divendres, 19 de desembre del 2008

SPAMALOT



OK: Al principi no em va agradar, però a partir de cert punt (quan els protas es troben amb els francesos) l'absurditat de l'argument és tal que ja no et queda més remei que entrar-hi a tot drap i passar-t'ho la mar de bé. S'agraeix que estigui ben fet, que els actors cantin bé i que els decorats estiguin currats (no com els de Grease, per exemple). A més, és de valorar l'esforç que han fet els de El Tricicle per fer certes adpatacions locals a l'obra.

KO: No sóc gaire fan de les franquícies. Una no fa mal, però quan quasi tota la certellera són adapatacions quasi mil·limètriques d'obres que ja s'estàn fent a altres ciutats.... malo.

!: L'obra va està punt de crear un cisma familiar. I és que resulta que cada Nadal vaig amb la family a veure alguna obra o al cine i aquesta any havíem quedat d'anar a veure SPAMALOT. Per això no havia ant a veure-la abans ni amb l'Edu, ni amb la Maribel ni amb ningú que m'ho suggerís. Però va i resulta que muns pares demanen les entrades com a regal club del Tres C. Podeu imaginar l'enrabiada que vaig agafar... Per sort a l'Ignasi també li van regalar i em va dir d'anar amb ell. Així que el mateix dia ens vam trobar els 4 al Teatre Victòria. / L'obra també em feia especial gràcia perquè a la feina havia fet unes cartes per promocionar-la. I veig que el que deia coincidia força amb la realitat. Menys mal! ;)

dimecres, 17 de desembre del 2008

Vull tocar una reactable!

Els creative saraos són unes xerrades que es fan mensualment en algun bar de Barcelona (de moment s'han fet al Belly, al La Sal Café i al Movie) i tracten sobre publicitat i comunicació interactiva, digital, o com li vulguis dir. Gairebé hi he anat a totes amb la Maria (n'hi ha hagut de vertaderament interessants com la del projecte One Laptop per One Child o la Bestiario.org i d’altres de més prescindibles). La d'avui ha anat sobre la reactable.




Flipant, oi? Ja l’havia vist a algunes actuacions de la Björk, però que algú com un dels seus creadors t’ho expliqui de primera mà és molt motivador. I reflexionar com pot ser un futur ple de taules interactives és impressionant. Com deia el Sergi Jordà, el que falta és la gran aplicació (un joc?) que dispari el fanatisme per aquest tipus d’estris.

D’alguna manera penso que és com si tanquessim el cercle. M’explico. Primer jugàvem tots a jocs de taula, després van arribar els videojocs, que van començar sent essencialment un passatemps solitari (el típic adolescent tancat a la seva habitació). Poc a poc van començar a ser més socials (però virtualment) gràcies a internet. Ara ja són socials i reals amb els singstars i els buzz. I en el futur, al costat d’una taula, la gran innovació serà jugar a un parxís digital? Doncs potser sí. En el fons és el més natural. Igual que dissenyar amb una esquadra i un regle. Per què estar limitats pels clics d’un ratolí quan amb les nostres mans podriem retallar, fer línies rectes o modificar valors de color? Com diu la meva companya de feina, és com tornar a quan érem petits i enganxàvem gomets. Fer el que sempe hem fet però potenciant-ho amb la tecnologia. La tecnologia al nostre servei. Intuició al 100%.

Altres aplicacions que ja es contemplen són en restaurants: podriem demanar els plats clicant-los sobre la taula. I al rebre el BigMac i posar la capsa al damunt rebriem informació sobre calories, ingredients i altres tonteries. (Una evolució de les cartes-tablet pc del Monvínic I al depositar-hi el nostre mòbil podríem descarregar la informació que portem al damunt i compartir fàcilment fotografies, música, mapes o words. Al·lucinant, no? Doncs tot això està ben a prop: taules-pantalla amb interfícies multitàctils, colaboratives i interactives. Quines ganes de que arribi el futur!


dilluns, 10 de novembre del 2008

POST EXPRESS: Concierto de Keane en Barcelona

(El 9 de noviembre de 2008, en Razzmataz)



OK: Muy buenos en directo, lograron entusiasmarme a pesar de las pocas ganas con las que iba al concierto. Se les veía emocionados y el público estaba entregadísimo.

KO: Se notó que las canciones del último disco son las que enganchaban menos y las que más, las del primero.

!: De telonero estuvo David Fonseca, un portugués con la misma voz que Editors y del que no supimos el nombre hasta el final de su actuación. / ¡Qué delgado estaba Tom Chaplin! ¡Y qué sudado, el pobre!

dimarts, 4 de novembre del 2008

La dieta dels colors


Knorr llença una nova línia de cremes o sopes o com li vulguis dir i se’ls acudeix la genial idea (per què sona irònic quan ho dic de tot cor?) d’associar cada crema a un color i a un benefici per a la salut.

Això, que pot semblar una anada d’olla té la seva base. Es veu que és cert que les verdures, segons els colors són més bones per a una cosa o per a una altra. Com a mínim és el que m’han fet creure els del DIR i els del Consum amb les seves revistes on insisteixen compulsivament en què tal mes mengi verdures verd fosc i d’altres, vermelles plenes de licopè o taronges amb betacarotè.

El fet és que ahir vaig veure l’anunci d’aquests nous productes i ràpidament vaig fer un bot del sofà (literal) i em vaig conectar al web Come en colores.

És una pàgina on a més dels beneficis funcionals d’aquests aliments també t’expliquen curiositats sobre els colors, els seus significats, etc. Una mica com la incompresa Colors en sèrie que van fer en el seu dia al 33. Una sèrie que, em fa l’efecte, preveien que havia de va ser un èxit d’audiència i progressivament va ser relegada a horaris cada cop més intempestius. I va ser una gran llàstima.

Tot i així el meu company de pis i jo en seguim sent-ne uns grans fans i ja hem planificat uns quants sopars temàtics on (re)veurem un capítol de cada color i farem un sopar a base de la corresponent sopa i el que trobem que hi combini. Algú més s’hi apunta?

Us deixo amb el capítol del verd i marxo a comprar una Crema Verde de carbassó, espinacs, pèsols i bròquil. Bon profit!

Edu3.cat

diumenge, 2 de novembre del 2008

La llista Pipkin

En homenatge a l'Andy Pipkin (el de la cadira de rodes de Little Britain) posaré en aquest post actualitzable les pelis, obres de teatre, llibres o coses que últimamnent m'han agradat... o no m'han agradat.

I LIKE IT

Assaig sobre la ceguesa (dura però addictiva)

Rock & Roll de Tom Stoppard (densa políticament, però interessant i ben interpretada)

El Joc de l'Àngel del Carlos Ruiz Zafón (tot i que en general em va agradar més L'Ombra del Vent i crec que el final està mal resolt)

Mamma Mia! - La película (kitsch, però entranyable)

Yo serví al rey de Inglaterra (la pel·lícula, el llibre no l'he llegit)

Wall·E (tot i que em va agradar més Ratatouille)



I DON'T LIKE IT

El niño con el pijama de rayas (la película) (quin sentit té rodar una pel·li si no es pot transmetre la mirada ingènua del llibre?)

Venganza (per les hòsties està bé, però sobra la cursilería del principi i del final)

Expediente X - Creer es la clave (Ha pervertit el bon record de la sèrie que tenia)

Batman - El Caballero Oscuro (està molt bé, però prefereixo les del Burton)

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Els nois d'història


OK: La història, els temes que s'hi tracten, les reflexions que t'obliga a fer,els actors, la reforma del Teatre Goya, l'escenari, tot, absolutament tot. 100% recomanable.

KO: No tinc cap però. És de les poques obres en molt de temps que realment em captiva i en la que tots els actors estan perfectes en els seus papers. Parlen, canten i interpreten com cal. Em va sobtar el fet que hi ha una escena que és en francès quasi al complet, però que per sort s'entèn força bé.

!: L'Ignasi, amb qui vaig anar al teatre, s'ha comprat la pel·lícula de l'obra i la veurem un dia d'aquests. A veure què tal.

dimarts, 1 de juliol del 2008

H&M ficha a Mariscal para su tienda de Portal de l'Angel



Flipo.

Pero tiene buena pinta.

Acabo de leer en Expansión que H&M ha encargado al Estudio Mariscal el diseño y acondicionamiento de la nueva tienda que inaugurarán en Portal de l'Àngel, la calle con mayor concentración de tiendas Inditex ¿del mundo?.

Se trata del antiguo edificio de Gas Natural, construido en el siglo XIX. Supongo que será una mezcla interesante. Y una competición digna de seguir. Porque Zara también está edificando una nueva tienda justo delante, donde antes estaba el Cine París. ¿Habrá 3 Zaras en la misma calle? Tiene tela la cosa.

Lo que también me ha dejado bastante flasheado es que H&M también abrirá más tiendas: una en Las Ramblas donde antes estaba Modelo (!) y otro en el antiguo edificio de ONO (ex-Retevisión) al ladito de L'Illa. ¡Invasión de H&M's!

Habra que visitar las nuevas tiendas a ver qué tal...

dissabte, 28 de juny del 2008

An American Crime



El argumento, aquí.

OK: Esta película es triste. Muy triste. Y hace que salgas del cine de muy mal rollo. Pero es de las que consigue que salgas satosfecho. Piensas que lo has pasado mal, pero sales creyendo que eres mejor persona, que has reflexionado sobre la maldad intrínseca del ser humano y que por suerte, esperas que nunca pase algo así a tu lado.

KO: ¿Nunca? desgraciadamente a medida que iba avanzando la película iba reconociendo muchos personajes o, mejor dicho, muchos de sus comportamientos en reacciones que yo también he tenido o que algunas de las personas que conozco o que he conocido pueden haber tenido. Esa cobardía, ese aceptar lo que hay sin cuestionarse el por qué o bajo el influjo de personalidades hipnóticas que consiguen que no te cuestiones lo que estás haciendo, el aprovecharte del más débil... Lo que ha pasado tantas veces a nivel particular o en países enteros en determinados momentos.

!: Vi la película casi por casualidad. Quería ver "Aritmética Emocional" y en la web de los Cines Renoir vi que también daban esta. Me interesó: un caso real, un sótano con una niña secuestrada... en el año 1965. ¿Demasiadas similitudes con los recientes casos de Natalia Kampusch o Josefg Fritzl? Fui a comprobarlo. Y la verdad es que el caso real de Sylvia Likens también es brutal. Ellen Page (¡la Juno!) y Catherine Keener son las dos protagonistas y están excelentes. Lo dicen todo sólo con la mirada. Pero es que bueno, todo el casting es muy bueno. Consigues creértelos y lo pasas mal. Lo criticable de la película son algunos recursos oníricos que en parte me han recordado a "Expiación". Pero da igual, es una película muy recomendable. ¿Tú que piensas?

Yo fui un creativo adolescente

De Muchachada Nui



Estos chicos me hacen gracia algunas veces y otras muchas no. En este caso, me he partido la caja un montón. Supongo que como el 95% de la profesión, porque esta semana lo he recibido en el correo 2 o 3 veces.

dimecres, 11 de juny del 2008

Herois quotidians a TV3

Amb la gran Empar Moliner i el Juan Carlos Ortega, Herois quotidians és un programa nou de TV3 que no tinc ni idea de quan s'estrenarà.

L'altre dia estava veient amb el meu company de pis un capítol de Ventdelplà i a la mitja part vam veure això:



Ràpidament em vaig posar al web d'Això no es pot emetre per Tv3 i vam acabar veient els vídeos d'Herois quotidians. Ens vam partir el cul, així de clar.

I ens vam mirar amb cara de: "s'atreviran a emetre això?" "Estan disposats a assumir l'allau de queixes que, de segur, rebran?"

El programa té pinta de donar la campanada: sembla que serà una sèrie de fals reportatges (a l'estil dels de l'Entre Línies) revestits d'una incorrecció política que em recorda llunyanament a Little Britain. Immigració, religió, nacionalismes... cap tema que es pugui considerar polèmic s'escapa als 4 reportatges que de moment hi ha penjats:

- Adoptadecor: l'empresa de projectes d'adopció decorativa.

- Xenofòbia a l'alimentació. Molt divertit i en línia de les manifestacions en contra de tot allò políticament correcte (però ridícul) que tan li agrada denunciar a l'Empar. Hem de dir "Braç de gitano" o "Braç d'etnia gitana"? Blat de moro o... blat de magrebí? XDDDDDDD

- - El mont Rushmore Català. Atenció al frare que va fotent mà. Ai ai ai ai ai...

- El cantautor de dretes. Senzillament brutal: les cançons "Colegio religioso" o "Tú lo sospechas (soy de derechas)" prometen ser hits immediats.

Però... qui ho mirarà? Tindrà prou audiència? O acabarà tenint la mateixa de "Muchachada Nui"? O sigui que ho veurem quan volguem per internet i ens ho reenviarem per dir "Ho has vist? És molt fort!"

Té el segell Empar: m'ha recordat molt als seus articles. Té el segell Ortega: els actors, les situacions surrealistes tractades de forma absolutament normal. Té el segell de TV3 quan s'atreveix amb coses noves. Té l'aspecte de què els ha costat 4 duros però al darrere hi ha bons guions. Veurem com va. Em té intrigat, però ja podem comptar amb ek Jordi i jo entre la seva futura audiència.

Confessions personals d'un publicista



OK: "El libro rojo de las marcas" i "El libro rojo de la publicidad" (els vaig tenir en aquest ordre, l'invers a la seva publicació)són dos dels llibres (juntament amb "La Fuerza de la Publicidad" del Marçal Moliné) que em van ajudar a decidir-me d'estudiar publicitat. Per això, un nou llibre del Lluís Bassat m'interessava força i en quan he pogut, me l'he comprat. Sota aquest títol, homenatge a potser el llibre més famòs de l'Ogilvy ("Confesiones de un publicitario") s'amaguen una espècie de memòries camuflades. Ell diu que es tracta d'unes reflexions personals. Sí que ho són, són els pensaments d'en Bassat sobre els aspectes més importants de la seva vida: l'amor i la família, la religió, l'esport, la comunicació, la publicitat, les olimpíades... Bé, el que se'n diria una reflexió sobre la seva vida.

És un llibre molt amè i fàcil de llegir. Una autobiografia però d'una altra forma. No és un llibre exhaustiu, per això es fa curt i no avorreix. Per mi, que sóc curiós de mena i conèixer coses sobre tota mena de gent m'apassiona, resulta un llibre entretingut. Per algú que vulgui aprendre sobre comunicació... mmmm... li recomano els seus altres llibres.

KO: Conec a gent a qui no li agrada en Bassat. I a aquestes persones aquest llibre no els interessarà gens. Sempre em diuen que és un home que sembla massa perfecte i que no se l'acaben de creure del tot. A mi em cau bé. No el conec personalment, només l'he vist algun cop a alguna conferència a la UAB i pels passadissos quan vaig fer les pràctiques a OgilvyOne. Però em sembla una persona que creu en el que fa. I això té mèrit. Però em sembla que per llegir aquest llibre li has de tenir una simpatia prèvia. I que d'aquest n'haurien de sortir d'altres que ampliessin certs temes que a mi em semblen apassionanys: l'assumpte de les cerimònies olímpiques, l'assessorament a la Generalitat, els procés de les candidatures a president del Barça... Er fa les pinzellades, però et quedes amb ganes de més. De vegades m'ha semblat un llibre massa fàcil i senzill, però bé, suposo que és el que fa que acabis alguns capítols amb un somriure. I és que de vegades sembla un manual d'autoajuda!

!: L'original és "Confesiones personales de un publicitario", No sabia que estigués en català, que és el que al final em vaig comprar./ El principi de cada capítol és força enginyós: un marc amb una foto o dibuix del Bassat que s'adapta a cada tema del que es parla.

Be kind rewind



I saw it on Monday at Renoir Floridablanca.

OK: Maria told me it was not very Gondry-ish but I must confess it was better than I expected. I really liked this film much more than "La science des rêves".

KO: Well, It's not a bad thing, but this film is so nice that it is like a children story. Not so adult as I thought.

!: Mia Farrow is so old! Ooooh, poor woman! / Film's website is great: http://www.bekindmovie.com/ "To swed" is a great concept!

diumenge, 8 de juny del 2008

El lleig de Marius Von Mayenburg


Dimecres vaig anar amb el Jordi a veure El Lleig al Teatre Tantarantana. Mai havia estat en aquesta sala i no sabia que era prop de casa els meus pares. :o

OK: L'obra és molt dinàmica, curta (tot just una hora) i molt ben interpretada. Tenia els meus dubtes sobre l'Oriol Grau (per mediàtic) i sobre el Joan Negrié (a Tirant lo Blanc no m'havia agradat gaire) i tots dos van superar l'obra amb nota. De l'Oriol, no us enganyaré tampoc, suposava que tampoco ho faria fatal perquè sabia de feia anys que estava al grup Trono Villegas, però... ho va fer millor del que m'esperava. Molt bé, no sé perquè havia de dubtar. de vegades som massa crítics amb la gent que és coneguda per una faceta més aviat frivola. I el Joan, perfecte, és el protagonista i demostra molts registres (molts més que els que vaig poder veure amb el Bieito, ja que aquella representació va acabar convertint-se, per mi, en una astracanada surrealista. Perfectes tots 2. I tots 4: el Pep Muñoz i la Neus Umbert també fan molt bé els seus papers. I és que a l'escenari hi ha un canvi constant de persontages que obliga a l'espectador a que amb un sol detall els copsi. No és gens difícil, però et fa estar atent tota l'estona. I rius. I reflexiones sobre la importància de l'aspecte físic en la nostra societat.

KO: Com faig habitualment vaig anar a veure-la gràcies a una oferta d'Atrápalo. Si no, per la durada de l'obra (una hora justa) em semblaria una mica cara. Ja sé que és una visió molt materialista, però la butxaca no està per cuentus :S / M'espantava el que havia llegit sobre que no tenia estructura, ni escenes, ni res... I home, sí, no és una obra convencional, però se segueix perfectament. Sí que és teatre contemporani però no és una obra que poguessin programar als Radicals Lliure: comparativament és massa normal :p

!: Hauria d'explicara alguna cosa sobre l'argument, oi? Millor ho faig al fotolog...
;-)

diumenge, 1 de juny del 2008

60" Battle


Ahir vaig anar al CaixaFòrum a la 60" Battle de Carlitos y Patricia perquè la Maria, que treballa a Double You hi havia col·laborat i em va convidar.

OK: En qué consistia? En què els dos creatius (el Carlitos i la Patricia), havien convençut a una sèrie de col·lectius per a què els passéssin una sèrie de vídeos d'un minut i ells els anàven projectant. La "sala" on es projectava era una passadís. A cada banda hi havia una pantalla i el públic s'havia de col·locar en una de les dues bandes, segons si els agradés més els vídeos del Carl o de la Pat). Hi havia una animadora i un animador bastant freaks.

KO: Va ser massa mecànic, el Carlitos posava un vídeo que li havien passat durant la setmana i la Patricia un altre. Pim, pam. Ja que era una batalla, jo pensava que seria més espontani i que un posaria un vídeo i l'altre, en funció del que hagués posat, en projectaria un altre. Per exemple, si un posava un d'uns afros ballant, jo què sé, que l'altre en respongués amb un altre més passat de voltes amb uns afros i l'altre, si tenia música, doncs amb un videoclip currat i l'altre, amb un d'encara més currat i l'altre més i més i més. Però es va quedar amb una cosa una mica descafeïnada.

!: Al final havies de votar qui t'havia agradat més. Jo vaig votar a la Patricia i és la que va guanyar. :-)

dimecres, 21 de maig del 2008

Jump



Ahir vaig anar a l'estrena de Jump al Teatre Victòria, una obra protagonitzada per una família coreana que, suposadament, combina arts marcials amb humor.

OK: Només reien els nens i alguna àvia. Però jo, ni un cop. I no sé si ho faria si fos nen: de petit era dels que els pallassos, més que riure, em fèien por.

KO: Si el Tricicle aprengués a fer patades, faria una obra sense paraules i graciosa. Però aquesta gent fa patades i salta molt bé, però no saben fer riure amb enginy. Pensava que estaria millor perquè es veu que havien tingut èxit al Fringe d'Edimburg i a d'altres festivals, però està vist que a tot li'n diuen èxit. Mentre ho veia pensava "potser és una obra per nens, és un humor bàsic". Però és que nl Charlot feia un humor bàsic... i a diferència d'aquesta gent, feia riure!

!: No tinc res més a dir. Només et recomano anar-hi si et sobra la pasta i hi vas amb un fill que sigui fan de Bruce Lee i rigui amb qualsevol cosa.

divendres, 16 de maig del 2008

La Casa Azul en català

Per fi ens podem baixar per RapidShare (gràcies, iwashell!) la cançó dels 25 anys de TV3: "Vull saber-ho tot de tu". En la millor tradició de La Casa Azul, però escoltant al Guille Milkyway en català!

Necessito trobar, tots els misteris que t'han fet gran
Mirar-te sense parlar, atent a aquesta explosió de celebritat
Tu ets la meva llum, tu em distreus quan estic concentrat


Però sé...

Sé que alguns et troben ingènua i més aviat tirant a trivial
Fan veure no vals la pena, que ets alienant, que ets superadictiva
D'altres que ets entabanadora, i la més eficaç ruboritzant
Però jo sé que d'amagat, tu a tots ells els fas volaaaaar


Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull
Memoritzar els teus records, investigar el què vas viure
Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també el somriures, vull
Tafanejar les veritats, i rastrejar les mentides

Vull conèixer cada segon, cada detall, cada micra
Donar-te la vida

Com em fas oblidar que de vegades no tinc espai
I com et trobo a faltar cada matí quan passades les 8 me'n vaig
Només penso en tu, només en la teva adictiva obvietat


Però sé...

Sé que alguns et troben ingènua i més aviat tirant a trivial
Fan veure no vals la pena, que ets alienant, que ets superadictiva
D'altres que ets entabanadora i la més eficaç ruboritzant
Però jo sé que d'amagat (que d'amagat...) tu a tots ells els fas volar...


Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull
Memoritzar els teus records, investigar el què vas viure
Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també el somriures, vull
Tafanejar les veritats, i rastrejar les mentides

Vull conèixer cada segon, cada detall, cada micra
Donar-te la vida


Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull
Memoritzar els teus records, investigar el què vas viure
Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també el somriures, vull
Tafanejar les veritats, i rastrejar les mentides


Vull
Conèixer cada segon, cada detall, cada micra
Donar-te la vida

Us agrada? A mi, al principi, com em va passar amb l'últim disc, em deixa en estat de shock, els ritmes em semblen iguals a totes les seves cançons, hi veig referències a d'altres, no sé en què fixar-me... però a partir de la segona escolta aquesta declaració d'amor a la tele es fa totalment addictiva. És pur POP. Com totes les cançons de LCA. "Vull saber-ho tot de tuuuuuuuu..." Aix, ja no me la puc treure del cap...

Vender por un copy (o el Mimosín se ha flipao)




Hace unos días, mi compañero de piso y yo fuimos al Consum a hacer la compra semanal y, entre otras cosas, necesitábamos un suavizante. No sabíamos cuál hasta que me fijé en un Mimosin Creme con aceite de jojoba y no sé cuántas pijadas más. No nos decidimos por ese, pero sí acabamos con otr Mimosín. Y, ¿por qué?

No sólo porque el Mimosín Hawaiano nos pareciera cachondísimo, sino porque el texto de la etiqueta era una auténtica ida de olla: el sueño de cualquier redactor creativo, escribir un texto delirante para contar las bondades de un producto y que, además, por distinto, ayude a vender. Os reproduzco los del "Arrebato en naranja" (que es el que compramos, porque nos olió a vodka con naranja) y el "Estallido verde". El naming también tiene telita...

Mimosín Arrebato en Naranja

¿Tu chico está demasiado ocupado con su trabajo?¿Sólo habla de sus compañeros?¿Se lleva el trabajo a la cama? ¿No le importa que se le enfríe el café y lleva puestos los calcetines y la camiseta de la empresa hasta los domingos?

Bien, entonces coge su camisa de oficinista y añade la nueva poción Mimosín Arrebato en Naranja a la colada. Ahora ponte tus gafas de sol porque vas a pasar del monótono empleado al cálido amor caribeño que solía ser...

- Úsalo una vez por semana: empezará a bailar salsa.

- Úsalo 2 veces por semana: se convertirá en el campeón de limbo.

- Úsalo 3 veces por semana: te tumbará arrebatadoramente sobre la arena de la playa.

Mimosín Estallido Verde

(En este caso el visual es un Mimosín colgado de una liana)

¡Hey tú! Sí, la persona que está leyendo esta etiqueta. ¿Qué ocurrió con el animal salvaje que llevabas dentro? No es demasiado tarde para despertar y liberar a tu amazona interior. ¡Vamos!

(Y el texto sigue diciendo que liberes a la Jane que llevas dentro y demás paranoias, pero no lo recuerdo muy bien :-s)

-Usándolo una vez por semana: empezaras a hablarle al ficus.

-Usándolo 2 veces por semana:te pintaras simbolos tribales en la cara.

-Usándolo 3 veces por semana: iras al trabajo en liana.

En fin, ya véis por dónde van los tiros de los nuevos suavizantes de Unilever. Aunque hay cosas que no cambian: parece que sólo los siguen comprando mujeres o gays con maridos aburridos. :p

Boris Godunov de la Fura dels Baus



Ja fa dues setmanes que vaig anar al TNC a veure Boris Godunov. Vaig trobar entrades pel Ticket 3 (l'estand de Tel-Entrada que hi ha a la Plaça Catalunya on venen entrades a meitat de preu tres hores abans de l'inici de l'espectacle) i em vaig animar.

OK: El punt de partida de l'espectacle és molt bo i funciona molt bé sobre el paper: els espectadors estan veient una obra (Boris Godunov) i de cop i volta es converteixen en hostatges d'un atac terrorista, com el que va passar fa uns anys a Rússia. / Hi ha bones idees (com l'ús d'imatges provinents de càmeres situades en diversos punts del teatre), el decorat sobre pantalles...

KO: N'esperava més, molt més. Sobretot després d'haver anat aquest estiu a veure IMPERIUM (també de la Fura), on vaig passar por de veritat. Val que era al Mercat de les Flors i la gent anava de peu. Però en aquella ocasió hi havia autèntiques motxilles bomba, aigua, bazookas de farina i havies de córrer per no tacar-te (o rebre!). És clar que aquest cop, en un teatre, és més difícil d'aterroritzar, però no sé, em dóna la sensació que els de La Cubana, si es posessin seriosos, podrien fer aquesta obra molt millor. Jo no m'ho vaig acabar de creure en cap moment. / Els actors utilitzats per fer de president del govern i de diferents ministres, són tan coneguts (com a mínim a Catalunya) que tampoc me'ls vaig acabar de creure./ Tot i així, la gent sortia força satisfeta del teatre.

!: El sopar va ser el millor, sens dubte. Vaig anar amb l'Ignasi al restaurant d'un amic d'un amic seu: el Sazzerak, al carrer Consell de Cent, 211. Bé de preu i plats bons en un lloc petit i coquetó en ple gaixample.

dilluns, 12 de maig del 2008

Cargo Sofia - Barcelona



Dimecres de la setmana passada vaig anar a veure l'obra Cargoo Sofia-Barcelona, dins del cicle Radicals Lliure. Malgrat que no vaig tenir un bon dia, l'obra va aconseguir que deixés de menjar-me l'olla i rigués i flipés una mica.

OK: L'obra és en búlgar (amb una intèrpret castellana!). I és dins d'un camió. Tal qual: la vida de dos camioners búlgars, que van conduint i van parlant. Els espectadors anàvem com a càrrega i gràcies a unes pantalles veiem el que succeïa a la cabina, o vídeos d'altres països, etc. De tant en tant la tela-pantalla desapareixia i vèiem l'exterior real. Molt friki, i força divertit.

KO: En algunes ocasions es va fer una mica pesat. Però potser és que tenia el cap a una altra banda.

!:

dissabte, 26 d’abril del 2008

Espectres



OK: Obrassa en majúscules. OBRASSA! Al teatre Romea, amb l'Emma Vilarasau, el Jordi Boixaderas, etc.

KO: Surts tens, molt tens. Però això no és pas dolent.

!: La Vilarasau broda els papers de dona torturada pel passat, pel present i per tothom. Malgrat de ser un text de principis del segle passat, és plenament actual. Et donen ganes d'aplaudir després del discurs del jove Osvald Alving (bé, de fet molta gent va aplaudir...)

Boscos Endins



OK: Coms tot el que porta el segell Dagoll Dagom, està molt i molt currat. Canten bé, actuen bé, els decorats són espectaculars, és entretinguda, etc.

KO: És massa car. X sort hi vaig anar amb una oferta del 50% d'Atrápalo (després d'haver intentat aconseguir totes le spromocions possibles). / I, el to... suposo que no és culpa seva, és una adaptació, però... mmmm, em falla alguna cosa. És una obra quasi gairebé per nens, la mala llet que m'esperava em va costar de trobar. No emociona tant com Mar i Cel i et quedes amb el regust d'haver vist una obra menor. / Al principi, quan canten tots cosat d'entendre i et perds una mica. X sort, els solos s'entenen bé!

!: Em va agradar molt com cantava la Gisela (fora dels registres habituals d'OT) i, sobretot, la Mone.

La Duffy ara em mola



Al principi pensava que era una mala còpia de l'Amy Winehouse i em va fer mandra escoltar-la. Ara, m'agrada. Me la vaig posar sense voler, l'escoltes sense parar-hi atenció i un cop superes els prejudicis, descobreixes que està força bé. Segueixo pensant que per escoltar aquestes veus, millor que vagi a la Dusty Springfield original i d'altres de la seva època, però bé, cançons com "Distant dreamer" em fan posar d'allò més melancòlic. I quan en tens ganes, està molt bé :)

Elegy, l'última de la Isabel Coixet



OK: La primera part em va agradar.

KO: La segona, no.

!: Malgrata que "Mi vida sin mi" i "La vida secreta de las palabras" em van agradar molt, aquesta em va acabar avorrint soberanament i no vaig plorar gens ni mica.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Telemonegal 200


Feia temps que volia dedicar un post a aquest programa i per fi tinc la ocasió. Ahir vaig anar amb el Jordi/companydepis, l'Elena, el Tomàs i una companya de feina i els seus amics a celebrar els 200 programes de Telemonegal al Palau de la Música Catalana.


Tot i que quasi bé no vèiem res perquè estàvem al galliner, vam riure molt. De convidats estaven la Julia Otero i el Pepe Rubianes i van donar lloc a situacions molt vodevilesques. El Rubianes donava el contrapunt no-ens-em-de-prendre-la-tele-seriosament i la Julia i el Monegal debatien un tema apassionant sobre els límits del periodisme, fins on es pot arribar per cobrar a final de mes i de qui és responsabilitat la tele que es fa. En realitat és el que té el programa del Monegal: penses i rius.


OK: Fas una repassada de tot el que es fa a la tele sense que t'hagis de tragar tota la programació. És el meu truc, i per això quan parlo amb la gent es pensen que estic mirant la tele a totes hores. / A la seva manera, el Monegal quasi sempre té raó. Però entenc que, pels seus aires de profe sabelotodo, hi hagi gent que no el suporti./ A les entrevistes no en deixa passar una als convidats./Gràcies a que Barcelona Televisió té una molt bona pàgina web on pengen els programes emesos, el Jordi i jo acostumem a veure el programa tot dinant dissabte (tenim connectat l'ordinador a la tele i es veu amb força qualitat). I com que el veiem cada setmana, sembla una projecció del Rocky Horror Picture Show: intercatuem amb la pantalla i ens adelantem a que el Ferran digui: "aaaah", "pollastre", "ratomàquia", " amor tiene rabo"...


KO: És l'antiprograma televisiu: no sap presentar, es perd en les seves pròpies notes i de vegades s'inventa les coses o està convençut de conspiracions que crec que no són certes. / Com deia l'Elena, hi ha molta gent que pensa que el que diu el Monegal va a missa (ho vam comprovar al Palau) i no sempre és així.


!: Ja és la segona vegada que hi vaig de públic, però aquest cop ens van donar una samarreta més xul·la.


dilluns, 31 de març del 2008

Antònia Font al Liceu

(Em falta penjar uns quants vídeos més)

Ahir vaig anar a veure Antònia Font + Orquestra al Liceu, dins la gira presentació de Coser i cantar al Leave an impression festival de Ballantine's.

OK: M'ho vaig passar molt bé: pel lloc, per la cmopanyia, per com de bé ho van fer, per com es van estirar amb els bisos, per com estava la gent de motivada, etc. Ells ho devien flipar, semblava que no s'ho creguessin.

KO: Vaig trobar que s'arriscaven poc: tot molt igual al disc, fins i tot en l'ordre de les cançons. L'escenari, molt sobri. Potser massa i tot. En els bisos, on tot es veia més improvisat, es van deixar anar més.

!: El millor, Astronauta Rimador. Perquè era el que es diferenciava del disc.

dissabte, 29 de març del 2008

Soterrani


Ahir vaig anar a la Sala Beckett a veure Soterrani del Benet i Jornet i encara estic impressionat. Des de Ruddigore que no m'agradava tant una obra.

OK: Un guionàs. Tota l'obra es basa en el text. I dos interpretacions magnífiques, sí. Però ja està. No importa ni escenari ni res més. L'obra et va atrapant. Es va enredant i et va atrapant. Sí, em repeteixo però és la sensació que em va donar. Comença d'una forma correcta, però una mica anodina. No sabia què anava a veure (però creu-me, no fa falta que ho sàpigues) i de cop i volta, tachán, comences a descol·locar-te. Tant el Pere Arquillué com el Pep Cruz (els 2 únics actors de l'obra) ho broden. Per mi (i per l'Ignasi, que vam anar els 2 a veure-la) el Pep Cruz ho fa millor. L'Arquillué, correcte (com a mínim, diferent a El silenci del mar).

KO: Potser en un altre teatre se li donaria més bombo. És una obra que no hauria de passar desaparcebuda.

!: Comentant amb el Jordi (/companydepis) com m'havia agradat l'obra, em deia que recordava altres obres del Benet i Jornet com molt pastelón. Però, us ho prometo, aquesta no ho és gens. Aneu preparats perquè és un combat verbal que et fa quedar garratibat a la cadira.

No tinc ganes d'escriure

Últimament estic una mica gos. Bé, només en el tema blog, perquè per la resta estic full. Suposo que per això no escric aquí. I això que cada vegada que vaig a veure alguna cosa m'autoenvio un mail dient-me: "escriu això al blog", "m'ha semblat molt bé, o molt malament, o molt pretenciós, o molt cutre" o el que sigui. Però és clar, al final he anat acumulant tantes coses que em fa moooooooolt de pal escriure 50.000 posts, així que aquí resumiré en 4 paraules les últimes coses que he vist i espero que´algú ho legeixi buscant les paraules clau al Google. Allá vamos!

Entre pocs i massa
És una obra crec que escrita pel Conrad Son (el director de porno en català)i que fan al Club Capitol. I m'esperava que estigués bé i a Atrápalo hi havia bones crítiques (sort que vaig pagar poc!). Doncs res, no en feu cas. L'espectacle és força dolent: el guió és com un Escenas de Matrimonio a la catalana i tot el muntatge és una mica cutre. Comparat amb els 2 que comentaré tot seguit sembla que tingui molts mitjans, però pfffff... Em va semblar una mica infantiloide. Volien escandalitzar i, què va, al final no es veu a ningú despullat ni res i mira que en altres obres(La Torre de la Défense o el Tirant lo Blanc) sí que ho fan i no van tant de provoicatives. Per mí és un bluf i espero que no mostri la realitat de les parelles catalanes.

Bienvenido a Girasol vs. Call Center

Agrupo les dues obres ota el mateix títol perquè totes dues tenen en comú que les vaig anar a veure perque estaven d'oferta a Atrapalo, les feien en petits teatres (Teatreneu, Teatre del Raval)i les fan companyies no gaire professionals però que hi posen totes les ganes. A mi em va agradar més Call center (més divertida, més soprenent, més recursos escènics, tot i que de vegades no se sentia bé) que la de Girasol (em va deixar amb la sensació de ni fu ni fa, tot i que, per exemple, a muns pares els va agradar molt i opienen que els actors ho feien molt bé). per gustos, els colors.

Tirant lo Blanc vs. Los Persas

Aquestes dues obres el que tenen en comú és que es tracta de dues anades d'olla com una casa del Calixto Bieito. El Tirant lo Blanc va ser interminable, però no em vaig avorrir gens, vaig riure molt (però molt) i no vaig entendre res. Veure els personatges del Tirant desfilant a ritme del Sorry de Madonna, el Nao Albert en pilotes restregant-se un conill ensangonat per sobre i els de les primeres files tapant-se pq no els esquitxessin, no tenia preu.

Los Persas se'm va fer menys pesada, més fàcil de seguir i més entenedora. Però fluixa. Molt de soroll per no res. Per dir el No a la guerra de sempre.

El gran inquisidor vs. El silenci del mar

Totes dues monòlegs molt ben interpretats per un acttor més altres actors a escena que no diuen ni piu. Crec que com a actor, estar en un escenari sense dir res deu ser una mica avorrit, no?

La de l'inquisidor, molt densa, però et manté garratibat a la cadira, la feien a l'Espai Brossa. Minúscul!

La del silenci, a la Sala Muntaner, un teatre que sembla on jo feia les representacions de final de curs. Però l'escenografia molt bona. I el Pere Arquillué molt gran, sobretot quan després el comparo amb el canvi de registre que fa a Soterrani.

No es país para viejos
No em va agradar. I crec que li haguessin donat l'Oscar a qualsevol que hagués fet el personatge del Bardem.

Monstruoso (o Cloverfield)

Vaig sortir marejat. Una merda.

Si has vist la pel·lícula, segurament t'interessaran aquests links que amplien la informació. Sóm més interessants que la pel·li en sí, però passo de comentar-los:

http://tidowave.com/blog/

http://www.jamieandteddy.com/

http://www.tagruato.jp/

http://www.1-18-08.com/

http://www.slusho.jp/

http://cloverfieldclues.blogspot.com/

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=201289854

http://www.boston.com/ae/movies/articles/2008/01/12/the_marketing_of_cloverfield_has_been_as_mysterious_as_the_movie_itself/
El reis de l'Àrtic

Molt maca, però em vaig adormir.

Cerrando el círculo

Un rollo de dissabte per la tarda a Antena 3. L'única gràcia va ser veure l'actriu protagonista i el director en directe.

And that's all folks!

(I em deixo de comentar algunes coses, que ja faré més endavant)

Aneu tots a veure Ruddigore!



Bé, per fi em poso de nou a escriure al blog. I per mèrits propis, la primera obra que ha d'aparèixer en aquesta reentrée és Ruddigore o la Nissaga Maleïda que, com a mínim quan hi vaig anar fa 2 mesos, feien al Versus Teatre.

OK: És una opereta de riure amb trets macabres i timburtonians. De fet, quan temps després vaig anar a veure Sweeney Todd, em va fer recordar aquesta obra. Els actors canten molt i molt bé, s'entreguen molt i el resultat és fantàstic. I això que (o precisament per això), fa poc que van sortir de l'Institut del Teatre. L'escenografia és mínima, però molt ben aprofitada. I la música només és la del piano que toca en directe! Vaig anar a veure-la amb el Tomàs i al cap de dues setmanes hi va portar a una cosina seva. I ja pensa a portar a la seva germana. És una obra que enganxa!

KO: El Versus Teatre és petit. Jo no hi havia estat mai i em va soprendre. Va bé per una obra de petit format com aquesta i sembla que estan omplint força. Jo crec que podria erstar en un altre teatre, però el Tomàs opina que part de l'atractiu d'aquest muntatge és que es faci aquí. Potser sí.

!: Amb preus Atrápalo val molt la pena.

diumenge, 20 de gener del 2008

Una mica místic (II)

Francesc Torralba: "Vive el día de hoy como si fuera el último"

Filósofo y teólogo Acaba de publicar su libro más personal, 'El sentit de la vida', en el que se pregunta hacia dónde va nuestra vida o por qué tenemos que morir.


--Empezamos con una pregunta fácil. ¿Cuál es el sentido de la vida?
--El sentido de la vida se construye. No se halla.

--¿Y usted, estudiando teología, no vislumbró ese sentido?
--Las creencias ayudan a encontrarlo. Mi libro es filosófico, no entro directamente en lo teológico. Pero hay mucha gente que en el seguimiento a Jesús, Buda o Lao-Tsé logra que su vida sea bella y dotada de sentido.

--La gente más feliz es la que vive su vida con sentido.
--Sí. La persona que vive con sentido se enfrenta más fácilmente a cualquier contrariedad, por dura que sea. El sentido se convierte en fuerza motriz, en empuje.

--Si los científicos no saben cuál es el sentido del cosmos, ¿qué hacemos preguntándonos por el sentido de nuestra diminuta vida?
--No podemos esperar esta respuesta de la ciencia. Los científicos eminentes del siglo XX coinciden en afirmar que incluso en el caso de que todas las preguntas científicas estuvieran resueltas, la pregunta de qué sentido tiene la vida quedaría sin responder en sus libros.

--Usted compara la vida con un tren (evitaremos las bromas fáciles relacionadas con la actualidad).
--Viajamos en un tren, pero no sabemos hacia dónde. Yo estoy en el tren, y no pedí entrar en él, ni me consultarán cuando tenga que bajar. Y mientras estoy en el tren puedo fastidiar al prójimo, asquearme, robar, pero también puedo amar, contemplar el paisaje, establecer vínculos.

--De los estoicos ha aprendido a vivir el momento presente.
--Sí. Que el tiempo pasa muy fugazmente y que no tenemos ninguna garantía de futuro. Por eso debemos llenar con el máximo contenido, significado e intensidad el presente. Pero no es un presentismo alocado.

--Y, sobre todo, no posponer.
--Posponemos los proyectos: "Esto lo haré cuando me jubile, esto lo haré cuando tenga a los hijos mayores, cuando tenga la hipoteca pagada". No tienes ninguna garantía de estar vivo entonces. O de que tengas vitalidad como para llevarlo a cabo. Tenemos que dar sentido a la vida, pero ahora y aquí, en cada instante.

--¿Cómo?
--Conjugando verbos que dan sentido al presente. En la sociedad de masas sobre todo se conjuga el verbo consumir. Dar sentido a la vida es atreverse a conjugar otros verbos: pasear, conversar, mirar, acompañar, amar. Pero nos centramos en consumir, una actividad que no llena y que genera nuevas formas de dependencia.

--¿Por qué solo nos preguntamos por el sentido de la vida cuando sufrimos una crisis?
--Porque vivimos mecánicamente. De vez en cuando irrumpe algo extraño que desordena esta rutina. La muerte de un ser amado, la enfermedad, un fracaso afectivo, un problema laboral serio. Entonces nos preguntamos: "¿Qué hago yo aquí?". Sin estas situaciones límite, uno va mecánicamente repitiendo lo de siempre.

--Según qué crisis es una bendición.
--Las crisis son purificadoras, catárticas. Gracias a ellas a veces podemos captar lo esencial. Ver más claramente lo que de verdad cuenta y en qué hacer hincapié. Alguien que se levanta por la mañana sabiendo que ese va a ser su último día, va a llenarlo de la máxima autenticidad.

--Hombre, tampoco hace falta llegar a ese extremo...
--Recomiendo el ejercicio. Vive el día de hoy como si fuera el último. No dejarás de decir las cosas que tengas que decir. No dejarás de mostrar los afectos que tengas que mostrar o de reencontrarte con los seres amados. No dejarás de escuchar la música o leer los poemas o contemplar lo que puede embellecer este día.

--Estamos a favor de la belleza.
--La belleza tiene un significado que va más allá de lo físico. Belleza y bondad forman una unidad. De hecho, lo que hace que la vida merezca ser vivida es la belleza que uno pueda captar a través de ella. Y la belleza se capta a través de muchas herramientas: la música, la lectura, un paisaje, un rostro o la ternura de un niño. Belleza es esa experiencia en que el instante tiene plenitud, armonía, una especie de unidad, de equilibrio de las formas.

--¿Y la vida en sí misma no es bella?
--La vida per se no es bella: en la vida hay belleza, pero también hay mucha fealdad; hay bondad y maldad, y vacío. El antídoto del vacío no es la evasión, ni el fármaco, ni el bufón que entretiene, sino la apuesta por la autenticidad. O sea, vivir conforme al yo. Una persona vive auténticamente cuando trata de hacer de su vida un proyecto personal. No simplemente una rutina para cubrir las necesidades primarias, cosa que tenemos que hacer todos, sino que trata de hacer de su vida una obra de arte. No admite que su vida tenga un guión escrito.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=474944&idseccio_PK=1006&h

Los Crímenes de Oxford



OK: La pel·lícula promet. I més venint d'un director espanyol amb artistes internacionals. Hi ha un travelling al principi on apareixen els protagonistes, molt currat. Comença molt bé, tot s'ha de dir.

KO: La pel·lícula és un bluf. Suposo que com a novel·la devia estar bé, però en imatges els personatges em semblen una mica increïbles, el final precipitat i la química entre la Watling i el Wood absolutament inexistent. És força tramposa. Potser també la novel·la... però segurament no és tan evident.

!: Què li ha passat a la Leonor Watling? La cara se li ha tornat de pa i els pits li han crescut un munt! /Estic força d'acord amb El Guionista Hastiado.

La plaça del Diamant



La plaça del Diamant al TNC...

OK: Una obra quasi faraònica: 4 hores i mitja de funció, tropecientos actors, escenografia espectacular... Actuen molt bé (en especial la Sílvia Bel i el Quim Martínez), el text ben treballat per passar a teatre un monòleg interior (no té res a veure amb l'adaptació del Joan Ollé del 2004), molts recursos escènics i un èxit de públic indiscutible.

KO: Sincerament... cal que duri tant? Jo crec que no. És massa llarga i la segona part, no sé si perquè és molt depressiva què, se'm va fer interminable. Crec que es recreen excessivament en alguns episodis. // De vegades costava sentir a alguns actors.

!: A aquestes obres mainstream hi va tothom: vamos, tota la família junta i unida. Avis, néts, pares i germans. I hi ha gent que no sap anar al teatre. És que era apagar els llums... i vinga a tossir. Un darrera l'altre. No hi havia qui es concentrés! Quin conyàs. Haurien de demanar a la gent que apagués el telèfon mòbil i que es posés un caramel a la boca. És que era insuportable...