An American Crime

El argumento, aquí.

OK: Esta película es triste. Muy triste. Y hace que salgas del cine de muy mal rollo. Pero es de las que consigue que salgas satosfecho. Piensas que lo has pasado mal, pero sales creyendo que eres mejor persona, que has reflexionado sobre la maldad intrínseca del ser humano y que por suerte, esperas que nunca pase algo así a tu lado.

KO: ¿Nunca? desgraciadamente a medida que iba avanzando la película iba reconociendo muchos personajes o, mejor dicho, muchos de sus comportamientos en reacciones que yo también he tenido o que algunas de las personas que conozco o que he conocido pueden haber tenido. Esa cobardía, ese aceptar lo que hay sin cuestionarse el por qué o bajo el influjo de personalidades hipnóticas que consiguen que no te cuestiones lo que estás haciendo, el aprovecharte del más débil... Lo que ha pasado tantas veces a nivel particular o en países enteros en determinados momentos.

!: Vi la película casi por casualidad. Quería ver "Aritmética Emocional" y en la web de los Cines Renoir vi que también daban esta. Me interesó: un caso real, un sótano con una niña secuestrada... en el año 1965. ¿Demasiadas similitudes con los recientes casos de Natalia Kampusch o Josefg Fritzl? Fui a comprobarlo. Y la verdad es que el caso real de Sylvia Likens también es brutal. Ellen Page (¡la Juno!) y Catherine Keener son las dos protagonistas y están excelentes. Lo dicen todo sólo con la mirada. Pero es que bueno, todo el casting es muy bueno. Consigues creértelos y lo pasas mal. Lo criticable de la película son algunos recursos oníricos que en parte me han recordado a "Expiación". Pero da igual, es una película muy recomendable. ¿Tú que piensas?

Yo fui un creativo adolescente

De Muchachada Nui



Estos chicos me hacen gracia algunas veces y otras muchas no. En este caso, me he partido la caja un montón. Supongo que como el 95% de la profesión, porque esta semana lo he recibido en el correo 2 o 3 veces.

Herois quotidians a TV3

Amb la gran Empar Moliner i el Juan Carlos Ortega, Herois quotidians és un programa nou de TV3 que no tinc ni idea de quan s'estrenarà.

L'altre dia estava veient amb el meu company de pis un capítol de Ventdelplà i a la mitja part vam veure això:



Ràpidament em vaig posar al web d'Això no es pot emetre per Tv3 i vam acabar veient els vídeos d'Herois quotidians. Ens vam partir el cul, així de clar.

I ens vam mirar amb cara de: "s'atreviran a emetre això?" "Estan disposats a assumir l'allau de queixes que, de segur, rebran?"

El programa té pinta de donar la campanada: sembla que serà una sèrie de fals reportatges (a l'estil dels de l'Entre Línies) revestits d'una incorrecció política que em recorda llunyanament a Little Britain. Immigració, religió, nacionalismes... cap tema que es pugui considerar polèmic s'escapa als 4 reportatges que de moment hi ha penjats:

- Adoptadecor: l'empresa de projectes d'adopció decorativa.

- Xenofòbia a l'alimentació. Molt divertit i en línia de les manifestacions en contra de tot allò políticament correcte (però ridícul) que tan li agrada denunciar a l'Empar. Hem de dir "Braç de gitano" o "Braç d'etnia gitana"? Blat de moro o... blat de magrebí? XDDDDDDD

- - El mont Rushmore Català. Atenció al frare que va fotent mà. Ai ai ai ai ai...

- El cantautor de dretes. Senzillament brutal: les cançons "Colegio religioso" o "Tú lo sospechas (soy de derechas)" prometen ser hits immediats.

Però... qui ho mirarà? Tindrà prou audiència? O acabarà tenint la mateixa de "Muchachada Nui"? O sigui que ho veurem quan volguem per internet i ens ho reenviarem per dir "Ho has vist? És molt fort!"

Té el segell Empar: m'ha recordat molt als seus articles. Té el segell Ortega: els actors, les situacions surrealistes tractades de forma absolutament normal. Té el segell de TV3 quan s'atreveix amb coses noves. Té l'aspecte de què els ha costat 4 duros però al darrere hi ha bons guions. Veurem com va. Em té intrigat, però ja podem comptar amb ek Jordi i jo entre la seva futura audiència.

Confessions personals d'un publicista

OK: "El libro rojo de las marcas" i "El libro rojo de la publicidad" (els vaig tenir en aquest ordre, l'invers a la seva publicació)són dos dels llibres (juntament amb "La Fuerza de la Publicidad" del Marçal Moliné) que em van ajudar a decidir-me d'estudiar publicitat. Per això, un nou llibre del Lluís Bassat m'interessava força i en quan he pogut, me l'he comprat. Sota aquest títol, homenatge a potser el llibre més famòs de l'Ogilvy ("Confesiones de un publicitario") s'amaguen una espècie de memòries camuflades. Ell diu que es tracta d'unes reflexions personals. Sí que ho són, són els pensaments d'en Bassat sobre els aspectes més importants de la seva vida: l'amor i la família, la religió, l'esport, la comunicació, la publicitat, les olimpíades... Bé, el que se'n diria una reflexió sobre la seva vida.

És un llibre molt amè i fàcil de llegir. Una autobiografia però d'una altra forma. No és un llibre exhaustiu, per això es fa curt i no avorreix. Per mi, que sóc curiós de mena i conèixer coses sobre tota mena de gent m'apassiona, resulta un llibre entretingut. Per algú que vulgui aprendre sobre comunicació... mmmm... li recomano els seus altres llibres.

KO: Conec a gent a qui no li agrada en Bassat. I a aquestes persones aquest llibre no els interessarà gens. Sempre em diuen que és un home que sembla massa perfecte i que no se l'acaben de creure del tot. A mi em cau bé. No el conec personalment, només l'he vist algun cop a alguna conferència a la UAB i pels passadissos quan vaig fer les pràctiques a OgilvyOne. Però em sembla una persona que creu en el que fa. I això té mèrit. Però em sembla que per llegir aquest llibre li has de tenir una simpatia prèvia. I que d'aquest n'haurien de sortir d'altres que ampliessin certs temes que a mi em semblen apassionanys: l'assumpte de les cerimònies olímpiques, l'assessorament a la Generalitat, els procés de les candidatures a president del Barça... Er fa les pinzellades, però et quedes amb ganes de més. De vegades m'ha semblat un llibre massa fàcil i senzill, però bé, suposo que és el que fa que acabis alguns capítols amb un somriure. I és que de vegades sembla un manual d'autoajuda!

!: L'original és "Confesiones personales de un publicitario", No sabia que estigués en català, que és el que al final em vaig comprar./ El principi de cada capítol és força enginyós: un marc amb una foto o dibuix del Bassat que s'adapta a cada tema del que es parla.

Be kind rewind

I saw it on Monday at Renoir Floridablanca.

OK: Maria told me it was not very Gondry-ish but I must confess it was better than I expected. I really liked this film much more than "La science des rêves".

KO: Well, It's not a bad thing, but this film is so nice that it is like a children story. Not so adult as I thought.

!: Mia Farrow is so old! Ooooh, poor woman! / Film's website is great: http://www.bekindmovie.com/ "To swed" is a great concept!

El lleig de Marius Von Mayenburg

Dimecres vaig anar amb el Jordi a veure El Lleig al Teatre Tantarantana. Mai havia estat en aquesta sala i no sabia que era prop de casa els meus pares. :o

OK: L'obra és molt dinàmica, curta (tot just una hora) i molt ben interpretada. Tenia els meus dubtes sobre l'Oriol Grau (per mediàtic) i sobre el Joan Negrié (a Tirant lo Blanc no m'havia agradat gaire) i tots dos van superar l'obra amb nota. De l'Oriol, no us enganyaré tampoc, suposava que tampoco ho faria fatal perquè sabia de feia anys que estava al grup Trono Villegas, però... ho va fer millor del que m'esperava. Molt bé, no sé perquè havia de dubtar. de vegades som massa crítics amb la gent que és coneguda per una faceta més aviat frivola. I el Joan, perfecte, és el protagonista i demostra molts registres (molts més que els que vaig poder veure amb el Bieito, ja que aquella representació va acabar convertint-se, per mi, en una astracanada surrealista. Perfectes tots 2. I tots 4: el Pep Muñoz i la Neus Umbert també fan molt bé els seus papers. I és que a l'escenari hi ha un canvi constant de persontages que obliga a l'espectador a que amb un sol detall els copsi. No és gens difícil, però et fa estar atent tota l'estona. I rius. I reflexiones sobre la importància de l'aspecte físic en la nostra societat.

KO: Com faig habitualment vaig anar a veure-la gràcies a una oferta d'Atrápalo. Si no, per la durada de l'obra (una hora justa) em semblaria una mica cara. Ja sé que és una visió molt materialista, però la butxaca no està per cuentus :S / M'espantava el que havia llegit sobre que no tenia estructura, ni escenes, ni res... I home, sí, no és una obra convencional, però se segueix perfectament. Sí que és teatre contemporani però no és una obra que poguessin programar als Radicals Lliure: comparativament és massa normal :p

!: Hauria d'explicara alguna cosa sobre l'argument, oi? Millor ho faig al fotolog...

;-)

60" Battle

Ahir vaig anar al CaixaFòrum a la 60" Battle de Carlitos y Patricia perquè la Maria, que treballa a Double You hi havia col·laborat i em va convidar.

OK: En qué consistia? En què els dos creatius (el Carlitos i la Patricia), havien convençut a una sèrie de col·lectius per a què els passéssin una sèrie de vídeos d'un minut i ells els anàven projectant. La "sala" on es projectava era una passadís. A cada banda hi havia una pantalla i el públic s'havia de col·locar en una de les dues bandes, segons si els agradés més els vídeos del Carl o de la Pat). Hi havia una animadora i un animador bastant freaks.

KO: Va ser massa mecànic, el Carlitos posava un vídeo que li havien passat durant la setmana i la Patricia un altre. Pim, pam. Ja que era una batalla, jo pensava que seria més espontani i que un posaria un vídeo i l'altre, en funció del que hagués posat, en projectaria un altre. Per exemple, si un posava un d'uns afros ballant, jo què sé, que l'altre en respongués amb un altre més passat de voltes amb uns afros i l'altre, si tenia música, doncs amb un videoclip currat i l'altre, amb un d'encara més currat i l'altre més i més i més. Però es va quedar amb una cosa una mica descafeïnada.

!: Al final havies de votar qui t'havia agradat més. Jo vaig votar a la Patricia i és la que va guanyar. :-)