fa una mica horterilla. El museu és realment mini. I el que hi ha per contemplar... mmmm... millor en una web. Hi ha 4 pantalles que no s'escolten bé on es poden veure anuncis clàssics de la marca, com de saludables són els iogurts i 4 dades més. Crec que es podria fer algun muntatge més espectacular i igual (o més) de didàctic. El tema de les sales de conferència-showrooms és certament interessant. El que no sé és com assabentar-me dels actes que s'hi facin. 

!: La botiga ocupa els antics estudis de CityTV de la plaça Francesc Macià. Allà on feien el mític Vitamina N. Quins records!

From I to J, un despropòsit a l'Arts Sant Mònica

I no perquè l'exposició estigui malament, al contrari, l'exposició-homenatge de la Isabel Coixet al John Berger està de pu** mare (un laberint de reixes, amb so i llums que et guien per l'espai mentre et llegeixen les cartes del llibre From A to X). El que passa és que tota la política comunicativa d'aquest nou centre és una mica surrealista, per no dir patètica. Us ho explico mitjançant el meu cas:

- Llegeixo al diari sobre l'exposició. M'interessa. I penso en un amic anglès a qui també li pot interessar.

- A la feina em parlen sobre l'expo. Es veu que l'han vist en català i com que el muntatge consisteix en actrius que han aparegut a les pel·lis de la Coixet (la Sarah Polley, la Patricia Clarkson, la Pe, la Leonor Watling...) suposo que no deuen parlar català i decideixo que la veuré en versió original.

-Li envio al meu amic un link de l'Arts Santa Mònica i com que la pàgina només està en català, el pobre no entén res. Sort que creu en la meva paraula.

- Reservo per veure l'exposició. Ja us dic ara que no hagués fet falta, només vam ser ell i jo a les 19:30h del diumenge passat.

- L'exposició en anglès (només fan un passi en català i anglès successivament, cada 45 minuts) i sense cap mena de subtítol ni un paperet de guia ni res. Esclar, l'amic anglès em mirava amb cara de pena perquè deia que ell havia d'estar atent per entendre-ho... o sigui que imagineu-vos jo. Vaig entendre el que vaig voler.

La meva reflexió és: a qui va dirigida? A turistes que entenen l'anglès? Doncs no sé com sabràn que fan l'exposició si la web està només en català. A catalans? Potser, però a catalans que siguin defensors del doblatge a ultrança o a perfectes trilingües. A públic de la resta de l'estat? Igualment hauran de ser bilingües, perquè en català entendran poc i en anglès, segurament menys. No seria més fàcil només fer un passi en anglès (ja que la gràcia estar en escoltar les interpretacions originals) i tenir unes pantalles o uns paperets amb la traducció? Crec que tots hi sortiríem guanyant. 

Per sort, vaig sortir carregat de pósters amb les preguntes que vaig veure pel metro fa uns dies i tindré per decorar-me l'habitació o el nou despatx i vam flipar amb l'exposició de l'última planta: cavalls, llops, vaques destripades, molta foscor i de nou, John Berger. Coi, ni que fos la Berger's Foundation!

Some books I recently enjoyed

'Cause I love laughing.

Yeah, it seems freaky, but I really enjoy writing and knowing how to do it.

And I also like to know about what I'm going to write.

Sweeney Todd, brutalèrrim

Genial, fantàstic, excel·lent i em quedo curt.

"Brutal barbero de Fleet Street" al Teatre Apolo de Barcelona.

OK: Els intèrprets, immensos, en especial la Vicky Peña (Mrs. Lovett), el Joan Crosas (el Sweeney), la Teresa Vallicrosa (la captaire), la Maria del Mar Maestu (Johanna) i la Ruth González (el nen). Tots, no només els que destaco, són capaços de fer-se entendre perfectament. Feia temps que no veia un musical on pogués seguir el text de les cançons senseproblemes. Aguts, greus, canons i cors no són impediment. Un bravo per la tècnica vocal. Un altre bravo per l'escenografia. I un tercer pels músics. Una obra absolutament recomanable. M'havia quedat amb moltes ganes de veure-la quan es va estrenar per primer cop amb el Constantino Romero i per fi m'he pogut treure l'espina clavada. 

KO:  En alguns moments se m'ha fet llarga. Potser perquè ja sabia l'argument per la pel·lícula del Burton (que també se'm va fer llarga, així que estic pensant que la culpa està en el llibret del Sondheim i no pas en les adaptacions). 

!: He trobat a faltar que l'obra fos en català. Quan es va estrenar fa 10 anys es va fer així  i, com es fa normalment, després es va adaptar al castellà i es va estrenar a la resta de l'estat. Però ara sembla que això ja no s'estila. La majoria dels musicals que es fan actualment a Barcelona són directament en castellà. :( // Quan sortia del teatre i buscava desesperadamentun taxi sota la pluja (sisplau, augment de l'horari del metro entre setmana, ja!) he escoltat uns que es preguntaven "creus que tocaven de veritat?". Homeeeee, per favor, que no ha quedat clar quan escalfaven que hi havia una orquestra??????

Los Abrazos Gélidos

La nova pel·li de l'Almodóvar m'ha deixat fred. Aquesta és la paraula. 

M'ha agradat mentre la veia. Els actors quasi tots genials (excepte els dos nois joves), les escenes estèticament molt cuidades i molt ben planificades, la música absolutament correcte.  Tot aparentment perfecte, sí. Però un cop es va acabar em vaig quedar amb una sensació de buidor. Com si no m'haguessin explicat res. Com si no m'haguessin explicat res que m'emocionés o m'arribés a transmetre res profund. Amb "La Mala Educación" t'anaves reformulant la història a mesura que avançava el metratge. Amb "Hable con ella" et plantejaves dilemes morals. Amb "Volver" vaig sortir del cine sentint-me millor persona. Amb "Los Abrazos Rotos" vaig sortir igual que vaig entrar.

És una pel·lícula que parla sobre passió i és extremadament desapassionada. 

Suposo que no em va agradar però no n'estic completament segur.