Un any després...

Es pot dir ben bé que Twitter killed the blogger star. No pas perquè això fos cap blog emergent, déu me'n guardi, sinó perquè amb aquest ritme (nul) d'actualització encara hi hagués pogut aspirar menys.

Aquest blog va néixer com un experiment, un espai per a tots els públics després de l'experiència d'un parell d'anys en un altre blog personal (i anonímissim). Pretenia fer-lo servir com a diari on reflectir teatres, cines o concerts on assistís i posar en pràctica trucs de publicació, estils, posicionament i un llarg etcètera. Però amb l'aparició i posterior popularització de Twitter això va perdre el sentit. Per què escriure un post llarg si en 140 caràcters podia dir més o menys el mateix? Clar que després no en queda cap constància. I com que el buscador de tuits és infame, ara ja no sé què opinava de "La Vampira de Raval", "Melancholia", "American Horror Story", "Tinker. Tailor. Soldier. Spy" o "El Crim de Lord Arthur Saville", 5 coses recents (a 29 de desembre de 2011) sobre les quals m'hagués agradat escriure i al final... res de res.

I és que portar un blog requereix dedicació. Molta dedicació. I si vols tenir vida offline i ja escrius prou a la feina, passa el que passa: això llangueix lentament...

Però això, repeteixo, no vol dir que no hagi escrit res durant aquest temps. Uns quants mils de tuits i, entremig, posts a Publicidad y Salud i cròniques al web de Complot, l'escola de creatius.

Per què aquests posts?

Els de Publicidad y Salud, perquè és el blog de l'agència on treballava i seria estrany que un copy amb blog personal no escrivís al blog de la seva pròpia feina. Temes? Salut des de múltiples punts de vista. Des de cine a tv, passant per arquitectura i tecnologia. Un repte, sí.

I a Complot perquè a l'Arnaublog ja parlava sobre les xerrades dels divendres de motu proprio i un cop, en Dan, el director de l'escola, ho va trobar i ens va demanar al Raulifer (que també escrivia sobre tema al seu blog) i a mi que hi col·laboréssim. Per què no? Si ja ho fèiem perquè volíem...

El que m'agradaria ara és transcriure aquests posts disseminats per la xarxa en aquest blog. Sí, ja sé que Google em penalitzarà per copiar contingut. Bé, m'és igual, és contingut meu. Penso enllaçar-lo per a què la font original pugi en el pagerank. I també penso afegir-hi contingut fresc. Una espècie de blogger's cut (per allò dels director's cut, ehem) comentant el que no es va publicar, o el perquè es va fer d'aquella manera, etc. Segurament no li interessi a ningú però... i què? És casa meva i a casa seva cadascú hi fa el que bonament vol. Així que, si hi entreu, benvinguts sigueu. Espero que hi passeu una bona estona. :)

10 kinectisms després de jugar un parell de cops a la Xbox Kinect

1) Ho sento per la Wii, però això de "El mando eres tú" mola més que "un mando inalámbrico que replica tus movimientos".

2) Suposo que l'estàndard, a partir d'ara, el marcarà Microsoft amb la Kinect. De moment, ja han venut 8 milions d'unitats en 2 mesos. Nintendo que es quedi amb la nova DS en 3D, que segur que també estarà molt bé.

3) És tan lloc comú que em fa ràbia dir-ho, però, acabarem tots com a Minority Report. (I no només pel que fa a la publicitat). Si ja hi ha prototips d'interfaces projectades en 3D en l'aire!

4) Si regalessin una Kinect amb les cistelles dels Benvinguts Nadó, acabaríem ràpidament amb l'obesitat infantil. La condemnada et fa suar molt! I pot tenir aplicacions interessants en el camp del healthcare, com bé explicava el @raulifer a Publicidad y Salud.

5) La veritat, jugar al Kinect Adventures o al Kinect Sports amb amics és molt i molt divertit. Els mini-jocs estan molt aconseguits i exploten molt bé les possibilitats de la consola. Fins i tot et graven per a que et vegis fent el monguer!

6) Això sí, has de tenir un menjador gran i lliure de trastos. No val per a minipisos de 25 m2.

7) També seria aconsellable viure en un primer o tenir uns veïns sords que no es queixin si de cop i volta un ramat d'hipopòtams en zel comencen a cridar i a saltar al pis de dalt.

8) Sorprèn la qualitat de la captura de moviments. No nois, això no és la cutre Eye Toy de la PlayStation.

9) I sí, és molt fàcil d'interactuar-hi. Qualsevol n'aprèn en un plis-plas.

10) Ara haurem de veure què passa. Esperem que no es quedi en cutre-jocs mínimament divertits per fer en grup i, a més, comencin ben aviat a explotar el reconeixement de veu i tot el que prometien amb el Project Natal.

Agost al Nadal

Ja fa uns anys que amb la família, el dia de Nadal, aprofitem per anar a veure alguna cosa al cine o al teatre. Aquesta any, diversos amics m'havien recomanat fervorosament el muntatge d'Agost: Osage County de Tracy Letts, al Teatre Nacional de Catalunya. I sibil·linament vaig aconseguir que ma mare ens comprés entrades. No ens en hem penedit.

OK: El muntatge és certament espectacular. Un text punyent, divertit a estones (és una comèdia, en teoria), amarg la majoria de vegades. No en va, és Premi Pulitzer del 2008. Un text plenament contemporani, però un clàssic immediat. Una escenografia de caure't de cul: una autèntica casa de tres pisos fotuda enmig de l'escenari. Com una casa de nines on van deambulant els personatges que suposo que només un teatre públic es pot permetre. I, potser el més important, uns actorassos que fan seu el text i et deixen bocabadat. Tot el càsting és encertadíssim, però s'ha de reconèixer especialment l'immens treball de l'Anna Lizaran, la dement i filla de p***matriarca de la família Weston; l'Emma Vilarasau , gran com sempre, i la Rosa Renom -dues de les tres filles- i la Maife Gil i el Jordi Banacolocha (germana de la mare i marit). Amb els personatges ja es deu fer una mica evident l'argument, oi? Família del midwest americà es reuneix. Per què? El pare ha desaparegut. Què s'hi troben? Una mare embogida, disposada a dir la veritat a la cara de tothom, amb totes les conseqüències que s'hi deriven. Res que no haguem patit en algun que altre dinar de nadal... ;)

KO: Malgrat la durada de l'obra (més de 4 hores) no es fa gens pesada. Si em poso crític en excés, potser l'últim acte (el tercer) se m'ha fet una miiiica llarg, però és que el segon és tan brutal que qualsevol cosa que hi vingués després el faria difícil de superar. // No deixa de sorprendre'm les barreges que es fan de l'star system català. Una dia veus la Vilarasau i l'Abel Folk, com a amics a Ventdeplà, l'altre els veus aquí fent de parella. Un dia la Vilarasau i la Lizaran són amants i l'altre són mare i filla. En fi, sembla que tenim pocs actors, però bons!

!: Vaig llegir a la Time Out –no he trobat el link– que a Madrid s'hi està preparant una versió en castellà de l'obra. I un es pregunta, "no es podria fer la mateixa que al TNC?" Si de fet els actors només han de canviar l'idioma i ja està, tenen aquesta sort de ser plenament bilingües gràcies a la #immersió lingüística. Però no, es veu que hi veien massa actors catalans (vés, coi!). Així que res, subvencionarem dos cops la mateixa obra. Això és gestionar bé els recursos!

An evening with Neil Hannon al Casino de l'Aliança del Poblenou

Neil Hannon interpretant al piano The Complete Banker, la cançó que dedica a la crisi.

Acabo de tornar del concert de The Divine Comedy al Casino de l'Aliança del Poblenou, a Barcelona, i encara estic emocionat.

El Neil Hannon (l'home al darrere de The Divine Comedy) és un crac de debò. Un concert íntim, amb només ell sol, al piano o a la guitarra i molt, molt proper. I divertit, també. Ha fet participar al públic ja fos cantant, aplaudint ("you're very clappy tonight"), fent petar els dits (com es diu "chasquear los dedos?"), xiulant ("it seems a Disney movie") o fins i tot explicant acudits. De cançons, n'han sonat força de l'últim disc i no n'han faltat de les clàssiques. En realitat, és que totes són grans himnes. I al tocar-les de forma diferent, en la seva versió més bàsica, m'hauria passat tot el concert enregistrant vídeos. Però no, no pot ser. En tinc 4 i, de moment, els deixo pujant al meu canal de Youtube: http://www.youtube.com/user/arnaublog

Bona nit!

"Caminando entre dinosaurios live" o les megatitelles del segle XXI

!: Quan Tele 5, qui ho diria, va emetre "Caminando entre dinosaurios" ja fa uns quants anys, m'hi vaig enganxar. La sèrie, produïda per la BBC, mostrava com podria haver estat la Terra fa 65 mil·lions d'anys utilitzant l'estil habitual dels documentals. Només se substituïen els lleons o els dofins per velocirraptors, braquiosaures i pterodàctils gràcies als efectes especials. La sèrie, s'ha de reconèixer, estava molt ben feta, s'hi notava la mà de la British Broadcasting Company en tots els detalls, des de l'excel·lent banda sonora, fins l'assessorament científic, la narració... I crec recordar que va tenir un èxit d'audiència considerable. Per això quan vaig veure que venien a Barcelona per fer un espectacle basat en la sèrie m'hi va fer gràcia anar. La marca hi donava garanties... però es complirien?

OK: A l'arribar al Palau Sant Jordi només hi havia nens per tot arreu. "Merda", vaig pensar, "serà un espectacle infantil (en el pitjor sentit de la paraula)". "Segur que començaran a fer moxaines a les bèsties i serà una espècie de Patito feo o Lazy Town en versió prehistòrica. Com no hi havia caigut?" Però... res més lluny de la realitat. L'espectacle està ben fet. Indubtablement és un espectacle que agrada als nens, però ho aconsegueix sense necessitat de tractar-los com a éssers estúpids. La informació que s'hi dona és bàsica (tot i que rigorosa) però l'espectacle està força ben portat i és clar, quan apareixen els dinosaures (tan, però tan ben fets) qualsevol objecció que puguis tenir automàticament s'esborra. És que estan molt, molt currats, eh! Són titelles, sí, es veien les estructures mecàniques de les bèsties grans i els peus de les persones que les traginaven, però, com deia un nen que tenia al costat ("mama, dins hi ha persones, eh, no et pensis que són de veritat"), això ja ho sabíem, ho acceptàvem... i ens seguia meravellant com de reals n'eren. El moviment de colls, boques, cues i cames eren gairebé perfectes. No sé pas si s'assemblen als dinosaures de veritat, però com a mínim als de Juràssic Park sí i a més a més en viu i en directe i en 3D sense necessitat d'ulleres ni cap enginy molest. / L'espectacle en sí era car, però vam optar per les entrades més barates, 19 euros (+ 4 de despeses de gestió... sempre tan absurd!). No vaig arribar a saber perquè en aquella zona era més barat, no estava mal situat, si de cas una mica de costat però els dinosaures es movien per tot arreu i crec que s'hagués vist bé. Dic "crec" perquè com que hi havia molt poca gent (sessió de dijous a les 20h) ens van deixar seure on volguéssim. I vam acabar ben bé a la zona frontal, no sé si eren les entrades de 60 euros... la jugada ens va sortir rodona!

KO: De tant en tant hi havia algun temps mort, algun acudit de vergonya aliena, al paleontòleg-presentador (el vam veure en castellà, no sabia que en català l'interpretava el Jordi Díaz!) en ocasions no se l'entenia gaire bé (un tal Luis Fernández-Gil) i alguns que altres petits errors, però en general si acceptem que anàvem al que anàvem, a veure els espectaculars animatrònics... va ser absolutament brutal. Esperava amb fal·lera que aparegués el T-Rex... el dimoni de les titelles de sempre però adaptat als nous i tecnològics temps. Potser a mi també se m'hagués hagut de considerar part del públic infantil ;)

Tres dones i un llop a La Villarroel

OK: Personalment, tenia les meves reserves en quant a l'argument de l'obra: en teoria, una adaptació moderna de la caputxeta vermella. Però un cop va comença, veus que de la caputxeta ni rastre. Una dramèdia (molt de drama però també molt d'humor) de tres dones, sobre la seva relació entre elles i els dèficits comunicatius i de relació que tenen, amb situacions en les quals t'hi pots veure en part reflectit. El que fa gran l'obra són les magnífiques interpretacions de l'Amparo Moreno (costumbrisme/humor a parts iguals), la Carme Pla (la T de Teatre que és capaç de fer-te riure fins a no poder més o d'estremir-te i fer-te quedar garratibat a la butaca), la Mireia Aixalà (que engrandeix el bon record que em va deixar amb La forma de les coses) i el Roger Coma (em van flipar els matisos en el seu moviment per transmetre moltes de les actituds del personatge). L'escenari, senzill però molt ben parit, també hi ajuda. I l'estil de la directora, la Carol López, que integra cançons i situacions molt cinematogràfiques (igual que a Boulevard o com m'havien dit que feia a Germanes) que trasllada el teatre a una nova dimensió. I és clar, el final, el final que fa gran tot el muntatge perquè veus que tot encaixa i desenganyem-nos, un bon final fa que guardis un millor record de tot plegat.

KO: Aquest cop no tinc res a criticar. Tot funciona bé. (Però no vol dir que a tu t'hagi d'agradar: no és un Shakespeare, ni falta que fa, però si vas sense idees preconcebudes, entraràs en la història i la gaudiràs de debò).

!: L'obra és un bon símbol de la transició de La Villarroel. Fins ara la dirigia el Javier Daulte i ara ho farà la Carol López, i Tres dones i un llop és una adaptació d'una obra del Daulte (originalment estrenada a l'Argentina com a "Caperucita") dirigida per la López. Curiós, si més no. / Al públic vam coincidir amb moltes cares conegudes de El Cor de la Ciutat, quina gràààààcia. I tothom els anava mirant. Mira que deu ser dur ser popular, eh./ Vaig obrir la fitxa correcta al Foursquare de la sala. A veure si hi segueixo el ritme de visites i aconsegueixo el mayorship ;)

Una lista para contar la charla de Ricardo Rousselot en Complot

Antes de empezar, dejadme rebuscar entre los tipos móviles. Me faltan siete letras de la caja alta: una C, una M, una L y una T. ¿Dónde se han metido las Os? ¿Y la P? Bueno, la pillo del cajón de abajo. ¿Todo listo? Empezamos.

Se abre el telón y vemos la Escuela de Creativos COMpLOT. Es viernes, son las 19h, hay nosoloestudiantes sentados, otros de pie, una pantalla al fondo y un diseñador-tipógrafo-director-de-arte-americano-europeo dipuesto a contar algo en esta #charladelosviernes. ¿De qué irá el post? De los logotipos más exitosos que ha hecho Ricardo Rousselot. Pues no. ¿De sus packagings? Tampoco. ¡De algo de diseño! Sí, pero dejadme ser algo parcial.

Y para seguir leyéndolo puedes elegir entre pasar por Yorokobu o por COMPLOT. ¡Nos vemos!

Un diálogo tenso para contar la charla sobre Estosololoarreglamosentretodos.org en Complot

La pasada #charladelosviernes en COMPLOT fue de las que recordaremos los que estuvimos allí. ¿El tema? Estosololoarreglamosentretodos.org ¿Quién hablaba? Nacho Rapallo, Quique Baeza, Tomás Mata y Xavi Roca.

- O, lo que es lo mismo, un programador, un tío que se dedica a la moda, un periodista y un humorista, ¿te parece bonito?

- Pues no sé, me parece normal. La de publicitario no es una profesión para la que se necesite carnet.

- Así vamos.

- O no, ¿es que son mejores creativos los que hayan estudiado Publicidad?

- ¿Te estás tirando piedras sobre tu propio tejado?

- No, no es eso, pero se ve constantemente: en publicidad te encuentras con gente de los más diversos orígenes y esto es lo que la hace tan interesante.

- ¿Cualquiera puede hacer publicidad?

- Cualquiera puede… bueno… cualquiera es creativo. Y la creatividad, encauzada en una dirección concreta da lugar a la publicidad. Pero puede originar también el guión de un programa, una camiseta, ¡lo que sea! ¿Qué es para ti publicidad? ¿No es también un copy para un microespacio, el diseño de camisetas de merchandising…? ¿Quién invade a quién?

- Vale, vale… cambio de tercio. ¿Así que fue una charla tensa?

- Más que tensa diría agitada. El temita se las trae…

- Ya no sé si es más famosa la campaña o las contracampañas.

- Bueno, todo suma, ¿no? PP y antisistema en contra. ¡Más madera!

- Ya ves, y ¿qué contaron?

- Fue una charla atípica también en este sentido. No se habían preparado nada, venían los 4 a pelo dispuestos a contarlo todo sobre la marcha.

- Vaya plan.

- No, al contrario, le dio un ritmo chulo. Fue todo muy espontáneo, muy fresco.

- Uy sí, fresquísimo.

- ¿Que no? Me moló porque empezaron a contarlo cronológicamente. Que si se presentaron al concurso, que si lo ganaron y tuvieron poco tiempo para ponerlo en marcha…

- ¿Y no lo ganó Shackleton? Mira que es una campaña muy de su estilo.

- Pues esta vez fue que no. La ganaron con una idea a contracorriente: nada de publicidad, una web para transmitir el mensaje.

- Superarriesgados, eh.

- ¿Lo dices con rintintín?

- Pues claro, esta idea es superlíquida, no me están descubriendo nada nuevo.

- Vale, quizás no a ti que estás al dia de lo que se va haciendo, pero ve a un anunciante normal y corriente y dile que no vas a a hacerle spots.

- ¿Pero cuál era el briefing?

- Levantar el ánimo al país.

- Joder.

- ¿Difícil, eh? Partiendo de la base que esta crisis es bastante psicológica…

- Vale, al grano, ¿cuál era el encargo de verdad? ¿Qué querían vender?

- ¿Ves? Caes en el mismo error que mucha de la gente que estaba en Complot… ¡la campaña no quiere nada más que eso! Inspirar, animar…

- ¡No me jodas! ¿Y para eso se juntan los bancos y las empresas gordas?

- Bueno, es que no fue así. ¿Tú te has leído la web? Fue un tío que se dedicó a ir empresa por empresa a pedir dinero para…

- Ah, ¿pero esto es verdad?

- ¡Pues claro!

- Hombre pues claro, pues claro, tú tampoco te lo creías al principio…

- Shhhhh, calla, que yo soy el que defiende la campaña.

- ¿Ah sí? ¿El que cuando la viste por primera vez pensaste que nos tomaban por tontos?

- Yo nunca dije eso.

- Pero casi lo pensaste…

- ¡Nooo! Yo creía que era una justificación creativa… Tengo la mente algo contaminada por la publicidad.

- ¿Es que nadie cree que puedan haber buenas intenciones detrás de un anuncio?

- Pues se ve que no. Nos estamos cargando la publicidad nosotros mismos.

- ¿Estamos cambiando las tornas? Ya no sé quien defiende y quien ataca…

- ...en el fondo los dos somos el mismo Arnau.

- Sí, en esto tampoco eres muy original, estás fusilando la idea del último libro de Juanjo Sáez.¿También lo estás maquetando cutre a posta?

- Eeeh… es que me parecía una buena forma de simbolizar la reacción que me produce esta campaña. Por un lado la veo bien, por otro hay ciertas cosas que me chirrían.

- ¿Todavía?

- No, no, ya no. La charla me convenció. Me demostraron que lo hicieron de buena fe, con un fin loable.

- Pero no me negarás que los que la firman lo ensucian…

- ¿Por qué? ¿Es que no usas los bancos en tu día a día? Seguro que eres cliente de la mitad de las compañías que financian la acción…

- No si ya, pero porque no me queda más remedio.

- Bueno chico, es lo que hay. El capitalismo es así y me da a mí que muchos de los ataques que recibe la campaña son por factores extrapublicitarios.

- Es que nadie discute eso.

- Pues cualquiera lo diría. Ellos vinieron a hablar de su libro… digo, de su campaña.

- ¿Pero contaron algo interesante?

- Mira tú por dónde, sí. ¿Sabes que crearon un equipo de 25 personas para llevarla a cabo?

- ¿Es que no hay copys en SCPF?

- Sí claro, ¿pero un copy full time con esto? ¿Que no tenga que estar con IKEA, con Vueling, con cualquiera de los otros clientes…?

- Sí, ¿qué pasa?

- Ya hablaremos otro día de las funciones de los creativos, el thinking, el doing…

- Lo que tú digas.

- Pues eso, una vez pensada la acción había que implementarla. Se necesitaba gente que fuera capaz de ir a recoger los testimonios y volcarlos en la red con un lenguaje adecuado.

- … que un copy no puede hacer.

- Nadie dice eso. Es simplemente cuestión de tiempo y posibilidad de dedicación.

- ¿Y qué piezas se hicieron?

- Mira un par de ejemplos que vimos allí:

- No está tan mal. ¿Y por qué tantos ataques? Seguro que una campaña así habría triunfado en Estados Unidos.

- Sí, lo dijeron. Allí defienden a los emprendedores y no tienen el miedo al fracaso y ese victimismo tan nuestros.

- Como tiene que ser.

- A lo que preguntabas, yo me aventuré a exponer una razón por…

- ¿Tú? ¡Pero si nunca te atreves a preguntar!

- Pues esta vez sí… El ambiente era bastante distendido.

- ¿No hubo mal rollo?

- A ver, hubo ciertas… discusiones. Bueno, no así, pero algunos del público estaban bastante pesaditos, pero como todo el mundo hablaba libremente, me animé.

- ¿Y cuál fue tu intervención brillante?

- Te odio.

- Va sigue.

- Pues nada, les dije que si creían que el problema podía ser debido a la invasión en medios que supuso esta campaña. Piensa que la vimos en opis, tele, periódicos… ¡hasta en la sopa! Y claro, tratándose de un tema así como solidario… pues creo que no queda muy bien.

- No, no mucho.

- Contestaron que lo habían pensado. De hecho, ellos ya esperaban reacciones en contra y muchas de las críticas las comprenden. En este caso, al ser una campaña sin ánimo de lucro, los espacios publicitarios les costaron más baratos y con el mismo presupuesto multiplicaron los impactos.

- Pero esto la gente no lo sabe.

- Ya. Ellos lo que quisieron fue conseguir la máxima repercusión en el mínimo tiempo: de allí este plan de medios, el uso de testimoniales famosos en un principio…

- Es una vía muy válida. ¿Tú tienes otra mejor?

- No, no sé si es mejor. Pero quizás algo más lento con una viralidad progresiva hubiera suscitado menos rechazo. Imagina unos vídeos en los que apareciera una persona contando lo que quiere conseguir, llamando a las puertas de las compañías consiguiendo el dinero, contándolo paso a paso.

- Perdona que te lo diga, pero esto no hubiera sido impactante para nada.

- Bueno, habría que darle un par de vueltas más.

- Pues chato, cuando te pasen un briefing como este le das las vueltas que quieras. Por hoy yo ya tengo suficiente. Voy a ver qué se cuenta@raulifer.

- Dale recuerdos de mi parte.

LA PREGUNTA ENTRE BASTIDORES DE @ARNAUBLOG

¿Cómo funciona lo de MLP –Mejorando Lo Presente-?

(Es la joint venture entre SCPF y El Terrat)

Se lo preguntamos a Nacho Rapallo. Nos contó que trabajaban juntos según proyectos. MLP no es un lugar físico, es la unión temporal de profesionales de la agencia y la productora. De hecho muchas veces son él como creativo de SCPF, Xavi Roca desde el Terrat, la directora de cuentas desde Madrid… Se juntan si llevan un tema entre manos que requiere de los talentos propios de cada empresa.