diumenge, 6 de desembre de 2009

Un marit ideal al Teatre Goya















OK: És una obra d'Oscar Wilde i això ja li dóna molts OK. Cada frase és una sentència lapidària contra els snobs, les aparences i l'alta societat. /Els actors són excel·lents, en especial la Sílvia Bel (Laura Cheveley) i l'Anna Ycobalzeta (Gina Chiltern). //La segona part, per mi, funciona millor que la primera. Hi ha més situacions vodevilesques i rius amb més ganes. Però és una obra on tota la força està en el text. I de vegades, això pesa massa.

KO: L'escenografia és massa freda. / El Joel Joan (Arthur Goring) tot i que interpreta el personatge més aclamat pel públic, potser per ser el més divertit, em dóna la sensació que fa el mateix paper de sempre, l'arxiestereotipat David de Plats Bruts. Ja em cansa una mica. //En general, l'obra em va deixar una mica... mmmm... psé... igual..

!: Per què la gent no ve tossida de casa? És odiós haver d'aguantar constantment els cofs cofs. / A l'obra, els mòbils tenen un paper clau. Com devia ser al text original?

dissabte, 5 de desembre de 2009

La forma de les coses o tot va bé si acaba bé


Tinc plans pel divendres?

Tinc una lleugera idea, però res en ferm.

Que si em fa anar a veure La forma de les coses al Club Capitol? Doncs sí, em fa. No sé ni de què va, però una proposta teatrera sempre hauria de tenir un sí com a resposta.

Situem-nos al divendres. He quedat a les 20h. Són les 19h. Entro a La Central del MACBA. Fullejo, més ben bé, llegeixo, MY NAME IS CHARLES SAATCHI AND I'M AND ARTOHOLIC. Aleshores no sé que algunes de les reflexions amb les quals m'ametralla el llibre les posaré en pràctica 2 hores més tard veient l'obra.

A les 20h faig la cua. No estem en llista. Com? Jarrrrrrl. Veiem l'obra igualment? Anem a veure 2012? Què coi fem? Trucades, trucades, trucades. Tenim entrades!

Entrem a la sala. És la mateixa que la de L'Habitació de Verònica. Això pinta bé. Ens deixem el programa. Tenim programa. No trobem la fila 9. La trobem. És a l'altra banda. Joder. Què fosc. No puc llegir el programa. Què coi estic a punt de veuré? Només tinc la frase del cartell: Quan ho canvies tot per amor...

Comença l'obra. Ai que serà una chorrada.
Acaba l'obra. Aplaudeixo amb ganes. M'ha encantat.

On anem a sopar? Al Ménage a Trois? Ok, som-hi.

Taula per a 2? Ufff, hi ha molt de fum. Hauria d'estar completament prohibit fumar en un restaurant. Marxem.

Bar Lobo? No hi ha lloc.

Ufff. Aquí no. Allà tampoc.

Carmelitas? Carmelitas va. Hi ha lloc. Hi ha bona carta. Hi ha bona conversa.

Tot va bé si acaba bé.

iReflexions

Torno a tenir ganes d'escriure al blog.
Sort que el twitter em treu el mono.
Però no, això no és.

Hauria d'haver explicat com em va agradar Malditos Bastardos. La fascinació pels accents i les escenes ben planificades.

Com, amb el temps, District-9 m'ha deixat una mica fred.

New York I Love You, pitjor que Paris, je t'aime.

Si la cosa funciona, funciona molt millor que Vicky Cristina Barcelona.

Hauria d'haver explicat el meu punt de vista sobre la confe del Dani Grannatta a Complot. Sobre el making of del concert mai fet de This is it. La poca sopresa que va suposar REC2. La fredor d'Agora malgrat tot el seu sentit. El fiasco de l'adaptació al cine de Millennium 2.

Però si no ho fet abans, ara no ho faré pas.

Que tingueu un bon pont, si el feu!