divendres, 19 de desembre de 2008

SPAMALOT



OK: Al principi no em va agradar, però a partir de cert punt (quan els protas es troben amb els francesos) l'absurditat de l'argument és tal que ja no et queda més remei que entrar-hi a tot drap i passar-t'ho la mar de bé. S'agraeix que estigui ben fet, que els actors cantin bé i que els decorats estiguin currats (no com els de Grease, per exemple). A més, és de valorar l'esforç que han fet els de El Tricicle per fer certes adpatacions locals a l'obra.

KO: No sóc gaire fan de les franquícies. Una no fa mal, però quan quasi tota la certellera són adapatacions quasi mil·limètriques d'obres que ja s'estàn fent a altres ciutats.... malo.

!: L'obra va està punt de crear un cisma familiar. I és que resulta que cada Nadal vaig amb la family a veure alguna obra o al cine i aquesta any havíem quedat d'anar a veure SPAMALOT. Per això no havia ant a veure-la abans ni amb l'Edu, ni amb la Maribel ni amb ningú que m'ho suggerís. Però va i resulta que muns pares demanen les entrades com a regal club del Tres C. Podeu imaginar l'enrabiada que vaig agafar... Per sort a l'Ignasi també li van regalar i em va dir d'anar amb ell. Així que el mateix dia ens vam trobar els 4 al Teatre Victòria. / L'obra també em feia especial gràcia perquè a la feina havia fet unes cartes per promocionar-la. I veig que el que deia coincidia força amb la realitat. Menys mal! ;)

dimecres, 17 de desembre de 2008

Vull tocar una reactable!

Els creative saraos són unes xerrades que es fan mensualment en algun bar de Barcelona (de moment s'han fet al Belly, al La Sal Café i al Movie) i tracten sobre publicitat i comunicació interactiva, digital, o com li vulguis dir. Gairebé hi he anat a totes amb la Maria (n'hi ha hagut de vertaderament interessants com la del projecte One Laptop per One Child o la Bestiario.org i d’altres de més prescindibles). La d'avui ha anat sobre la reactable.




Flipant, oi? Ja l’havia vist a algunes actuacions de la Björk, però que algú com un dels seus creadors t’ho expliqui de primera mà és molt motivador. I reflexionar com pot ser un futur ple de taules interactives és impressionant. Com deia el Sergi Jordà, el que falta és la gran aplicació (un joc?) que dispari el fanatisme per aquest tipus d’estris.

D’alguna manera penso que és com si tanquessim el cercle. M’explico. Primer jugàvem tots a jocs de taula, després van arribar els videojocs, que van començar sent essencialment un passatemps solitari (el típic adolescent tancat a la seva habitació). Poc a poc van començar a ser més socials (però virtualment) gràcies a internet. Ara ja són socials i reals amb els singstars i els buzz. I en el futur, al costat d’una taula, la gran innovació serà jugar a un parxís digital? Doncs potser sí. En el fons és el més natural. Igual que dissenyar amb una esquadra i un regle. Per què estar limitats pels clics d’un ratolí quan amb les nostres mans podriem retallar, fer línies rectes o modificar valors de color? Com diu la meva companya de feina, és com tornar a quan érem petits i enganxàvem gomets. Fer el que sempe hem fet però potenciant-ho amb la tecnologia. La tecnologia al nostre servei. Intuició al 100%.

Altres aplicacions que ja es contemplen són en restaurants: podriem demanar els plats clicant-los sobre la taula. I al rebre el BigMac i posar la capsa al damunt rebriem informació sobre calories, ingredients i altres tonteries. (Una evolució de les cartes-tablet pc del Monvínic I al depositar-hi el nostre mòbil podríem descarregar la informació que portem al damunt i compartir fàcilment fotografies, música, mapes o words. Al·lucinant, no? Doncs tot això està ben a prop: taules-pantalla amb interfícies multitàctils, colaboratives i interactives. Quines ganes de que arribi el futur!