Un any després...

Es pot dir ben bé que Twitter killed the blogger star. No pas perquè això fos cap blog emergent, déu me'n guardi, sinó perquè amb aquest ritme (nul) d'actualització encara hi hagués pogut aspirar menys.

Aquest blog va néixer com un experiment, un espai per a tots els públics després de l'experiència d'un parell d'anys en un altre blog personal (i anonímissim). Pretenia fer-lo servir com a diari on reflectir teatres, cines o concerts on assistís i posar en pràctica trucs de publicació, estils, posicionament i un llarg etcètera. Però amb l'aparició i posterior popularització de Twitter això va perdre el sentit. Per què escriure un post llarg si en 140 caràcters podia dir més o menys el mateix? Clar que després no en queda cap constància. I com que el buscador de tuits és infame, ara ja no sé què opinava de "La Vampira de Raval", "Melancholia", "American Horror Story", "Tinker. Tailor. Soldier. Spy" o "El Crim de Lord Arthur Saville", 5 coses recents (a 29 de desembre de 2011) sobre les quals m'hagués agradat escriure i al final... res de res.

I és que portar un blog requereix dedicació. Molta dedicació. I si vols tenir vida offline i ja escrius prou a la feina, passa el que passa: això llangueix lentament...

Però això, repeteixo, no vol dir que no hagi escrit res durant aquest temps. Uns quants mils de tuits i, entremig, posts a Publicidad y Salud i cròniques al web de Complot, l'escola de creatius.

Per què aquests posts?

Els de Publicidad y Salud, perquè és el blog de l'agència on treballava i seria estrany que un copy amb blog personal no escrivís al blog de la seva pròpia feina. Temes? Salut des de múltiples punts de vista. Des de cine a tv, passant per arquitectura i tecnologia. Un repte, sí.

I a Complot perquè a l'Arnaublog ja parlava sobre les xerrades dels divendres de motu proprio i un cop, en Dan, el director de l'escola, ho va trobar i ens va demanar al Raulifer (que també escrivia sobre tema al seu blog) i a mi que hi col·laboréssim. Per què no? Si ja ho fèiem perquè volíem...

El que m'agradaria ara és transcriure aquests posts disseminats per la xarxa en aquest blog. Sí, ja sé que Google em penalitzarà per copiar contingut. Bé, m'és igual, és contingut meu. Penso enllaçar-lo per a què la font original pugi en el pagerank. I també penso afegir-hi contingut fresc. Una espècie de blogger's cut (per allò dels director's cut, ehem) comentant el que no es va publicar, o el perquè es va fer d'aquella manera, etc. Segurament no li interessi a ningú però... i què? És casa meva i a casa seva cadascú hi fa el que bonament vol. Així que, si hi entreu, benvinguts sigueu. Espero que hi passeu una bona estona. :)

10 kinectisms després de jugar un parell de cops a la Xbox Kinect

1) Ho sento per la Wii, però això de "El mando eres tú" mola més que "un mando inalámbrico que replica tus movimientos".

2) Suposo que l'estàndard, a partir d'ara, el marcarà Microsoft amb la Kinect. De moment, ja han venut 8 milions d'unitats en 2 mesos. Nintendo que es quedi amb la nova DS en 3D, que segur que també estarà molt bé.

3) És tan lloc comú que em fa ràbia dir-ho, però, acabarem tots com a Minority Report. (I no només pel que fa a la publicitat). Si ja hi ha prototips d'interfaces projectades en 3D en l'aire!

4) Si regalessin una Kinect amb les cistelles dels Benvinguts Nadó, acabaríem ràpidament amb l'obesitat infantil. La condemnada et fa suar molt! I pot tenir aplicacions interessants en el camp del healthcare, com bé explicava el @raulifer a Publicidad y Salud.

5) La veritat, jugar al Kinect Adventures o al Kinect Sports amb amics és molt i molt divertit. Els mini-jocs estan molt aconseguits i exploten molt bé les possibilitats de la consola. Fins i tot et graven per a que et vegis fent el monguer!

6) Això sí, has de tenir un menjador gran i lliure de trastos. No val per a minipisos de 25 m2.

7) També seria aconsellable viure en un primer o tenir uns veïns sords que no es queixin si de cop i volta un ramat d'hipopòtams en zel comencen a cridar i a saltar al pis de dalt.

8) Sorprèn la qualitat de la captura de moviments. No nois, això no és la cutre Eye Toy de la PlayStation.

9) I sí, és molt fàcil d'interactuar-hi. Qualsevol n'aprèn en un plis-plas.

10) Ara haurem de veure què passa. Esperem que no es quedi en cutre-jocs mínimament divertits per fer en grup i, a més, comencin ben aviat a explotar el reconeixement de veu i tot el que prometien amb el Project Natal.