L'ARNAUBLOG

Rihanna vs. La Casa Azul

2011-12-30T10:56:00.001+01:00

Un any després...

2011-12-30T10:39:00.000+01:00

Es pot dir ben bé que Twitter killed the blogger star. No pas perquè això fas cap blog emergent, déu me'n guardi, sinó perquè amb aquest ritme (nul) d'actualització encara hi hagués pogut aspirar menys.

Aquest blog va néixer com un experiment, un espai per a tots els públics després de l'experiència d'un parell d'anys en un altre blog personal (i anonímissim). Pretenia fer-lo servir com a diari on reflectir teatres, cines o concerts on assistís i posar en pràctica trucs de publicació, estils, posicionament i un llarg etcètera. Però amb l'aparició i posterior popularització de Twitter això va perdre el sentit. Per què escriure un post llarg si en 140 caràcters podia dir més o menys el mateix? Clar que després no en queda cap constància. I com que el buscador de tuits és infame, ara ja no sé què opinava de "La Vampira de Raval", "Melancholia", "American Horror Story", "Tinker. Tailor. Soldier. Spy" o "El Crim de Lord Arthur Saville", 5 coses recents (a 29 de desembre de 2011) sobre les quals m'hagués agradat escriure i al final... res de res.

I és que portar un blog requereix dedicació. Molta dedicació. I si vols tenir vida offline i ja escrius prou a la feina, passa el que passa: això llangueix lentament...

Però això, repeteixo, no vol dir que no hagi escrit res durant aquest temps. Uns quants mils de tuits i, entremig, posts a Publicidad y Salud i cròniques al web de Complot, l'escola de creatius.

Per què aquests posts?

Els de Publicidad y Salud, perquè és el blog de l'agència on treballo i seria com raro que un copy amb blog personal no escrivís al blog de la seva pròpia feina. Temes? Salut des de múltiples punts de vista. Des de cine a tv, passant per arquitectura i tecnologia. Un repte, sí.

I a Complot perquè a l'Arnaublog ja parlava sobre les xerrades dels divendres de motu propio i un cop, en Dan, el director de l'escola, ho va trobar i ens va demanar al Raulifer (que també escrivia sobre tema al seu blog) i a mi que hi col·laboréssim. Per què no? Si ja ho fèiem perquè volíem...

El que m'agradaria ara és transcriure aquests posts disseminats per la xarxa en aquest blog. Sí, ja sé que Google em penalitzarà per copiar contingut. Bé, m'és igual, és contingut meu. Penso enllaçar-lo per a què la font original pugi en el pagerank. I també penso afegir-hi contingut fresc. Una espècie de blogger's cut (per allò dels director's cut, ehem) comentant el que no es va publicar, o el perquè es va fer d'aquella manera, etc. Segurament no li interessi a ningú però... i què? És casa meva i a casa seva cadascú hi fa el que bonament vol. Així que, si hi entreu, benvinguts sigueu. Espero que hi passeu una bona estona. :)

10 kinectisms després de jugar un parell de cops a la Xbox Kinect

2011-01-07T15:54:00.010+01:00

1) Ho sento per la Wii, però això de "El mando eres tú" mola més que "un mando inalámbrico que replica tus movimientos".

2) Suposo que l'estàndard, a partir d'ara, el marcarà Microsoft amb la Kinect. De moment, ja han venut 8 milions d'unitats en 2 mesos. Nintendo que es quedi amb la nova DS en 3D, que segur que també estarà molt bé.

3) És tan lloc comú que em fa ràbia dir-ho, però, acabarem tots com a Minority Report. (I no només pel que fa a la publicitat). Si ja hi ha prototips d'interfaces projectades en 3D en l'aire!

4) Si regalessin una Kinect amb les cistelles dels Benvinguts Nadó, acabaríem ràpidament amb l'obesitat infantil. La condemnada et fa suar molt! I pot tenir aplicacions interessants en el camp del healthcare, com bé explicava el @raulifer a Publicidad y Salud.

5) La veritat, jugar al Kinect Adventures o al Kinect Sports amb amics és molt i molt divertit. Els mini-jocs estan molt aconseguits i exploten molt bé les possibilitats de la consola. Fins i tot et graven per a que et vegis fent el monguer!

6) Això sí, has de tenir un menjador gran i lliure de trastos. No val per a minipisos de 25 m2.

7) També seria aconsellable viure en un primer o tenir uns veïns sords que no es queixin si de cop i volta un ramat d'hipopòtams en zel comencen a cridar i a saltar al pis de dalt.

8) Sorprèn la qualitat de la captura de moviments. No nois, això no és la cutre Eye Toy de la PlayStation.

9) I sí, és molt fàcil d'interactuar-hi. Qualsevol n'aprèn en un plis-plas.

10) Ara haurem de veure què passa. Esperem que no es quedi en cutre-jocs mínimament divertits per fer en grup i, a més, comencin ben aviat a explotar el reconeixement de veu i tot el que prometien amb el Project Natal.

Agost al Nadal

2010-12-26T01:27:00.006+01:00

Ja fa uns anys que amb la família, el dia de Nadal, aprofitem per anar a veure alguna cosa al cine o al teatre. Aquesta any, diversos amics m'havien recomanat fervorosament el muntatge d'Agost: Osage County de Tracy Letts, al Teatre Nacional de Catalunya. I sibil·linament vaig aconseguir que ma mare ens comprés entrades. No ens en hem penedit.

OK: El muntatge és certament espectacular. Un text punyent, divertit a estones (és una comèdia, en teoria), amarg la majoria de vegades. No en va, és Premi Pulitzer del 2008. Un text plenament contemporani, però un clàssic immediat. Una escenografia de caure't de cul: una autèntica casa de tres pisos fotuda enmig de l'escenari. Com una casa de nines on van deambulant els personatges que suposo que només un teatre públic es pot permetre. I, potser el més important, uns actorassos que fan seu el text i et deixen bocabadat. Tot el càsting és encertadíssim, però s'ha de reconèixer especialment l'immens treball de l'Anna Lizaran, la dement i filla de p***matriarca de la família Weston; l'Emma Vilarasau , gran com sempre, i la Rosa Renom -dues de les tres filles- i la Maife Gil i el Jordi Banacolocha (germana de la mare i marit). Amb els personatges ja es deu fer una mica evident l'argument, oi? Família del midwest americà es reuneix. Per què? El pare ha desaparegut. Què s'hi troben? Una mare embogida, disposada a dir la veritat a la cara de tothom, amb totes les conseqüències que s'hi deriven. Res que no haguem patit en algun que altre dinar de nadal... ;)

KO: Malgrat la durada de l'obra (més de 4 hores) no es fa gens pesada. Si em poso crític en excés, potser l'últim acte (el tercer) se m'ha fet una miiiica llarg, però és que el segon és tan brutal que qualsevol cosa que hi vingués després el faria difícil de superar. // No deixa de sorprendre'm les barreges que es fan de l'star system català. Una dia veus la Vilarasau i l'Abel Folk, com a amics a Ventdeplà, l'altre els veus aquí fent de parella. Un dia la Vilarasau i la Lizaran són amants i l'altre són mare i filla. En fi, sembla que tenim pocs actors, però bons!

!: Vaig llegir a la Time Out-no he trobat el link- que a Madrid s'hi està preparant una versió en castellà de l'obra. I un es pregunta, "no es podria fer la mateixa que al TNC?" Si de fet els actors només han de canviar l'idioma i ja està, tenen aquesta sort de ser plenament bilingües gràcies a la #immersió lingüística. Però no, es veu que hi veien massa actors catalans (vés, coi!). Així que res, subvencionarem dos cops la mateixa obra. Això és gestionar bé els recursos!

10 gaguisms després del concert a Barcelona del 7 de desembre del 2010

2010-12-08T14:41:00.007+01:00

1) Aquest pont ha estat nefast per a mi. Els #controladores em foten les vacances enlaire i res del que tenia previst surt (o sortirà) com havia de sortir. Per sort, a la Lady Gaga no li va caure un focus al damunt. Però tots els vídeos que vaig gravar amb la càmera supermegaguatxis del meu germà han sortit amb el so defectuós. O sigui que sí, alguna cosa negativa havia de passar també al concert.

2) Va ser un bon concert. Bo en el sentit d'espectacular i divertit. 2 hores de Gaga entregada.

3) Va gastar el nom de Barcelona, Barcelona, Barcelona per aquí, Barcelona per allà. "Spanish pequeños monstruos". Pos muy bien.

4) No dir pas el "Bona nit" de rigor ni va sortir amb cap senyera (sí amb la bandera espanyola). Està vist que el seu management no és el del senyor Springsteen o la pesada de la -loca-Shakira.

5) La tia parla molt. ¿Massa? Sembla que estigui imbuïda per una febre messiànica d'autoajuda gayer.

6) Les cançons que molen, molen molt. Les que no, gens.

7) Buscant el no va a més d'estilismes extrems la dona arriba a fer el ridícul. L'estilisme de taula amb tapete no em deixarà dormir en molt de temps (però va acoseguir que rigués molt).

8) La Germanotta va assegurar que no fa, ni farà, ni ha fet mai playback. I nosaltres que la creiem. De vegades es notava. Bé per ella.

9) Els vídeos dels interludes són freaks fins a la mèdul·la. Però epaten, epaten un rato.

10) La sorpresa de la nit van ser els Semi Precious Weapons, els teloners glamourockers de la Gaga. Es veu que ella va ser telonera seva quan no era ningú i ara els ha tornat el favor. Ja al concert van aconseguir escalfar l'ambient i ens van deixar ja força flipats. Però a la festa "Gaga is burning" al Razzmatazz, un Dancing Queen gagasià, ja la van liar parda de debò. Els que estàvem a la primera fila vam rebre hòsties del megapassat de voltes Justin Tranter, ens va fotre els tacons de les purpurinades botes a la cara, va saltar al públic, va escopir whisky des de la barra, es va carregar un altaveu i em va fer patir molt tement que quan es penjava dels focus caigués i es partís la medul·la allà mateix. Però, no, no li va passar res. Thanks god!

El vídeo no és meu. (Per acabar la meva sèrie de catastróficas desdichas em vaig quedar sense bateria a l'iPhone) Però gairebé com si ho fos, perquè crec que qui ho va gravar estava just al costat meu. Gràcies per penjar-lo!

An evening with Neil Hannon al Casino de l'Aliança del Poblenou

2010-11-24T00:41:00.008+01:00

Neil Hannon interpretant al piano The Complete Banker, la cançó que dedica a la crisi.

Acabo de tornar del concert de The Divine Comedy al Casino de l'Aliança del Poblenou, a Barcelona, i encara estic emocionat.

El Neil Hannon (l'home al darrere de The Divine Comedy) és un crac de debò. Un concert íntim, amb només ell sol, al piano o a la guitarra i molt, molt proper. I divertit, també. Ha fet participar al públic ja fos cantant, aplaudint ("you're very clappy tonight"), fent petar els dits (com es diu "chasquear los dedos?"), xiulant ("it seems a Disney movie") o fins i tot explicant acudits. De cançons, n'han sonat força de l'últim disc i no n'han faltat de les clàssiques. En realitat, és que totes són grans himnes. I al tocar-les de forma diferent, en la seva versió més bàsica, m'hauria passat tot el concert enregistrant vídeos. Però no, no pot ser. En tinc 4 i, de moment, els deixo pujant al meu canal de Youtube: http://www.youtube.com/user/arnaublog

Bona nit!

"Caminando entre dinosaurios live" o les megatitelles del segle XXI

2010-05-08T14:33:00.007+02:00

!: Quan Tele 5, qui ho diria, va emetre "Caminando entre dinosaurios" ja fa uns quants anys, m'hi vaig enganxar. La sèrie, produïda per la BBC, mostrava com podria haver estat la Terra fa 65 mil·lions d'anys utilitzant l'estil habitual dels documentals. Només se substituïen els lleons o els dofins per velocirraptors, braquiosaures i pterodàctils gràcies als efectes especials. La sèrie, s'ha de reconèixer, estava molt ben feta, s'hi notava la mà de la British Broadcasting Company en tots els detalls, des de l'excel·lent banda sonora, fins l'assessorament científic, la narració... I crec recordar que va tenir un èxit d'audiència considerable. Per això quan vaig veure que venien a Barcelona per fer un espectacle basat en la sèrie m'hi va fer gràcia anar. La marca hi donava garanties... però es complirien?

OK: A l'arribar al Palau Sant Jordi només hi havia nens per tot arreu. "Merda", vaig pensar, "serà un espectacle infantil (en el pitjor sentit de la paraula)". "Segur que començaran a fer moxaines a les bèsties i serà una espècie de Patito feo o Lazy Town en versió prehistòrica. Com no hi havia caigut?" Però... res més lluny de la realitat. L'espectacle està ben fet. Indubtablement és un espectacle que agrada als nens, però ho aconsegueix sense necessitat de tractar-los com a éssers estúpids. La informació que s'hi dona és bàsica (tot i que rigorosa) però l'espectacle està força ben portat i és clar, quan apareixen els dinosaures (tan, però tan ben fets) qualsevol objecció que puguis tenir automàticament s'esborra. És que estan molt, molt currats, eh! Són titelles, sí, es veien les estructures mecàniques de les bèsties grans i els peus de les persones que les traginaven, però, com deia un nen que tenia al costat ("mama, dins hi ha persones, eh, no et pensis que són de veritat"), això ja ho sabíem, ho acceptàvem... i ens seguia meravellant com de reals n'eren. El moviment de colls, boques, cues i cames eren gairebé perfectes. No sé pas si s'assemblen als dinosaures de veritat, però com a mínim als de Juràssic Park sí i a més a més en viu i en directe i en 3D sense necessitat d'ulleres ni cap enginy molest. / L'espectacle en sí era car, però vam optar per les entrades més barates, 19 euros (+ 4 de despeses de gestió... sempre tan absurd!). No vaig arribar a saber perquè en aquella zona era més barat, no estava mal situat, si de cas una mica de costat però els dinosaures es movien per tot arreu i crec que s'hagués vist bé. Dic "crec" perquè com que hi havia molt poca gent (sessió de dijous a les 20h) ens van deixar seure on volguéssim. I vam acabar ben bé a la zona frontal, no sé si eren les entrades de 60 euros... la jugada ens va sortir rodona!

KO: De tant en tant hi havia algun temps mort, algun acudit de vergonya aliena, al paleontòleg-presentador (el vam veure en castellà, no sabia que en català l'interpretava el Jordi Díaz!) en ocasions no se l'entenia gaire bé (un tal Luis Fernández-Gil) i alguns que altres petits errors, però en general si acceptem que anàvem al que anàvem, a veure els espectaculars animatrònics... va ser absolutament brutal. Esperava amb fal·lera que aparegués el T-Rex... el dimoni de les titelles de sempre però adaptat als nous i tecnològics temps. Potser a mi també se m'hagués hagut de considerar part del públic infantil ;)

Tres dones i un llop a La Villarroel

2010-04-17T15:03:00.006+02:00

OK: Personalment, tenia les meves reserves en quant a l'argument de l'obra: en teoria, una adaptació moderna de la caputxeta vermella. Però un cop va comença, veus que de la caputxeta ni rastre. Una dramèdia (molt de drama però també molt d'humor) de tres dones, sobre la seva relació entre elles i els dèficits comunicatius i de relació que tenen, amb situacions en les quals t'hi pots veure en part reflectit. El que fa gran l'obra són les magnífiques interpretacions de l'Amparo Moreno (costumbrisme/humor a parts iguals), la Carme Pla (la T de Teatre que és capaç de fer-te riure fins a no poder més o d'estremir-te i fer-te quedar garratibat a la butaca), la Mireia Aixalà (que engrandeix el bon record que em va deixar amb La forma de les coses) i el Roger Coma (em van flipar els matisos en el seu moviment per transmetre moltes de les actituds del personatge). L'escenari, senzill però molt ben parit, també hi ajuda. I l'estil de la directora, la Carol López, que integra cançons i situacions molt cinematogràfiques (igual que a Boulevard o com m'havien dit que feia a Germanes) que trasllada el teatre a una nova dimensió. I és clar, el final, el final que fa gran tot el muntatge perquè veus que tot encaixa i desenganyem-nos, un bon final fa que guardis un millor record de tot plegat.

KO: Aquest cop no tinc res a criticar. Tot funciona bé. (Però no vol dir que a tu t'hagi d'agradar: no és un Shakespeare, ni falta que fa, però si vas sense idees preconcebudes, entraràs en la història i la gaudiràs de debò).

!: L'obra és un bon símbol de la transició de La Villarroel. Fins ara la dirigia el Javier Daulte i ara ho farà la Carol López, i Tres dones i un llop és una adaptació d'una obra del Daulte (originalment estrenada a l'Argentina com a "Caperucita") dirigida per la López. Curiós, si més no. / Al públic vam coincidir amb moltes cares conegudes de El Cor de la Ciutat, quina gràààààcia. I tothom els anava mirant. Mira que deu ser dur ser popular, eh./ Vaig obrir la fitxa correcta al Foursquare de la sala. A veure si hi segueixo el ritme de visites i aconsegueixo el mayorship ;)

Una lista para contar la charla de Ricardo Rousselot en Complot

2010-04-10T19:37:00.003+02:00

Antes de empezar, dejadme rebuscar entre los tipos móviles. Me faltan siete letras de la caja alta: una C, una M, una L y una T. ¿Dónde se han metido las Os? ¿Y la P? Bueno, la pillo del cajón de abajo. ¿Todo listo? Empezamos.

Se abre el telón y vemos la Escuela de Creativos COMpLOT. Es viernes, son las 19h, hay nosoloestudiantes sentados, otros de pie, una pantalla al fondo y un diseñador-tipógrafo-director-de-arte-americano-europeo dipuesto a contar algo en esta #charladelosviernes. ¿De qué irá el post? De los logotipos más exitosos que ha hecho Ricardo Rousselot. Pues no. ¿De sus packagings? Tampoco. ¡De algo de diseño! Sí, pero dejadme ser algo parcial.

Y para seguir leyéndolo puedes elegir entre pasar por Yorokobu o por COMPLOT. ¡Nos vemos!

Un diálogo tenso para contar la charla sobre Estosololoarreglamosentretodos.org en Complot

2010-03-31T16:17:00.013+02:00

La pasada #charladelosviernes en COMPLOT fue de las que recordaremos los que estuvimos allí. ¿El tema? Estosololoarreglamosentretodos.org ¿Quién hablaba? Nacho Rapallo, Quique Baeza, Tomás Mata y Xavi Roca.

- O, lo que es lo mismo, un programador, un tío que se dedica a la moda, un periodista y un humorista, ¿te parece bonito?

- Pues no sé, me parece normal. La de publicitario no es una profesión para la que se necesite carnet.

- Así vamos.

- O no, ¿es que son mejores creativos los que hayan estudiado Publicidad?

- ¿Te estás tirando piedras sobre tu propio tejado?

- No, no es eso, pero se ve constantemente: en publicidad te encuentras con gente de los más diversos orígenes y esto es lo que la hace tan interesante.

- ¿Cualquiera puede hacer publicidad?

- Cualquiera puede… bueno… cualquiera es creativo. Y la creatividad, encauzada en una dirección concreta da lugar a la publicidad. Pero puede originar también el guión de un programa, una camiseta, ¡lo que sea! ¿Qué es para ti publicidad? ¿No es también un copy para un microespacio, el diseño de camisetas de merchandising…? ¿Quién invade a quién?

- Vale, vale… cambio de tercio. ¿Así que fue una charla tensa?

- Más que tensa diría agitada. El temita se las trae…

- Ya no sé si es más famosa la campaña o las contracampañas.

- Bueno, todo suma, ¿no? PP y antisistema en contra. ¡Más madera!

- Ya ves, y ¿qué contaron?

- Fue una charla atípica también en este sentido. No se habían preparado nada, venían los 4 a pelo dispuestos a contarlo todo sobre la marcha.

- Vaya plan.

- No, al contrario, le dio un ritmo chulo. Fue todo muy espontáneo, muy fresco.

- Uy sí, fresquísimo.

- ¿Que no? Me moló porque empezaron a contarlo cronológicamente. Que si se presentaron al concurso, que si lo ganaron y tuvieron poco tiempo para ponerlo en marcha…

- ¿Y no lo ganó Shackleton? Mira que es una campaña muy de su estilo.

- Pues esta vez fue que no. La ganaron con una idea a contracorriente: nada de publicidad, una web para transmitir el mensaje.

- Superarriesgados, eh.

- ¿Lo dices con rintintín?

- Pues claro, esta idea es superlíquida, no me están descubriendo nada nuevo.

- Vale, quizás no a ti que estás al dia de lo que se va haciendo, pero ve a un anunciante normal y corriente y dile que no vas a a hacerle spots.

- ¿Pero cuál era el briefing?

- Levantar el ánimo al país.

- Joder.

- ¿Difícil, eh? Partiendo de la base que esta crisis es bastante psicológica…

- Vale, al grano, ¿cuál era el encargo de verdad? ¿Qué querían vender?

- ¿Ves? Caes en el mismo error que mucha de la gente que estaba en Complot… ¡la campaña no quiere nada más que eso! Inspirar, animar…

- ¡No me jodas! ¿Y para eso se juntan los bancos y las empresas gordas?

- Bueno, es que no fue así. ¿Tú te has leído la web? Fue un tío que se dedicó a ir empresa por empresa a pedir dinero para…

- Ah, ¿pero esto es verdad?

- ¡Pues claro!

- Hombre pues claro, pues claro, tú tampoco te lo creías al principio…

- Shhhhh, calla, que yo soy el que defiende la campaña.

- ¿Ah sí? ¿El que cuando la viste por primera vez pensaste que nos tomaban por tontos?

- Yo nunca dije eso.

- Pero casi lo pensaste…

- ¡Nooo! Yo creía que era una justificación creativa… Tengo la mente algo contaminada por la publicidad.

- ¿Es que nadie cree que puedan haber buenas intenciones detrás de un anuncio?

- Pues se ve que no. Nos estamos cargando la publicidad nosotros mismos.

- ¿Estamos cambiando las tornas? Ya no sé quien defiende y quien ataca…

- ...en el fondo los dos somos el mismo Arnau.

- Sí, en esto tampoco eres muy original, estás fusilando la idea del último libro de Juanjo Sáez.¿También lo estás maquetando cutre a posta?

- Eeeh… es que me parecía una buena forma de simbolizar la reacción que me produce esta campaña. Por un lado la veo bien, por otro hay ciertas cosas que me chirrían.

- ¿Todavía?

- No, no, ya no. La charla me convenció. Me demostraron que lo hicieron de buena fe, con un fin loable.

- Pero no me negarás que los que la firman lo ensucian…

- ¿Por qué? ¿Es que no usas los bancos en tu día a día? Seguro que eres cliente de la mitad de las compañías que financian la acción…

- No si ya, pero porque no me queda más remedio.

- Bueno chico, es lo que hay. El capitalismo es así y me da a mí que muchos de los ataques que recibe la campaña son por factores extrapublicitarios.

- Es que nadie discute eso.

- Pues cualquiera lo diría. Ellos vinieron a hablar de su libro… digo, de su campaña.

- ¿Pero contaron algo interesante?

- Mira tú por dónde, sí. ¿Sabes que crearon un equipo de 25 personas para llevarla a cabo?

- ¿Es que no hay copys en SCPF?

- Sí claro, ¿pero un copy full time con esto? ¿Que no tenga que estar con IKEA, con Vueling, con cualquiera de los otros clientes…?

- Sí, ¿qué pasa?

- Ya hablaremos otro día de las funciones de los creativos, el thinking, el doing…

- Lo que tú digas.

- Pues eso, una vez pensada la acción había que implementarla. Se necesitaba gente que fuera capaz de ir a recoger los testimonios y volcarlos en la red con un lenguaje adecuado.

- … que un copy no puede hacer.

- Nadie dice eso. Es simplemente cuestión de tiempo y posibilidad de dedicación.

- ¿Y qué piezas se hicieron?

- Mira un par de ejemplos que vimos allí:

- No está tan mal. ¿Y por qué tantos ataques? Seguro que una campaña así habría triunfado en Estados Unidos.

- Sí, lo dijeron. Allí defienden a los emprendedores y no tienen el miedo al fracaso y ese victimismo tan nuestros.

- Como tiene que ser.

- A lo que preguntabas, yo me aventuré a exponer una razón por…

- ¿Tú? ¡Pero si nunca te atreves a preguntar!

- Pues esta vez sí… El ambiente era bastante distendido.

- ¿No hubo mal rollo?

- A ver, hubo ciertas… discusiones. Bueno, no así, pero algunos del público estaban bastante pesaditos, pero como todo el mundo hablaba libremente, me animé.

- ¿Y cuál fue tu intervención brillante?

- Te odio.

- Va sigue.

- Pues nada, les dije que si creían que el problema podía ser debido a la invasión en medios que supuso esta campaña. Piensa que la vimos en opis, tele, periódicos… ¡hasta en la sopa! Y claro, tratándose de un tema así como solidario… pues creo que no queda muy bien.

- No, no mucho.

- Contestaron que lo habían pensado. De hecho, ellos ya esperaban reacciones en contra y muchas de las críticas las comprenden. En este caso, al ser una campaña sin ánimo de lucro, los espacios publicitarios les costaron más baratos y con el mismo presupuesto multiplicaron los impactos.

- Pero esto la gente no lo sabe.

- Ya. Ellos lo que quisieron fue conseguir la máxima repercusión en el mínimo tiempo: de allí este plan de medios, el uso de testimoniales famosos en un principio…

- Es una vía muy válida. ¿Tú tienes otra mejor?

- No, no sé si es mejor. Pero quizás algo más lento con una viralidad progresiva hubiera suscitado menos rechazo. Imagina unos vídeos en los que apareciera una persona contando lo que quiere conseguir, llamando a las puertas de las compañías consiguiendo el dinero, contándolo paso a paso.

- Perdona que te lo diga, pero esto no hubiera sido impactante para nada.

- Bueno, habría que darle un par de vueltas más.

- Pues chato, cuando te pasen un briefing como este le das las vueltas que quieras. Por hoy yo ya tengo suficiente. Voy a ver qué se cuenta@raulifer.

- Dale recuerdos de mi parte.

LA PREGUNTA ENTRE BASTIDORES DE @ARNAUBLOG

¿Cómo funciona lo de MLP –Mejorando Lo Presente-?

(Es la joint venture entre SCPF y El Terrat)

Se lo preguntamos a Nacho Rapallo. Nos contó que trabajaban juntos según proyectos. MLP no es un lugar físico, es la unión temporal de profesionales de la agencia y la productora. De hecho muchas veces son él como creativo de SCPF, Xavi Roca desde el Terrat, la directora de cuentas desde Madrid… Se juntan si llevan un tema entre manos que requiere de los talentos propios de cada empresa.

Una carta a un ausente para contar la charla de Guillermo Viglione en Complot

2010-03-17T20:54:00.013+01:00

Hola Tú:

Qué lástima que no pudieras venir el viernes pasado a Complot, la charla te hubiera gustado. La dio Guillermo Viglione, de Dimensión San Sebastián y no me digas que no conoces esta agencia, porque seguro que te reíste tanto o más que yo con su Patxi o los SOS Freaks.

La charla empezó hablando del síndrome Mad Men y con esto ya me ganó, ya sabes lo fan fatal que soy de esta serie. Vino a decir que este aura de glamur que tiene la profesión no se corresponde con la realidad. Ya sabemos que se quedó en los 80…

En el aire se respiraba un poco de desencanto, que si ahora las agencias son meras proveedoras, que los clientes no se dejan aconsejar a largo plazo… En fin, nada nuevo bajo el sol, pero de algún modo reconforta saber que esto es algo común en el sector.

Guillermo hizo dos comparaciones que seguro que vas a recordar: "del skate al surf" y "de Hugo Sánchez a Xavi". Incluso yo, que no soy muy ducho en deportes, logré entenderlas.

Con lo del skate y el surf contó que antes el terreno en el que se movía la creatividad era fijo y más predecible, de algún modo se podía controlar mejor. Ahora, en cambio, estamos sobre una ola en la que debemos innovar constantemente, el contexto para hacer piruetas es mutable, ¿líquido?

Con lo de los futbolistas, menos mal que puso los adjetivos. Mira, los copié para ti:

Hugo Sánchez (sería como el creativo de antes): pichichi, especialista, dependiente y finalizador.
Xavi, el de ahora: completo, autónomo, es un planner, crea y participa en todo el juego, no solo finaliza con la guinda.

¿Qué te parece? Acertado, ¿verdad?

Guillermo siguió hablando de la importancia de las ideas, de la (buena) actitud ante la vida y el trabajo, la importancia de saltarse las reglas (pero conociéndolas previamente, claro)… Ya te lo explicaré bien haciendo un café, no quiero aburrirte con detalles. Pasaré directamente a... EL MÉTODO. Suena muy grandilocuente, pero es muy sencillo. Son consejos que nos dio para cazar y detectar las mejores ideas para hacer los mejores anuncios. Verás que pueden parecer obvias, pero va tan bien que a veces te recuerdan lo que (crees que) ya sabes...

Un buen anuncio...

- Es simple, concreto e inesperado.

- Hace pensar ( “lo que entra fácil sale fácil, mejor pensar”)

- Emociona

- Dramatiza claramente el beneficio (si lo hay -y si no, se busca donde sea-)

- Es noticiable

- Te diviertes haciéndolo (y así, seguro que los demás se divierten viéndolo)

- Conserva el tono de comunicación de la marca (¡no lo cambia porque sí!)

Sería ideal que un anuncio lo combinara todo, pero es taaaaaaaaaaan difícil. Te adjunto un par de anuncios de Euskaltel que nos enseñó, a ver si identificas alguna de estas características.

Y nada, que nos vemos pronto, ¿no?

Un saludo,

@arnaublog

PD: ¡Me lo olvidaba! Quería hacerle un par de preguntas a Guillermo y fui al final a hablar con él. La mayoría que me habían surgido ya las preguntaron antes, así que sólo le hice una y profundizamos un tema. La pregunta: ¿Qué perfil buscas cuando haces una entrevista de trabajo a un creativo? Respuesta breve: busca una persona transgresora y que transmita ganas de aprender, que su simple actitud sea la solución los problemas creativos de la agencia. Esto me dio pie a hablar del rechazo a la especialización que tanto él como Segarra proclaman a los cuatro vientos. Guillermo, como decía, viene del "lumpen"(del marketing directo) por eso aunque ama los spots, también ama la integración ("que te guste un poco todo","qué rollo ser un especialista"). Suscribo sus palabras al 100%. ¿Y tú?

Sopant a les fosques al DANS LE NOIR

2010-03-07T17:59:00.010+01:00

Sobre l'experiència de menjar sense llum al restaurant DANS LE NOIR ? del passeig Picasso 10 de Barcelona.

OK: Ahir vaig anar a sopar al restaurant que la cadena francesa DANS LE NOIR ? té a Barcelona. Va ser el regal d'aniversari que em van fer el Jordi, el Natxo, la Laia, el Javi i el Victor (gràcies un altre cop!) i va ser francament divertit. Molt millor que el que la seva cutre pàgina web faria preveure. La premissa és senzilla: ells et proporcionen un sopar a les fosques. I com funciona? Ben fàcil: entres al restaurant, deixes les teves coses en una taquilla (tot, fins i tot rellotges o mòbils que poden emetre llum), passes a una sala on elegeixes el preu del menú i dius quins aliments no t'agraden o no pots prendre, un cambrer cec (!) et ve a buscar, passes en fila una cortina negra... i entres a la foscor més absoluta. La foscor és tan intensa que resulta opressiva. En un primer moment t'agafa una sensació d'ofec força important i la imaginació et juga males passades: creus que et donaràs una trompada en qualsevol moment, però no, no passa. I comences a confiar plenament en els teus altres sentits: el tacte per aconseguir seure a la cadira i trobar els coberts, l'oïda per a saber on tens els interlocutors, l'olfacte i el gust per saber què menges... Te n'adones que un s'acostuma ràpid a les coses. Ben aviat et sents còmode sense llum i et fas un mapa mental sobre com està tot distribuït. Però hi ha coses que no són tan fàcils. Quan algú no parla, sembla que no existeixi. De tant en tant t'agafen ganes (i ho fas) de tocar als teus amics per no sentir-te tan sol. I crides molt. I menges amb els dits perquè amb els coberts no hi ha manera. I et taques i tires l'aigua. I comences a parlar sobre colors, sobre com ho faríem si fòssim cecs, i mous el teu braç davant dels ulls i veus una ombra que la fa el cervell perquè si algú altre mou res davant teu no t'enteres de res, i, i, i, i moltes coses més. Quan acabes de sopar, el cambrer/guia invident t'ajuda a tornar a sortir, seus en una taula amb llum per prendre el cafè i unes simpàtiques franceses t'ensenyen el que has menjat. Nosaltres ho vam endevinar gairebé tot. + 10 punts per a l'equip de l'Arnau !

KO: És car. Massa pel que és. Primer de tot, flipo amb que no tinguin més competència. No és un negoci gaire difícil de muntar (i a casa és impossible: ni tens el factor sorpresa i hi ha un munt de llumetes per desconnectar) però en canvi aquesta gent són els primers i únics en fer-ho, i se n'aprofiten, vaja si se n'aprofiten. Com a mínim, mínim et gastes 40 euros (2 plats o plats i postres, més begudes, més cafès, etc.) i el menjar, tot i que està bo, tampoc és res de l'altre món. Pagues per l'experiència, que sí, que val la pena, però... mmm... es queden amb massa marge, ho sento. I tot i que el local està molt ben decorat (la part que veus, és clar) hi ha detalls que no s'acaben de correspondre amb el nivell de preu. Cal que em dongin el menú en unes impressions de paper arrugades? Homeee, plastifiqueu-ho i poseu-ho cuco que m'ho esteu cobrant tot a preu, no d'or, sinó de platí!

!: Hi ha una altra cosa que crec que podrien explotar millor i és el tema dels sentits. Parlant amb el /companydepis quan tornàvem a casa ens imaginàvem un restaurant on, sense llum, et fessin viure de debò "una experiencia humana y sensorial única", com ells publiciten. Terres, parets i baranes amb diferents textures, zones amb olors que et transportessin a llocs i moments recordats, aliments tallats de forma que es confonguessin amb altres (aquí ja ho feien tímidament, però)... No jugava el Ferran Adrià amb aromes i olors, gelats calents i coses així? Doncs que li recullin el guant! / Vaig fer un check-in amb el Foursquare i encara ningú havia introduït la referència del restaurant. Ho vaig fer jo :)

Un post líquido para contar la charla de Daniel Solana en Complot

2010-02-20T11:46:00.004+01:00

Viernes por la tarde. Complot, la escuela de creativos de Barcelona. Raulifer a un lado. Enric en otro. Bastante más gente alrededor. Y delante, Daniel Solana. Él. El pionero de lo digital en España. El evangelizador. El referente. Quien ha conseguido que empecemos a hablar de publicidad e ideas líquidas.

¿Lo ha conseguido? Seguro que después de este post, tú también empiezas a utilizar el concepto. Porque durante la charla, vi la luz. Es esto a lo que tenemos que tender, es lo que todos queremos hacer. Es la nueva publicidad y ahora ya sabemos de dónde tiene que partir. Y Solana lleva tiempo predicándolo, pero una cosa es que te lo cuente en un artículo y la otra es verlo en vivo y directo. Convence más. Así que, sin más preámbulos, vayamos al tema.

¿De dónde partimos? De DoubleYou, la agencia digital de referencia en España. Un trono cada vez más disputado sí, pero quien tuvo retuvo y no hay que olvidar el histórico. Solana lleva ya tiempo reivindicando el papel de lo digital. Nos contó que no se sentía a gusto ni below ni above the line. Ellos son digitales, nadan en un medio especial. Un medio con un gen distinto a los tradicionales. Un medio que los replica, que a la vez puede contenerlos y expandirlos. Un medio líquido.

Internet es ese medio líquido. Un medio donde los contenidos fluyen y se expanden. Se complementan, se amplían… o desaparecen con un simple clic. Un medio con unas propiedades que están afectando al resto porque, señores, la licuidad se contagia. A la televisión, a la radio, a los periódicos. E incluso, esto ya es cosecha mía (a estas alturas del post no te descubro nada si te digo que esto no es un resumen literal de lo que dijo Solana, ¿no?) a la sociedad, como preconiza Zygmunt Bauman con su Modernidad Líquida.

Pero en realidad no hay medios. Solana considera que realmente solo hay un medio, el medio que los engloba a todos y con el que debemos jugar. Y este medio se llama… (redoble de tambores)… HOLOS… (por lo de la comunicación holística y tal). En holos se contienen todos los medios y por eso, las ideas a veces se transmiten vía televisión y otras vía un videojuego, por eso una misma noticia te llega por varios medios… por twitter te enteras, por youtube ves las imágenes que ha emitido la CNN, en un periódico tienes la reflexión sesuda que lees mientras desayunas un croissant, en un blog dejas tu opinión después de cenar… y por eso nosotros tenemos tantos medios al alcance para llevar a cabo nuestras comunicaciones. Pero para conseguirlo debemos cambiar la forma de pensar. Pasar de las ideas sólidas…

… a las ideas líquidas. Ideas que ya no se crean pensando en un formato o en un medio. Ideas que son un todo que se diluye en el holos y que adoptan distintas formas según el lugar donde aterrizan para acabar convergiendo en la mente de cada persona para configurar EL mensaje. (¿Lo he entendido bien, Daniel? ¿Cómo lo entendisteis los que también estuvisteis en la charla?). Eso dificulta enormemente el proceso para parir (ya no digamos desarrollar) una idea. Pero Solana nos dio una pista. 6 niveles donde buscar ideas líquidas:

formato

soporte

medio

disciplina

producto

y me falta uno, pero juraría que en su powerpoint había solo estas. ¡Glups!

Además nos dio dos pistas: las ideas líquidas se distinguen por su expansividad y su evolutividad. Y tres ejemplos. Tres ejemplos que se me han escapado del post… Tres ejemplos que podrás leer empezando por aquí.

ULTRARECOMANABLE: Un déu salvatge al Teatre Goya.

2010-02-16T23:04:00.004+01:00

OK: Un déu salvatge m'ha encantat. Clar i català, no caldria que hi afegís res més. Vés al Teatre Goya i deixa't portar. Riuràs amb ganes.

KO: Res. Perfecte tot. Actors, guió, decorat i públic. Cap queixa.

!: Ehm, val, ho accepto, vols que t'expliqui alguna cosa més, oi? No anirà pas al Goya perquè t'ho digui així sense més, ja ho veig. Ok, doncs va, te'n faig cinc cèntims. Però poca cosa, eh. És tard i vol ploure.

4 personatges. 2 matrimonis. Queden per parlar de forma pa-cí-fi-ca sobre una baralla dels seus fills. La cosa comença calmada, incòmoda. Converses de circumstàncies, somriures falsos. I poc a poc es va complicant. Complicant moooolt. Mooooooltíssim. I com més es complica, més patètic. I com més patètic, més riures. Però riures amargs, eh. No et creguis pas, té molt mala llet tot plegat. L'autora reflecteix amb punteria les neures de la nostra societat de les aparences, de la guerra de sexes, de l'educació dels fills, de parelles i pares ridículs. I tots tenim alguna cosa d'ells, ens agradi o no.

Feia molt de temps que volia veure alguna obra de la Yasmina Reza. No vaig anar ni a Art, ni a Una comèdia espanyola, ni tan sols la versió que van fer de Un dios salvaje amb la Maribel Verdú i l'Aitana Sánchez Gijón. Mira que vaig estar a punt de deixar-m'hi caure, però res gent, per una cosa o per l'altra res de res. I vés per on que ara ha caigut. Déu ser cosa de la meva atracció pel Goya, on estic anant a veure tots els títols que s'hi estrenen (sempre disfrutables, d'altra banda).

Apuntava que els actors molt bé. Doncs sí. Sobretot la Roser Camí, amb el seu paper d'histèrica donya perfecta. Però els mediàtics Jordi Boixaderas, el Ramon Madaula (de qui desconeixia la vis còmica) i la Vicenta Ndongo (que acaba donant la campanada) no es queden enrere. Fan un gran conjunt.

I el guió. Ah, el guió. Actuen tan bé perquè tenen un gran material: un plantejament ben parit i un desenvolupament excel·lentment filat. I una Tamzin Towsend que els haurà dirigit de putíssima mare. Perquè quan tot encaixa, tot funciona. I surts del teatre feliç. I mires la vida d'un altre color. ;) :) :P

Boulevard a La Villarroel

2010-02-14T12:42:00.005+01:00

OK: Boulevard és teatre dins del teatre. Veiem una obra i els personatges. Veiem els actors i els assajos. Divertida, ràpida, ben actuada. Fa un bon joc amb el bilingüisme (l'obra que representen els actors és en castellà, però entre ells la majoria parlen català) i del vídeo. Entretinguda, t'ho passaràs bé.

KO: Fa temps vaig llegir que anunciaven l'obra com el "Pel davant i pel darrera" del segle XXI. I, certament, ho és (l'obra es veu pel davant, pel darrere i pel davant). Bàsicament és el mateix, però així com recordo que a l'obra del 96 vaig riure molt (fa gairebé 15 anys, tot s'idealitza) en aquesta he rigut, però no tant. Em va semblar divertida i molt interessant veure tot el procés d'assaig i la crítica que es fa al món del teatre i els seus tics. Està ben resolta però... no sé com dir-ho, em va faltar que "explotés" , que tot embogís encara més. Clar que això és el que m'hagués agradat a mi. L'obra està molt bé, reconeguem-ho.

!: Em vaig quedar amb moltes ganes de veure la súperbonamentcriticada Germanes, de la mateixa autora, i per això, quan vaig llegir el reportatge de Teatre BCN (molt molt interessant) sobre el procés de creació de l'obra em van venir unes ganes enormes de veure-la. Potser n'esperava massa.

Antes de que se me olvide

2010-02-06T10:43:00.006+01:00

5 apuntes rápidos después de la charla de Màrius Zorrilla, 31 años, Head of Art & Design de SCPF

Después de asistir ayer con Raulifer a un nuevo Complot me quedo con 5 reflexiones que se hicieron. Intentaré ir al grano.

- Inquietudes: Màrius nos contó su currículum. 6 meses en un estudio de diseño en Barcelona. (En Barcelona es difícil crecer en un estudio: son pequeños y para tener más responsabilidades deberías invadir el puesto del jefe, propietario y diseñador estrella. Malo). Se agobia, pasa a una agencia. Villarrosàs. Bien durante algo más de un año. El mundo de la agencia es duro. Bien por las posibilidades, mal por las prisas. Encuentra a faltar el mimo al trabajo de un estudio. Lo deja. Siguiente destino, Londres. Estudio pequeño. Máximo mimo. 6 meses más, agobio y de vuelta a Barcelona. SCPF 6 meses, salto a un estudio, Base y vuelta a SCPF, donde ya lleva más de un año y medio, todo un récord. Alguien del público preguntó si tanto cambio podía ser malo para su currículum. ¿Tendría que serlo?

- Nuevas vías. Su puesto en SCPF es algo raro. Head of Art & Design. Una especie de director creativo de directores de arte. Inspirado e importado directamente de Londres. Màrius reivindica la importancia del diseño gráfico en las agencias de publicidad. Y nos habla del caso de las escisiones de Saturday London de Mother London o Happy FB de Forsman & Bodenfors. Mismo origen, distintos negocios, colaboran si es necesario, si necesitan complementar talentos. O Kesselskramer, una agencia que no hace solo trabajos de agencia. ¿Podemos tender hacia ello en España?

- Sobre los copys. Parece que existe cierto pique con los copys en SCPF. Que si solo a ellos se les considera creativos, que si trabajan separados, que si patatín que si patatán. ¿Hay algún copy en la sala? Vale, estaba yo. Escurrido bajo la silla. Sin mover no una ceja. Respirando flojito. En algo estoy de acuerdo, en mucho no. Lo que sí, que vale, que cuando los directores de arte empiezan a producir en serio algo el copy ya tiene la cabeza en el siguiente proyecto. Pues sí. Por el resto, no. Creo que son temas achacables a la organización de una agencia y a la voluntad de implicación personal. ¿Por qué son solo los copys los que buscan los conceptos? Haz que trabajen juntos copys, artes y diseñadores. ¡Y también cuentas! No concibo una agencia en la que cada departamento vaya a su aire. Alguien de cuentas puede opinar sobre una imagen. Un arte puede sugerir un copy. Y un copy no debería desentenderse de un proyecto cuando pasa del word al indesign. Quizás mi forma de pensar es fruto de las circunstancias. Nunca he trabajado en pareja con un único arte. Siempre he sido polígamo. Más ahora que soy el único copy en la agencia. Para off, online y lo que se tercie. Y me niego a ceñirme a solo escribir. Un copy y un arte deben conceptualizar juntos. Junto al responsable de interactivos si se requiere. Pero... ¿por qué ceñir tanto? ¿Es que un interactivo no puede opinar sobre un print? ¿Es que no lee revistas? ¿Es que en nuestra vida personal también nos especializamos? Coincido con Toni Segarra, la especialización no es buena per se. Vale, podemos tener nuestras parcelas. Enriquecer desde nuestro punto de vista. Pero en la mezcla está lo bueno. No deleguemos sin hablar. Sumemos esfuerzos. Conciliemos. Peleemos si hace falta. ¿Soy utópico?

¿He dicho que sería breve?

- El talento. Directores de Arte que no saben componer textos, pero saben a quien acudir para que se lo hagan de p.m. Que no saben diseñar pero tienen miles de referencias que aportar. Diseñadores muy buenos que se queman en una agencia de publicidad. Que no aguantan timings, no soportan que les tumben campañas y no saben levantarlas de nuevo. Que no saben vender su trabajo. Que se dan cuenta que son copys. Que haber estudiado publicidad no les va bien en su puesto. (En esa agencia. En otra quizás sí.) La misma persona en distintos equipos no brilla igual. Es una gran responsabilidad saber encontrar lo bueno de cada uno. ¿Explotamos bien nuestras capacidades?

- Los medios. Esto se lo encargamos a un ilustrador de El Víbora para reflejar un estilo ochentero. Esto a Vasava. Y lo otro a un estudio de Londres que lo tocan muy bien. (...) Como no estábamos seguros, también se lo encargamos a otro ilustrador. El cliente lo pagó. (...) Esto no daba dinero pero disfrutamos haciéndolo. (...) ¿Las agencias grandes hacen grandes trabajos porque tienen la capacidad de acceder a los mejor de cada casa?

Se acabó.

O no.

Bonus track: en todas partes cuecen habas. Lo que me gusta de estas charlas, a parte de lo que enriquece ver las experiencias de los demás, es que te ayuda a darte cuenta de que en todas las agencias de publicidad nos enfrentamos a los mismos problemas. Timings, presupuestos, clientes. Te sientes menos solo, menos estúpido. Te das cuenta que, sí, muchas veces el cliente tiene razón. Y que "pajas creativas" se mejoran después de tamizarse por la opinión de un director de marketing. Otras no. Otras veces vale la pena luchar porque lo diferente, lo raro, lo original y lo inesperado, lo que no gusta, lo que no supera tests ni focus groups, resulta ser un bombazo. La creatividad es así. Impredecible, ingobernable y siempre disfrutable. A pesar de todo, trabajando en esto nos lo pasamos bien. Ya sea aquí, en Pekín o en pokón.

Oda a Mad Men

2010-01-06T14:18:00.008+01:00

Esta Navidad me las he pasado enganchado a Mad Men.

¿Lo cualo?

Una serie sobre publicitarios que trabajan en la Nueva York de los años 60.

Mmmm.. no, no.

Una serie sobre los cambios de la sociedad norteamericana a partir de la década de los 60. Una especie de "Cuéntame" a la americana con más medios, mejor ambientación, anuncios, mayor sutileza y mucho más tabaco y alcohol.

Sí, pero no.

Es una serie sobre la familia Draper: la familia (aparentemente) perfecta que lo tiene todo y, sin embargo, se desmorona capítulo tras capítulo.

Si, y además:

Un drama.

Una comedia.

Una serie de acción.

Una serie romántica.

No, definitivamente es un dramón.

Ufff... vaya lío, mejor volvamos a empezar ¿no?

Pues vamos.

Estas Navidades las he pasado con la familia Draper y los empleados de Sterling Cooper, los protagonistas de Mad Men.

Le di una tercera oportunidad a la serie. Vi unos pocos minutos al poco de estrenarse en español y no me acabó de convencer. Mucho humo y poca chicha.

La quise recuperar cuando la empezó a emitir Cuatro. Que la hicieran a la una de la madrugada no ayudó mucho.

Y ahora, por casualidad, descubro que la dan gratis en el Videoclub de Ono. Y me engancha. Vaya si me engancha, que me he tragado 26 capítulos en 15 días. (4 a través de la tele, el resto a través de otros medios).

Es una serie para ver en calma, después de cenar, tumbado en el sofá, con las luces bajas. Sin que nada te pueda distraer, para trasladarte totalmente a otra época. De hombres trajeados y mujeres arregladísimas. De tabaco y alcohol por todas partes. De sexismo y racismo y coches sin cinturones, teléfonos con cables y máquinas de escribir para cada secretaria.

Desde luego, no es Lost. Cuando se acaba un capítulo no tienes unas ganas locas de ver el siguiente. Más bien consigue que te quedes chafado. Sin lágrimas porque todo es muy contenido, sutil, lo que ves no es realmente lo que hay. Son unos personajes miserables. Pero con miserias que la pátina del tiempo no consigue que nos sean ajenas.

Por suerte ayuda a darte cuenta de cómo hemos cambiado. ¿Aguantaríamos ese ambiente opresivo? ¿Seríamos partícipes de esa sociedad? ¿Cómo nos verán cuando en 2060 rueden una serie ambientada en 2010?

Los protagonistas trabajan en publicidad, algo que ayuda a que me atraiga. Don Draper es el director creativo de Sterling Cooper. Peggy Olson la secretaria que quiere ser copywriter. Pete Campbell un ejecutivo de cuentas arribista. Salvatore el director de arte... Pero, claro, también son algo más. El director creativo es el hombre que ha enterrado su pasado para vivir una nueva vida que no siempre logra controlar. La secretaria es la mujer que no acepta estar sometida en un mundo de hombres. El ejecutivo, el nuevo marido que se enfrenta a los sacrficios de formar una familia. El director de arte es un homosexual armarizado en una sociedad machista...

Todo evoluciona lentamente. Pasan cosas. Poco importantes. Metafóricas quizás. Ambiguas. Con silencios, con miradas, con labios que se aprietan para no hablar. Y nos llevan a un inexorable hundimiento, tanto de esas personas como de ese modelo social. Algo que ya vemos desde los títulos de crédito, genialmente parodiados en Los Simpson.

¿Un ejemplo de por qué me gusta? Esta grandiosa escena. Don tiene una presentación para Kodak. Quieren vender "la rueda", un nuevo proyector de diapositivas. Tenemos el lado publicitario. Vemos a Don como el gran creativo que es. Pero también aparece el Don familiar, el marido con sus permanentes crisis. Y ello da como resultado una escena catárquica donde confluyen distintas tramas que lentamente hemos ido saboreando capítulo tras capítulo para desembocar aquí, donde negocio, ternura, nostalgia y un punto de humor confluyen de forma magistral. Ufff, pelos de punta.

No puedo esperar a ver qué me depara la 3a Temporada, que ha dado lugar a que Mad Men se considere la mejor serie de 2009. Allá voy. ¿Me acompañas?

Un marit ideal al Teatre Goya

2009-12-06T14:04:00.000+01:00

OK: És una obra d'Oscar Wilde i això ja li dóna molts OK. Cada frase és una sentència lapidària contra els snobs, les aparences i l'alta societat. /Els actors són excel·lents, en especial la Sílvia Bel (Laura Cheveley) i l'Anna Ycobalzeta (Gina Chiltern). //La segona part, per mi, funciona millor que la primera. Hi ha més situacions vodevilesques i rius amb més ganes. Però és una obra on tota la força està en el text. I de vegades, això pesa massa.

KO: L'escenografia és massa freda. / El Joel Joan (Arthur Goring) tot i que interpreta el personatge més aclamat pel públic, potser per ser el més divertit, em dóna la sensació que fa el mateix paper de sempre, l'arxiestereotipat David de Plats Bruts. Ja em cansa una mica. //En general, l'obra em va deixar una mica... mmmm... psé... igual..

!: Per què la gent no ve tossida de casa? És odiós haver d'aguantar constantment els cofs cofs. / A l'obra, els mòbils tenen un paper clau. Com devia ser al text original?

La forma de les coses o tot va bé si acaba bé

2009-12-05T15:03:00.008+01:00

Tinc plans pel divendres?

Tinc una lleugera idea, però res en ferm.

Que si em fa anar a veure La forma de les coses al Club Capitol? Doncs sí, em fa. No sé ni de què va, però una proposta teatrera sempre hauria de tenir un sí com a resposta.

Situem-nos al divendres. He quedat a les 20h. Són les 19h. Entro a La Central del MACBA. Fullejo, més ben bé, llegeixo, MY NAME IS CHARLES SAATCHI AND I'M AND ARTOHOLIC. Aleshores no sé que algunes de les reflexions amb les quals m'ametralla el llibre les posaré en pràctica 2 hores més tard veient l'obra.

A les 20h faig la cua. No estem en llista. Com? Jarrrrrrl. Veiem l'obra igualment? Anem a veure 2012? Què coi fem? Trucades, trucades, trucades. Tenim entrades!

Entrem a la sala. És la mateixa que la de L'Habitació de Verònica. Això pinta bé. Ens deixem el programa. Tenim programa. No trobem la fila 9. La trobem. És a l'altra banda. Joder. Què fosc. No puc llegir el programa. Què coi estic a punt de veuré? Només tinc la frase del cartell: Quan ho canvies tot per amor...

Comença l'obra. Ai que serà una chorrada.

Acaba l'obra. Aplaudeixo amb ganes. M'ha encantat.

On anem a sopar? Al Ménage a Trois? Ok, som-hi.

Taula per a 2? Ufff, hi ha molt de fum. Hauria d'estar completament prohibit fumar en un restaurant. Marxem.

Bar Lobo? No hi ha lloc.

Ufff. Aquí no. Allà tampoc.

Carmelitas? Carmelitas va. Hi ha lloc. Hi ha bona carta. Hi ha bona conversa.

Tot va bé si acaba bé.

iReflexions

2009-12-05T11:37:00.003+01:00

Torno a tenir ganes d'escriure al blog.

Sort que el twitter em treu el mono.

Però no, això no és.

Hauria d'haver explicat com em va agradar Malditos Bastardos. La fascinació pels accents i les escenes ben planificades.

Com, amb el temps, District-9 m'ha deixat una mica fred.

New York I Love You, pitjor que Paris, je t'aime.

Si la cosa funciona, funciona molt millor que Vicky Cristina Barcelona.

Hauria d'haver explicat el meu punt de vista sobre la confe del Dani Grannatta a Complot. Sobre el making of del concert mai fet de This is it. La poca sopresa que va suposar REC2. La fredor d'Agora malgrat tot el seu sentit. El fiasco de l'adaptació al cine de Millennium 2.

Però si no ho fet abans, ara no ho faré pas.

Que tingueu un bon pont, si el feu!

Setmana de la birra creativa

2009-10-03T20:23:00.011+02:00

L'eix temàtic d'aquesta setmana ha estat, sense cap mena de dubte, el de la creativitat. No només pel tema del Global Awards i per les disquisicions habituals al curro, sinó perquè el gran Raulifer m'ha portat per primer cop a un Chill Laus i, a canvi, l'he enredat per anar a una de les xerrades quinzenals de COMPLOT, aquest cop a la nova seu a tocar de la Plaça Reial.

A tots dos llocs ens han donat una Estrella Damm ben freda d'aquelles d'edició limitada , deu ser que ajuda a pensar? No ho tinc gaire clar, però benvingudes siguin. Diculpa'm per no poder-te convidar a una mentre llegeixes el post.

El Chill Laus va estar dedicat als últims treballs de villarrosàs i qui va parlar va ser l'Oriol Villar, el director creatiu de l'agència. Em va semblar un tio força simpàtic i proper i va explicar algunes coses més o menys interessants. Que per què va formar l'agència amb el Jordi Rosàs, el seu soci? Perquè estaven a Casadevall & Pedreño i volien fer coses que allà no podien fer i, és clar, guanyar més pasta. Està segur de tot el que fa? No (i això és tranquilitzador). Com tot creatiu, és un tipus en un permanent mar de dubtes, que es tira a la piscina amb allò que creu, però que per molt que triomfi, segueix preguntat-se si s'ho mereixia. Creu en la creativitat? És clar. I en la independència i la llibertat, en treballar amb els clients que vol i que li deixen fer el que creu que és correcte. Ens va posar l'exemple d'un concurs que havien guanyat però el client els volia obligar a fer uns canvis amb els quals no estaven d'acord. I què van fer? Renunciar-hi. Olé sus huevos! Per exemplificar-nos-ho ens va posar el següent fragment de la pel·lícula "El Manantial", sobre la vida de l'arquitecte Howard Roark. No la coneixia pas, però s'haurà de veure.

En quant els exemples, un breu resum del que més em va agradar:

- I això què és? La felicitació de nadal de l'agència de l'any passat. Perdò? Sí, hi diu "Bon nadal". Van reunir a tot el personal, es van vestir de gala després de dinar, van contractar al director d'un cor, van cantar tots junts "Bon Nadal" i amb la corba de so resultant van fer aquesta figura, d'edició limitada i numerada i la van entregar a clients i amics. Va haver-hi gent que no li va veure la gràcia. Però... i què? Què ven una agència com villarrosàs? Creativitat? Doncs toma creativitat.

- Però la creativitat no té per què ser tan extrema. Creativitat és oblidar-se del format spot i fer un videoclip com a anunci de l'estiu d'Estrella Damm. Jo no el vaig veure mai per la tele i sí, en canvi, en un munt d'actualitzacions d'amics al facebook. Preguntes del públic: Hi havia un acord amb Formentera? No, era l'arquetip de lloc perfecte per passar l'estiu perfecte al mediterrani. Qui va elegir el grup? El coneixia una noia de l'agència. Sort que no era fan del David Bisbal!

- El Villar no està d'acord amb la definició d'agència de publicitat. (Ni jo, ni crec que ningú que es dediqui al tema. Fem només anuncis? I ara. Fem experiències en qualsevol format. Comuniquem, informem, entretenim). Ell diu que a la seva agència fan "ponts emocionals entre marques i consumidors". Creen continguts per a marques. I si no, què és això de la mà esquerra del Nadal per a Nike?

- I el tema de l'University Attack del Banc de Sang? http://www.marcmorro.com/index.php?/work/nombre1/ Brutal. No cal afegir res més.

Si encara no estàs avorrit i segueixes llegint, deu ser per què vols saber alguna cosa sobre la xerrada de Complot? Doncs va, som-hi.

El tema va ser, atenció: "Advergaming y Marketing Participativo. Desde Nostradamus a la actualidad, pasando por el Parchís." Casi ná. Però res, la cosa va ser bastant més senzilla. Va parlar Ricardo Llavador, "socio fundador de “El Hombre con dos Cerebros, una agencia proveedora de agencias" i ferm candidat a actor de Muchachada Nui. En ocasions semblava que estiguessim davant d'un Celebrities, a cascoporro. Un tio molt cachondo, la veritat.

I res, una mica d'exemples per aquí (1, 2, 3), una mica de teoria per allà (a tothom li agrada jugar; els jocs no tenen per què només ser per internet; és important,com sempre,tenir en compte el target; els jocs eduquen, entretenen i són uns excele·lents transmissors de l'experiència de marca) i cap a casa.

Ens veiem aviat!

"Arròs covat", la sèrie de Juajo Sáez a TV3

2009-09-06T22:04:00.008+02:00

Sóc seguidor del Juanjo Sáez des que el vaig descobrir a les tires de .H i d'El Periódico i ultrafan declarat seu gràcies a "El Arte", "Viviendo del cuento" i "Buenos tiempos para la muerte". Sempre recordaré el dia que una amiga em va preguntar si un dels seus llibres l'havia escrit jo perquè la (mala) lletra era igual que la meva. Però no, no, ja li vaig deixar clar que no.

Tooooooot això per dir que avui he vist mentre sopava i amb el meu company de pis (Jordi, et presento al lector barra a del meu blog/ Lector o lectora us presento al Jordi) el primer capítol d'una nova sèrie d'animació per a adults que estrenaran properament al 33 però que, de moment, s'emet per internet. El títol? Arròs covat (i no és conya, però avui hem sopat arròs amb tonyina a la papillote, goita quina casualitat). L'argument? Dissenyador barceloní modernet de 30 anys en plena crisi existencial. Veredicte? M'ha molat un munt.

És curtet i per veure ràpid (per internet)va bé. No sé a quina hora el faran a la tele i si la gent s'esperarà per veure-ho. Té l'encant dels dibuixos del Sáez traslladat a l'audiovisual. Les veus són tan imperfectes com els dibuixos. El moviment de les imatges ajuda a enllaçar gags visuals força ben trobats. Agradarà a moderns. Que saben què són els premis Laus, el No Logo i el Primavera Sound. I la música, definitivament m'ha guanyat. Escoltar a Manos de Topo en català o un tema de Madee de cop i volta, mola que t'hi cagues.

Com que s'ha fet força curt, hem aprofitat per veure un avançament d'una altra sèrie animada, 240 El nen clònic. Ja escriuré una ressenya, vull dir, post, quan hagi vist un capítol de debò. El Jordi ha dit que com a dibuix i tal li molava més la sèrie del Sáez però que com a tema, troba més innovador el del clon. No l'he contradit, però li he fet un comentari reduccionista i superficial (típicament de publicitari, que ens guanyem la vida sent això): "Bé, l'Arròs Covat vé a ser un Escenas de Matrimonio per a indies i el Nen clònic un South Park social". Agafeu-vos-ho amb pinces, eh.

Vull acabar (i acabo) dient que m'agrada que Tv3 faci aquestes apostes, com ja va fer fa temps amb el Motel Spaghetti. Potser no tindrà molta audiència, però com a mínim s'intenten fer coses diferents. I potser a nivell internacional ho aconsegueixen moure i tot. Són dos productes que no desentonarien pas a una MTV de torn, no creieu?

Us trobaré a faltar, Kalle Blomkvist i Lisbeth Salander!

2009-08-24T12:26:00.011+02:00

La primera vegada que vaig sentir al meu pare parlant de hackers a l’hora de dinar vaig pensar que passava alguna cosa rara. Però no, només era que s’estava llegint Els homes que no estimen les dones. “D’un altre suec com el Mankell, un tal Stieg Larsson” em va dir ma mare.

Després vaig començar a veure Milleniums al metro, a la feina, als diaris, per la tele… i em vaig dir que em llegiria el primer llibre a l’estiu, quan tingués més temps. No sóc tan snob com per no llegir-me una cosa només perquè tingui èxit. Pensava que alguna cosa tindria. I vés per on, que en menys de dues setmanes m’he cremat les més de 2.000 pàgines dels 3 llibres.M’ha enganxat i globalment puc entendre per què m’ha agradat, però en un principi se’m feia difícil entendre intel·lectualment el perquè de l’èxit massiu.

No és un llibre facilot com el Codi Da Vinci, amb les seves teories religioses i polèmiques que el facin interessant encara que només sigui per l’escàndol. Tampoc té l’èpica fantasiosa d’un Harry Potter ni la màgia històrica d’una Catedral del Mar o d’una Ombra del Vent. I tanmateix, enganxa a gent de totes les edats i grups socials. Però repeteixo, se’m fa extrany imaginar a la veïna del quart llegir impassible sobre violacions brutals amb consoladors anals, denúncies de fraus econòmics, societats pantalla a Gibraltar, adulteris consentits, atacs cibernètics… Però Millenium és tot això i molt més. El que comença semblant la típica historia semidetectivesca que, total, tampoc és tan tan misteriosa i que, a més, ja tenim un fotimer d’investigadors literaris que podrien resoldre-la millor acaba convertint-se en alguna cosa més.

Atrapen els protagonistes i la seva vida. Estan molt ben trobats i t’arriben a semblar tan reals dins de les seves peculiaritats que no pots deixar de llegir per saber què els passarà. La Lisbeth. El Mikael. L'Erika. I tots els altres. Els problemes a la redacció de la revista. Els processos d'investigació. La defensa del periodisme de debò. Dels polítics i de la policia de debò.

Te n’adones que les històries només eren una excusa per a en Larsson. El que volia era retratar la societat occidental del segle XXI. Les seves grandeses i les seves misèries. Una reflexió sobre el funcionament del seu país (especialment en el tercer llibre, on tanta Sapö se m'ha fet una mica indigesta) però també de tota una societat mediàticament dirigida. Triomfa la defensa d'una dona alliberada i amb capacitat de decidir malgrat que hi hagi homes que no les estimen. Uns protagonistes políticament incorrectes: un Mikael faldiller, perfecte creuament entre Tintín i James Bond i una Pippi Salander outsider, hacker, friki, bisexual i terminator. Llegeixes i tan aviat et reconeixes en certs comportaments com et sents completament allunyat de les seves vides, on resultes un autèntic voyeur. Hi ha moments que el llibre et satura de dades i t'aclapara amb trames i subtrames. Però també aconsegueix sumir-te en un estat de quotidianitat que et fa patir pels personatges i tenir ganes de saber-ne d'ells per sempre. Llàstima que això s'ha acabat. No sé si realment hi haurà un quart o cinquè llibre, però en tot cas ja no serà al 100% el que l'autor havia pensat. Així que no crec que pagui la pena llegir-ne res més. El segon i el tercer llibre (que podrien ser-ne un de sol) acaben bé amb tot, tanquen la història que s'inicia amb el primer.Un cercle gairebé perfecte, tot i que em quedo amb la sensació que hi ha personatges que es dil·lueixen en "La Reina al palau dels corrents d'aire" i que segurament haurien tornat amb força al següent llibre que mai llegirem.

Per treure’ns les ànsies de Salander encara ens queden dues pel·lícules per veure. La primera m’ha agradat, però perquè me la vaig mirar amb esperit analític i cert carinyo per veure què canviaven i què no. El veredicte? No està mal. Un bon càsting i una historia força ben resolta. A veure com seran les dues noves. I la sèrie!

Madonna a l'Estadi Olímpic 2009

2009-07-22T02:41:00.005+02:00

OK: Veure a la Madonna en directe era un dels meus desitjos pendents. I ja em puc donar per satisfet. Malgrat els dubtes, el concert va superar completament les meves expectatives. Ja no sé si aquesta dona fa playback o no (personalment crec que el truc està en l'abús de les coristes) però déu n'hi do quina forma física! Si segueix així, tenim Madonna per estona. En concerts d'aquest tipus (com a mínim en el meu cas) el que menys busques és el virtuosisme vocal i més l'espectacularitat i la sorpresa. I ben bé que ho van aconseguir. Quan tornava a casa no podia deixar de pensar en la feinada que hi ha en muntar qualsevol gira i la quantitat de diferents professionals implicats en la creació, disseny i producció de cadascun dels aspectes del show. Una altra cosa que em va soprendre és que la tia em va resultar força simpàtica: somrient, entregada i fent comentaris al públic. Perfecte!

KO: Comparant amb una amiga que havia estat al Drowned World Tour i el Re-Invention Tour, em confirmava que l'Sticky and Sweet Tour no era tan bo com els anteriors. I crec que si tenim en compte el Confessions Tour (que en DVD em sembla un gran espectacle) també surt perdent. Els remixos en aquesta ocasió són una mica cutres (les barreges zíngares són un despropòsit i el túrmix bakala sembla més propi de Fangoria que no pas d'ella). Sembla, a més, que el fet de tenir les pantalles mòbils amb LED's (molt espectaculars elles) mata una mica la creativitat i acaben fent-se una mica repetitives. També em van sobrar els moments politicoreligiosos, però això em sembla que he d'acceptar que és marca de la casa, com en el cas dels U2 i aquests grups afectats de megalomania galopant.

!: Obsessió pel Michael Jackson: entre el públic assistent, un doble seu (creiem que es tractava del doble oficial a Espanya) i la Madonna tota l'estona fent-li referències: en l'homentage amb el ballarí que feia el moonwalk, amb una frase del Jackson sobreimpressionada, acomiadant el concert amb una cançó seva i fent referència a la seva mort (i a la dels treballadors de Marsella). Bonics detalls. / Va estar amenaçant pluja durant uns moments. Sort que va caure cap xàfec! / He d'agrair l'entrada al Diego, els Jordis, el Javi, al Laia, el Natxo i la Cris que me la van regalar per l'aniversari :).

Podeu veure més vídeos aquí.

¿Dónde esta Risto? 2009

2009-07-15T09:36:00.004+02:00

Si el año pasado Risto Mejide soprendía a propios y a extraños desapareciendo a pocos minutos de finalizar la gala final de Operación Triunfo, este año lo fulminan a 3 galas de terminar el programa.

¿Por qué?

Según ha dicho Tele 5 en el comunicado de prensa: "En vista del malestar generado el pasado martes durante la gala de “Operación Triunfo” por una discusión en directo con miembros del programa, Telecinco ha decidido que Risto Mejide se desvincule definitivamente del concurso para dedicarse de pleno a su nuevo proyecto en la cadena".

Bah. Excusas. Podrían haberle despedido antes por lo mismo.

Como bien dicen, creo que la decisión únicamente busca no quemarle más para que por fin estrene su programa y así no lo vinculemos tanto a OT. Y si esto ha servido para generar un poco de buzz y retroalimentar los programas de la cadena, mejor que mejor.

Me da pena que siempre se relacione a Risto con mal rollo, mala leche y mala baba, porque fuera del plató del concurso siempre ha demostrado ser un tío de puta madre. Y me temo que en "Palabra de Risto" seguirá los mismos derroteros de cafrismo audiovisual a los que nos tiene (mal)acostumbrados.

Sea como sea, tardaremos poco en comprobarlo.

Apoteosi quinqui

2009-07-12T21:50:00.008+02:00

OK: Aprofitant que ara els diumenges per la tarda museus com el CCCB són gratis, he anat a veure Quinquis dels 80 i bé, molt bé. És una exposició lleugera, es veu ràpid i és entretinguda. No com d'altres que han fet anteriorment que sí, que eren interessants, però acababen sent un tostón de tantes i tantes dades que hi ha. Aquí és ras i curt: 4 fotos, textos que van al gra, vídeos de 5 minuts i un muntatge resultón, nostàlgic i un pèl friki-choni. Què més es pot demanar per passar l'estona una tarda de juliol? A més, surts convençut que, per molt que ens queixem, el país ha fet una evolució enorme i ultrarràpida en urbanisme, economia i societat.

KO: Avui no hi ha ko. Si no pots anar a veure l'exposició, mira't aquest vídeo i et faràs una bona idea:

!: Al fulletò de l'exposició el·laboren un Top 12 Quinqui. He buscat les cançons a l'Spotify i n'he trobat 10, així que si vols escoltar una sessió de Chichos, Chunguitos i Calis, clica al Top 10 Quinqui. // Un amic s'ha comprat a la sortida els DVD's de Colegas i de El Pico 2 i ben aviat muntarà una sessió quinqui a ca seva. Hauré de buscar uns pantalons ben ajustats per anar en consonància!

Visitant la tomba de Tutankhamon

2009-07-12T21:19:00.008+02:00

OK: Aquest estiu aniré a Egipte. És un dels destins que sempre he volgut visitar, així que, per anar escalfant motors, em vaig reunir amb els amics que farem el viatge i vam anar a fer d'arqueòlegs aficionats al Museu Marítim de Barcelona, on fan Tutankhamon, La tomba i els seus tresors. // Vam sortir força satisfets de l'exposició. Ni entusiasmats, ni decepcionats. És interessant el que s'explica i està muntat amb correcció (una mica d'Egipte en general, detalls de Tutankamon i la seva família, a little bit of Howard Carter i Lord Carnarvon, i molt, moltíssim sobre la tomba, allò que s'hi va trobar i el seu significat). // L'entrada t'inclou l'audioguia, que t'ajuda a seguir l'eposició amb una mica més d'atenció, tot i que, com sempre, al final ja et saltis alguna explicació.

KO: Les locucions, en alguns casos, són bastant patètiques: estan mal pronunciades i entonades com si s'expliqués un conte als nens petits. // En cap cas em va quedar clar si estava veient reproduccions o peces originals. Crec haver llegit que quasi tot (si no tot) són reproduccions, per això tenia una mica la sensació d'estar en una espècie de parc temàtic fals. I si és que era així, hagués optat per exagerar-ho i muntar més decorats i un altre tipus d'exhibició menys acadèmica. Per a peces reals ja tenim museus de debò! Per a reproduccions, inventem-nos altres sistemes!, no creieu? REFLEXIÓ POST-POST: no és tan acadèmica com es desprèn de les meves paraules. Abans de passar a les vitrines hi ha vídeos (una mica cutres) i una simulació de com es van trobar les sales per part dels arqueòlegs. He de matisar les meves paraules :S

!: Trobo que l'entrada és caríssima. Sense cap descompte són 16 euros (!!!). Per sort, per treballar al WTC em fèien un misèrrim descompte de dos euros i mig. Hauria d'haver estat més llest i fer com els meus amics, que van dir que eren estudiants i, sense ensenyar cap carnet els van cobrar només 10 euros, fins i tot als que ni van obrir la boca per dir si estudiaven alguna cosa o no!

Pet Shop Boys en el Poble Espanyol de Barcelona

2009-07-08T01:11:00.005+02:00

OK: Como siempre, un concierto muy conceptual y resultón. Esta vez tocaba un escenario a base de cubos, cubos en la cabeza, píxels en las pantallas, leds de cuadrados... Sí, todo muy cuadrado y bastante racional. Bien el directo, bien la selección de temas, bien todo. Correcto. Y ya está.

KO: Ya ves que no me ha gustado tanto como la anterior gira. Me ha faltado un poco más de emoción. En la gira de Cubism todo me sorprendió más: se cachondeaban de ellos mismos, el vestuario era más resultón, había muy buen rollo entre todos los que estaban en el escenario (y lo transmitían)... No puedo decir que no se hayan currado la escenografía porque no es verdad (la pared de cubos que se iban cayendo y adaptando al setlist ha sido la sopresa) pero creo que ha sido una puesta en escena poco dinámica (por lo que podría haber sido). Mmmm, me ha faltado algo. Pero ha sido un concierto disfrutable, no me malinterpretéis. Quizás soy demasiado exigente y en cualquier otro artista, este concierto hubiera sido de 10.

!: Pensaba que harían algún guiño a Michael Jackson. Si hasta Madonna o la Pantoja lo hacen... pero no, se ve que los Pet Shop Boys no deben ser tan pop como creía. :(

Los Mundos de Coraline

2009-06-28T00:32:00.002+02:00

OK: Veure aquesta pel·lícula em feia pal. Però després de rebre tres opinions molt favorables, em vaig decidir a fer-ho. I, senzillament, em va encantar. És absolutament hipnòtica. Una gran oda a la imaginació dels nens (i no tan nens), de l’amor als pares (siguin com siguin) i de les bones idees. Té el punt just de pastelona i tètrica i no és tan per nens com pugui semblar a priori. Molt recomanable, tot i que segueixo pensant que em va agradar més Pesadilla antes de Navidad.

KO: La vaig veure en 3D. I val molt la pena, tot i que hi ha ocasions on l’efecte no està massa ben aconseguit. El que no té perdò és que et cobrin 10 euros per l’entrada. Si la gent ja no va al cine i l’única solució que de moment se’ls acudeix a les distribuidores és la mandanga aquesta de les 3 dimensions, si us plau, ara que no et cobrin encara més. Quina ràbia!

!: Genial la campanya de publicitat de Wieden + Kennedy que van fer per a la pel·lícula. Crec que fins i tot s'han endut algún premi del Festival de Cannes.

L'Habitació de Verònica, el colofó d'un dia rodó

2009-06-19T00:12:00.004+02:00

Avui vaig a dormir content. Sento que li vaig agafant el punt a la nova feina, he sortit a l'hora, he anat a fer una birra amb els companys, he sopat la mar de bé, he tingut una bona conversa i, sobretot, l'obra que he anat a veure m'ha entusiasmat. O sigui que fantàstic.

OK: Aquesta obra que tant ha contribuït a millorar la meva vida és ni més ni menys que "L'Habitació de Verònica" que fan al Club Capitol. És la típica de la qual no pots explicar res per no aixafar la guitarra. És un thriller, una obra de misteri, de terror psicològic. Explica com un matrimoni d'ancians adorables demana a una noia que els acompanyi a casa ja que s'assembla molt a una tal Verònica que coneixien i li demanen que els faci un favor innocent... A partir d'aquí poc més puc dir excepte que la tensió anirà pujant i res serà el que sembla. El text juga molt hàbilment a soprendre't en cada nova situació, arruinant les conclusions precipitades que vas prenent i dosificant correctament la informació. I no només el text és bo, els actors, especialment el Lluís Soler i la Mercè Montalà, estan formidables. Una combinació perfecta.

KO: He trobat que la Silvia Marty estava una mica sobreactuada i que el paper del Miquel Sitjar no li permetia lluir-se massa. Però res prou important per a què enterboleixi la sensació general, que és molt i molt positiva.

!: Els actors són molt habituals en doblatges i si tancaves els ulls podies ben bé creure que estaves al cine.

Posts que es quedaran per sempre al tinter

2009-06-01T20:02:00.014+02:00

Ja no els escriuré. Ha passat massa temps per fer-ho. Tinc les fotos sel·leccionades, els vídeos pensats i fins i tot el text la meu cap, però no trobo el moment per posar-m'hi en sèrio. I és que per una cosa o una altra, ha anat passant tant de temps que ja no em motiva escriure'ls. Però no vull que caigui en sac trencat (toma traducció literal!) i en farem 4 línies, perquè després no es digui.

Complot 2 x 1

He anat a les últimes dues xerrades de Complot, amb el Félix Muñoz i amb el Bruno Sellés de Vasava.

El Muñoz ara mateix és el director de marketing de Telefónica aperò també ho ha estat de Coca-Cola i d'altres grans empreses. Un tio molt lúcid i molt fan de la publicitat. A falta de Moleskine, em vaig apuntar 4 coses al mòbil per apuntar al blog. No les desenvoluparé però intentaré recordar que volia dir:

Targetes CV: Em va agradar que expliqués el seu currículum a través de les diferents targetes que ha tingut a les diferentes empreses: quan feia de periodista, a Coca-cola, a Cepsa, etc. Original.

Creativitat marca pepsi coke: Va fer una comparativa entre la Coca-cola i la Pepsi. Costen el mateix, tenen un gust semblant, etc. etc. i què les fa diferents? La marca. La gent paga més per la marca. La gent no consumeix marques blanques de coles. Què han fet bé ells?

sqma i tipus jefes: Mmmm... Ara no sé molt bé a què venia això. Crec que va despotricar una mica i va passar un esquema sobre qui prenia les decisions sobre publicitat en una empresa. Conlusió: com menys passos millor. Quantes més opinions, més es perverteix el missatge original i es perd la creativitat i la originalitat pel camí. Ho va exemplificar amb un spot horrorós de Telefónica que, per sort, mai es va arribar a emetre. També va parlar sobre la importància que un creatiu publicitari fos, a la vegada, un bon estratega. Diu que no creu en la figura del planner separada de la del creatiu.

x pagar-se aficions: Tot i que li encanta la publicitat i el sector, va remarcar que, en el fons, tot ho feia per poder viure com li agrada i fent el que li agrada. I ja que havia de treballar, volia fer-ho amb una feina que el motivés.

no concursos: pues eso.

I els apunts sobre Vasava són:

padre, 16 persones, estudi so: l'estudi té una història curiosa. Primer eren el Bruni i els eu pare i després van começar a créixer... fins ara, que són un estudi de referència a nivell mundial, integrat per 16 persones que no s'especialitzen en res perquè volen estar explorant permanentment. Tenen fins i tot un estudi de so!

Libertad nunca mais: 100% d'acord. EL pitjor que et poden donar és llibertat creativa, pq després, tal i coim ens va demostrar rajant d'alguna campanya que han fet, el client sempre vol canvis. I és que, encara que no ho diguin, sempre tenen en ment alguna cosa!

Plug in magia: Això em va fer molta gràcia. Es veu que en un projecte que van fer el client els deia que li faltava màgia. I què coi és "màgia"? Tan de bo, deia, existís un plug in que li afegís màgia a qualsevol cosa :p

Diesel: em van encantar els treballs que han dut a termen per a Diesel. Van deixar molt bé al client.

Hp: aquesta acció em va semblar genial. Per a una fira d'impressores volien que l'stand d'HP es diferenciés de la resta i van muntar una caseta d'hamburgueses súper fastigosa, amb dos empleats bruts, etc. Tu podies demanar l'hamburguesa amb els ingredients que volguessis, ells t'ho muntaven a l'ordinador (acoplant capes de photoshop) i et sortia un resultat com ara aquest:

mango circ i pull: Em vaig quedar impactat també amb tota l'animació flash de la web de Mango de la temporada tardor-hivern de 2008. Ambientada en un circ, etc. molt i molt currada. Van parlar també molt bé de Mango. No tant d'Inditex...

jay z: Els de Vasava tbé s'han dedicat a fer samarretes per la marca del raper. Molt conceptuals i molones.

El Bharma no és només per frikis

Per fi vaig anar al bar dels fans de Lost! Petitet però molt millor que com sembla per internet. Als fans de Perdidos ens va agradar i als que no ho eren, també. No entenien que als lavabos sentissin sorolls de monstres, però la música els va molar. Tots contents :)

Blockbuster de la temporada

Es pot veure. Passes l'estona i prou. No fa falta buscar-li més. Em va agradar més que el Codi da Vinci, però és que la novel·la tbé em va agradar més. Era més thriller, sense tantes paparrutxades teòricoreligioses i més acció pura i dura. Segueixo pensant que el paper del Langdon no li escau gaire al Tom Hanks però bé, fa el que pot (o vol). Això sí, em va soprendre que el final fos lleugerament diferent al del llibre (no expliquen la vertadera relació del camarlengo amb el Papa... !!!)

Lady no more gaga

Absolutament delirant. Un dels millors clips de la temporada. juntament amb el desassossegant de Depeche Mode.

Un post. Sincopado. La vida por delante. En el Teatre Goya.

2009-05-08T00:01:00.007+02:00

OK: He ido a ver la obra por el cartel. Sí. Así de claro. Así de frívolo y así de triste. Aunque matizo. El cartel me llamó la atención. La sinopsis me interesó. Un par de críticas me gustaron. Y una oferta me decidió. Vale la pena. Por los actores. Sobretodo ella. Y el chico árabe. Tenía mis dudas sobre Concha Velasco. No me acaba de gustar la voz. Siempre la he visto como impostada. Aquí me ha gustado. Mucho. Es un papel extremo. Hace de vieja. Judía. Ex-prostituta. Madame Rosa. Que cuida a un chico. Musulmán. De 14 años. Momo. Momentos de su vida. Reflexiones sobre razas, religiones, papeles, vida, muerte, pasado, futuro. Te hace sonreír. Intenta hacer llorar. Pasas un buen rato. A mis abuelas les hubiera encantado.

KO:Es una obra sensiblera. Demasiados recursos para emocionar. Con gran parte del público lo ha conseguido. Conmigo no. Les he visto el plumero. Hay diálogos que no son muy creíbles. Todo rezuma tolerancia, comprensión, emoción, felicidad. Y, ojo, defiendo estos valores. Pero la vida no es tan fácil. Ojalá. / Se me ha hecho pesada hacia el final. En cambio a uno de mis amigos, no. Le ha pasado al revés. Para gustos los colores. De 5, a 3 nos ha gustado, a uno mitad y mitad y a otro nada de nada.

!:Ella se merece los aplausos. Hace una buena transformación. Hay un buen trabajo del personaje. Se notan unos buenos ensayos. Algunos diálogos suenan muy genuinos. Momentos que parecen muy verité. Otros para nada. Hay complicidad. Se agradece. Parte del público se ha levantado. Y un chico la esperaba a la salida con un ramo. Un amigo decía que parecía Cine de barrio. Que faltaba el pianista de Parada. Quizás sí. Pero no seamos malos. Hay donde criticar pero es una buena obra.

A la botiga de Danone Barcelona

2009-04-22T21:17:00.005+02:00

Aquest matí he llegit a MarketingNews que Danone havia inaugurat per fi la botiga que tenien previst obrir a Barcelona. I quan he anat a dinar a casa, ma mare, que coneix la meva debilitat pels Actimels i les marques, m'havia preparat un complet press clipping de noticies sobre la botiga. Total que aprofitant que per 15 dies encara hi treballo a prop, he decidit anar-hi xino-xano al sortir del curro.

OK: En plena guerra contra les marques blanques (o, millor dit, de distribució) iniciatives com aquestes són una bona estratègia. Que les marques trobin una nova manera de relacionar-se amb el seu públic sempre està bé. En aquest cas, amb l'excusa dels 90 anys que fa que Danone va néixer a Barcelona, aquest centre ofereix una iogurteria (amb iogurts personalitzats amb toppings i salses que no podrem comprar al súper), un restaurant saludable a bons preus (menús de 8,5 i 12 euros), una botiga de marxandatge danonil, un mini museu i dues sales (per fer coses, no sé quines, però coses). Tot molt blanc, molt net i ple de personal simpatiquíssim.

KO: Massa blanc tot. Impol·lut. Avorrit. Com en un anunci de Neutrex-vengo-del-futuro. La veritat és que és un lloc una mica massa fred on menjar, per molt bons que semblin els plats i que algun dia, amb menys cua, espero provar. La iogurteria és petita i amb una forma d'envàs que la fa una mica horterilla. El museu és realment mini. I el que hi ha per contemplar... mmmm... millor en una web. Hi ha 4 pantalles que no s'escolten bé on es poden veure anuncis clàssics de la marca, com de saludables són els iogurts i 4 dades més. Crec que es podria fer algun muntatge més espectacular i igual (o més) de didàctic. El tema de les sales de conferència-showrooms és certament interessant. El que no sé és com assabentar-me dels actes que s'hi facin.

!: La botiga ocupa els antics estudis de CityTV de la plaça Francesc Macià. Allà on feien el mític Vitamina N. Quins records!

From I to J, un despropòsit a l'Arts Sant Mònica

2009-04-19T22:24:00.008+02:00

I no perquè l'exposició estigui malament, al contrari, l'exposició-homenatge de la Isabel Coixet al John Berger està de pu** mare (un laberint de reixes, amb so i llums que et guien per l'espai mentre et llegeixen les cartes del llibre From A to X). El que passa és que tota la política comunicativa d'aquest nou centre és una mica surrealista, per no dir patètica. Us ho explico mitjançant el meu cas:

- Llegeixo al diari sobre l'exposició. M'interessa. I penso en un amic anglès a qui també li pot interessar.

- A la feina em parlen sobre l'expo. Es veu que l'han vist en català i com que el muntatge consisteix en actrius que han aparegut a les pel·lis de la Coixet (la Sarah Polley, la Patricia Clarkson, la Pe, la Leonor Watling...) suposo que no deuen parlar català i decideixo que la veuré en versió original.

-Li envio al meu amic un l ink de l'Arts Santa Mònica i com que la pàgina només està en català, el pobre no entén res. Sort que creu en la meva paraula.

- Reservo per veure l'exposició. Ja us dic ara que no hagués fet falta, només vam ser ell i jo a les 19:30h del diumenge passat.

- L'exposició en anglès (només fan un passi en català i anglès successivament, cada 45 minuts) i sense cap mena de subtítol ni un paperet de guia ni res. Esclar, l'amic anglès em mirava amb cara de pena perquè deia que ell havia d'estar atent per entendre-ho... o sigui que imagineu-vos jo. Vaig entendre el que vaig voler.

La meva reflexió és: a qui va dirigida? A turistes que entenen l'anglès? Doncs no sé com sabràn que fan l'exposició si la web està només en català. A catalans? Potser, però a catalans que siguin defensors del doblatge a ultrança o a perfectes trilingües. A públic de la resta de l'estat? Igualment hauran de ser bilingües, perquè en català entendran poc i en anglès, segurament menys. No seria més fàcil només fer un passi en anglès (ja que la gràcia estar en escoltar les interpretacions originals) i tenir unes pantalles o uns paperets amb la traducció? Crec que tots hi sortiríem guanyant.

Per sort, vaig sortir carregat de pósters amb les preguntes que vaig veure pel metro fa uns dies i tindré per decorar-me l'habitació o el nou despatx i vam flipar amb l'exposició de l'última planta: cavalls, llops, vaques destripades, molta foscor i de nou, John Berger. Coi, ni que fos la Berger's Foundation!

Some books I recently enjoyed

2009-04-11T16:46:00.015+02:00

'Cause I love laughing.

Yeah, it seems freaky, but I really enjoy writing and knowing how to do it.

And I also like to know about what I'm going to write.

Sweeney Todd, brutalèrrim

2009-04-08T01:11:00.006+02:00

Genial, fantàstic, excel·lent i em quedo curt.

"Brutal barbero de Fleet Street" al Teatre Apolo de Barcelona.

OK: Els intèrprets, immensos, en especial la Vicky Peña (Mrs. Lovett), el Joan Crosas (el Sweeney), la Teresa Vallicrosa (la captaire), la Maria del Mar Maestu (Johanna) i la Ruth González (el nen). Tots, no només els que destaco, són capaços de fer-se entendre perfectament. Feia temps que no veia un musical on pogués seguir el text de les cançons senseproblemes. Aguts, greus, canons i cors no són impediment. Un bravo per la tècnica vocal. Un altre bravo per l'escenografia. I un tercer pels músics. Una obra absolutament recomanable. M'havia quedat amb moltes ganes de veure-la quan es va estrenar per primer cop amb el Constantino Romero i per fi m'he pogut treure l'espina clavada.

KO: En alguns moments se m'ha fet llarga. Potser perquè ja sabia l'argument per la pel·lícula del Burton (que també se'm va fer llarga, així que estic pensant que la culpa està en el llibret del Sondheim i no pas en les adaptacions).

!: He trobat a faltar que l'obra fos en català. Quan es va estrenar fa 10 anys es va fer així i, com es fa normalment, després es va adaptar al castellà i es va estrenar a la resta de l'estat. Però ara sembla que això ja no s'estila. La majoria dels musicals que es fan actualment a Barcelona són directament en castellà. :( // Quan sortia del teatre i buscava desesperadamentun taxi sota la pluja (sisplau, augment de l'horari del metro entre setmana, ja!) he escoltat uns que es preguntaven "creus que tocaven de veritat?". Homeeeee, per favor, que no ha quedat clar quan escalfaven que hi havia una orquestra??????

Los Abrazos Gélidos

2009-03-22T13:37:00.005+01:00

La nova pel·li de l'Almodóvar m'ha deixat fred. Aquesta és la paraula.

M'ha agradat mentre la veia. Els actors quasi tots genials (excepte els dos nois joves), les escenes estèticament molt cuidades i molt ben planificades, la música absolutament correcte. Tot aparentment perfecte, sí. Però un cop es va acabar em vaig quedar amb una sensació de buidor. Com si no m'haguessin explicat res. Com si no m'haguessin explicat res que m'emocionés o m'arribés a transmetre res profund. Amb "La Mala Educación" t'anaves reformulant la història a mesura que avançava el metratge. Amb "Hable con ella" et plantejaves dilemes morals. Amb "Volver" vaig sortir del cine sentint-me millor persona. Amb "Los Abrazos Rotos" vaig sortir igual que vaig entrar.

És una pel·lícula que parla sobre passió i és extremadament desapassionada.

Suposo que no em va agradar però no n'estic completament segur.

Per fi he vist Watchmen!

2009-03-19T15:10:00.003+01:00

Quines ganes de veure la pel·lícula! El còmic em va encantar. I l'adapatació no va ser menys, tot i que reconec que és més aviat per a fans.

OK: A nivell estètic, la pel·lícula és una delícia. Té tants detalls que et dóna la sensació que no arribes a tots. I emociona veure com han recreat tot l'univers del còmic i el seu aire decadent i depressiu. /Els actors dónen la talla i sembla la perfecta adpatació.

KO: Tot i això la pel·lícula potser es fa un pèl densa i un no deixa de pensar en si calia fer una pel·lícula literal o millor hauria estat fer una sèrie o no fer res. Ja tenim el còmic i és prou bo. / Quan veia al personatge de l'Ozymanias (o de l'Adrian Veydt, tan és) no deixava de pensar que semblava el Bruno Oro fent d'Artur Mas amb el cabell ros.

!: Ara faltarà veure el DVD amb el director's cut de 4 hores i mitja. Potser serà més aclardidor per als que no han llegit el còmic. El meu germà, el pobre, es va perdre força coses.

Allan Batievsky, a les xerrades de COMPLOT

2009-03-07T12:58:00.008+01:00

Complot és "la escuela de creativos hecha por creativos". I cada 15 dies fan una xerrada en la qual conviden a algun professional del sector per a què expliqui alguna cosa. Una espècie de creative saraos, vamos.

Hi he anat ja uns quants cops i la veritat és que, com tot, sempre depén del convidat. D'uns són molt teòrics. D'altres són molt buits. D'altres, interessants i, a més, divertits, com és el cas de la xerrada del passat divendres amb l'Allan Batievsky. Actualment és realitzador a Álamo Films, però aquest home ha estat copy, director creatiu, economista i està una mica pirat. (Dit amb carinyo, eh, perquè em va encantar).

Top 5 de curiositats que va explicar.

1) L'anunci del memorable Superdiscofashion havia de ser un homentage al landisme i s'havia de gravar a Benidorm. Seva va ser la idea de canviar la localització a Itàlia i de fer el càsting entre els habitants del poble.

- Necesitamos a alguien con aspecto de DJ. ¡Que me traigan a todos los Dj's de la zona!

- Solo hay uno.

(I aquest va ser el protagonista)

2)La cançó de l'anunci de Gas Natural és la de Fame, oi? Doncs primer van demanar els drets d'una canço de Michael Jackson i no els la van donar. Després dels Bee Gees i tampoc.

Hauria triomfat tant l'anunci amb les cançons que tenien pensades des d'un principi?

3) Els anuncis de Telepizza també són de la seva productora. Com que últimament no miro la tele perquè estic enganxadíssim a LOST, només havia escoltat algunes falques a Spotify (com la de "soy novia celosa nosequé nosecuántos/ se encuentra un tanga en mi coche y le da por pensar mal..."). Ja aquesta i la del piercing em semblaven bones, però els spots són ja absolutament surrealistes, passats de voltes i certament provocatius. Però com deia l'Allan, incluso los censores están en crisis.

4) Tot i que en cas de l'anunci de Bocatta, també seu, sí que el van acabar retirant. M'extranya que l'SGAE, per exemple, no digui res dels de Telepizza i, en canvi, sí que retiressin aquest spot:

5) En fi... l'altre moment memorable va ser l'explicació amb el powerpoint del procés que se segueix des de l'encàrrec d'un spot fins que s'entrega al jefazo (com deia el Batievsky). Hilarant a no poder més la descripció de les pors dels departaments de marketing, la dependència de la investigació per prendre una decisió purament creativa, la importància de la dona del jefe per l'aprovació o no d'una campanya...

Conclusió de tot? Deixeu participar i aportar més als realitzadors i sortiran millors resultats. Segur.

Myspace Secret Show con Nena Daconte, Fangoria y Nancys Rubias

2009-02-20T18:36:00.009+01:00

Salí corriendo del concierto d'Estanislau Verdet para llegar a tiempo al Secret Show en Luz de Gas. Y llegué, vi y disfruté.

Nena Daconte, bien. Bien pero no me gustan. Me aburren. Pero son buenos en lo suyo. Me atrevería a decir que para la gente que les va su rollo deben ser geniales.

Fangoria, muy bien. Hicieron versiones bakalas hiperpastilleras de Criticar por criticar y de No sé qué me das. Estrenaron nueva coreografía con Los Gemelos en Retorciendo palabras. Y tocaron por primera vez Absolutamente. Subidón, subidón.

Y como colofón sorpresa, Nancys Rubias. Perfecto porque llevo unos días viciado con su nuevo disco en Spotify. Y me hizó especial ilusión que interpretaran (en perfecto playback, claro) Pero bueno, su delirante homenaje a las famosas vecinas de Callejeros. Conclusión: como decía un amigo, es más diva él que ella.

Como VIP's, una Antonia De'll Atte con un ego subidísimo. Y trabajadores americanos de Myspace (se rumoreaba que incluso el dueño y señor) que, en mi humilde opinión, debían flipar con semejante desfile de grupos.

Ya para acabar: la semana que viene me compro Absolutamente y, quizás, el London Conversations de Saint Etienne. He dicho.

FNAC-concert a les set de l'Estanislau Verdet

2009-02-20T12:32:00.009+01:00

Pel meu aniversari em van regalar l'últim disc de l'Estanislau Verdet i el de Las Escarlatinas, i resulta que ahir, l'alter ego galàctic, boletaire i lletgista del Pau Vallvé va actuar al fòrum de la FNAC de L'Illa.

Així que allà vaig estar, a primera fila, amb el disc a la butxaca preparat per a què me'l signés.

Però resulta que sóc un ultrafan tímid i amb presses. Per això, al final no li ho vaig demanar. No portava boli (aquelles excuses que ens inventem els vergonyosos per no fer les coses) i, a més, feia tard al Myspace Secret Show.

El pròxim cop, a veure si puc anar a un concert llarg, que em vaig perdre el de l'Apolo :(

I respecte a la signatura, m'és igual. Tampoc sóc tan fetitxista...

Slumdog Millionaire

2009-02-13T11:05:00.007+01:00

No és la millor pel·lícula de la dècada, com diuen als anuncis, però és molt recomanable.

OK: No explicaré l'argument. Bé, sí, una mica, només el que sabia abans de veure-la. Un pobre noi indi es presenta al ¿Quién quiere ser millonario? del seu país i comença a encertar totes les preguntes perquè tenen relació amb coses que li han passat al llarg de la vida. (No vull explicar res més, perquè si no, deixa de sorprendre't). Malgrat que la pel·lícula és un batibull d'estils i d'imatges, hi ha moments en què va aconseguir captar totalment la meva atenció. I vaig patir i em va emocionar (però no vaig plorar com amb el Button). Em va encantar la música, però escoltar al dia següent tot de música de Bollywood em va fer posar el cap com una olla.

KO: Potser sí que és una mica falsa, previsible i estereotipada (com se li ha criticat), però m'és igual, em va entretenir i atrapar. No és més que una fàbula. És cert que gran part del mèrit el té perquè està ambientada a l'Índia, que resulta un país tan desconegut com fascinant.

!: ¿Sabíeu que el meu pare es va presentar al 50x15 amb el Sobera? Però no va passar de la cinquena pregunta. No tenia clara la resposta, es va arriscar i no va voler gastar un comodí. Es va passar de llest, vaja. :p

La Revolució a la Villarroel

2009-02-12T12:25:00.005+01:00

La Revolució és un videojoc. Un videojoc que et pot canviar la vida. Un videojoc que enfronta a dues companyes de feina i amigues. Un videojoc que desperta l'interés d'una multinacional. És el fil conductor d'aquesta obra.

OK: Molt entretinguda. Dura una hora i mitja que et passa volant. Amb molt de ritme. Et fa pensar una mica i et fa riure (atenció al personatge de la Isa, la millor!). Ideal per a la gent que no li agrada el teatre. No sé per què em va recordar a l'obra de Carnaval (no hi té res a veure, però) tot i que em va agradar més. Els actors ho fan molt i molt bé. Estan molt compenetrats. I és una obra molt actual.

KO: Potser grinyola una mica el final. M'esperava alguna cosa més impactant. Però em va agradar. M'ho vaig passar molt bé.

!: Sembla que La Villarroel vulgui especialitzar-se en un públic jove, amb preus assequibles i obres actuals, d'autors joves i, en certa manera, trangressores. I em sembla molt bé. :)

Benjamin Button, no pero sí.

2009-02-09T22:10:00.004+01:00

M'he esperat una mica a escriure els 4 pensaments associats a la pe·lícula. Ja t'aviso que si ho hagués ecrit ahir mateix, hagués posat que la pel·lícula no em va agradar gens. Però...

OK: Vaig estar atent durant tot el metratge (només em vaig remoure de la cadira un cop), la Cate Blanchett és genial (el Brad Pitt, guapu i prou), el maquillatge, la hòstia (què menys) i alguns moments els vaig disfrutar bastant (el moment casualitats a Paris, l'amant Abbot), però...

KO: No sé, em dóna la sensació que la pel·lícula no aprofundeix en temes que podrien donar per molt més que per una història romanticoide (l'experiència, com encarar la maduresa sent jove, la relació d'amants amb una diferència d'edat física abismal, l'adaptació del Button a la societat, no va anr a l'escola el noi? ningú li mira mai el document d'identitat?), es puleixen molt ràpid el final, els comportaments dels personatges tampoc queden massa clars, els moments màgics no són masssa màgics (els llamps no fan ni riure) i els seriosos són inversemblants (ningú es pregunta res?). El Tim Burton o el Jeunet haguessin fet una pel·lícula molt més emotiva, segur. La fotografia és tan freda que em deprimia, però tampoc li aporta realisme. La música no em va arribar massa (tot i que la banda sonora, que me l'he escoltat després amb calma, no està malament). Ja et dic, per mi, funciona a trossos. Com a petits flashbacks a Lost seria genial (es nota que últimament només miro Perdidos? ;) N'esperava més. Molt més. Però...

!: Vaig plorar. Al final. I quan li diu a sa mare que ella és sa mare. Cap dels meus amics va plorar. Potser això vol dir que em va agradar més del què crec? Pots disfrutar d'una pel·lícula i després dir que no t'ha agradat? Mmmm. Algú té algun però?

Living on streaming

2009-01-24T14:09:00.005+01:00

M'he comprat un disc dur multimèdia d'un terabyte i ara no sé si he fet bé. Més que res, el volia per guardar música, pel·lis i documents. Però crec que la música i les pel·lis ben aviat no caldrà guardar-les enlloc.

En la incipient era del cloud computing... farà falta tenir-ho tot emmagatzemat com fins ara? Per què he de gastar jo espai i diners en guardar dades si ja ho fan empreses per mi? Total, en qualsevol moment que necessiti veure una pel·lícula o escoltar una cançó puc posar-me-la a descarregar... mmm... o no, ja no cal, ho puc veure en directe. Una pel·lícula , una sèrie, un clip... Tot i així, no estic massa convençut de la legalitat d'aquestes propostes.

El que sí que m'ha convençut definitivament que això és el futur és l'Spotify. De cop i volta, ho he començat a veure a tot arreu, ho he provat i m'he tornat aboslutament fan. Milers i milers d'artistes (fins i tot d'espanyols i catalans), amb la seva discografia completa (o quasi) i en alta qualitat, llicenciats legalment, funcionant exactament igual que un iTunes i GRATIS!!! Molt fort. Se suposa que ho pagaran amb publicitat, però de moment nop n'hi ha per enlloc.

Si voleu una invitació, envieu-me un mail a arnaublog at gmail.com i us la faig arribar!

Hikikomori

2009-01-19T11:16:00.004+01:00

OK: Últimament estic molt japofan. Fa dues setmanes vaig celebrar el Japanese Day amb uns amics: vam fer-nos el nostre menú amb sushi, tempura i coses d’aquestes; vam flipar amb l’Ebichu i amb un parell de videos del Japanorama (uns documentals de la BBC), vam tonificar-nos amb la Wii Fit… Per això Hikikomori em va molar: perquè hi surten tots els tòpics japonesos. Els actors mediàtics ho fan força bé i l’escenari fred amb els seus jocs de llums dóna joc.

KO: Em grinyola que no els actors no siguin japos ;) / Sembla que l’obra vulgui ser tan transgressora que al final es passen una mica. Potser no fa falta tan, tan, tan. Però bé, el missatge queda clar: aquesta societat tan desfassada potser no ens queda tan llunys. Glups!

!: Al Pau Vinyals i el Jordi Martínez els va agafar un atac de riure (provocat pel públic, tot s’ha de dir), però el Martínez va demostrar les seves taules i va aconseguir frenar-lo. Jo em sentia tan malament.., però no podia deixar de partir-me el cul!

La gran nit de Lurdes G.

2009-01-09T19:13:00.002+01:00

No postejaré. Directament posaré un mail que vaig enviar als amics que creia que més podia agradar:

Ei, si voleu anar al teatre aquest finde us recomano l'obra de "La gran nit de Lurdes G." que fan al Versus Teatre (on vam anar a veure la de Ruddigore!)

http://www.versusteatre.com/catalan/arxiu_lourdesg.html

Es d'uns ex estudiants de l'institut del teatre i la veritat és que ho fan molt bé. El text és una barreja de El sopar dels idiotes + Funny Games + Dogville amb flashbacks, etc.. Si l'aconseguiu a 8 euros per Atrapalo o ticktet 3, val la pena. És divertida, a la vegada que juga bastant amb l'espectador perquè, com Perdidos (bé, potser exagero :p), et va canviant la percepció de cada personatge.

El problema es que nomes està fins a l'11 de gener o sigui que si hi voleu anar aquest finde és la vostra oportunitat.

Si hi aneu, ja em direu què us sembla!

El Intercambio (Changeling)

2009-01-07T16:27:00.005+01:00

Per fi he vist la pel·lícula! Hi vaig anar la setmana passada, al Verdi, i va complir les meves expectatives.

OK: En la línia de "Million dollar baby" i "Mystic river". L'Angelina Jolie està fantàstica. La música (del propi Clint Eastwood) tan senzilla com efectiva. La història és realment conmovedora. Em va agradar la sorpresa, que hi hagués més història de la que inicialment promet el tràiler i les sinopsis que es poden llegir per arreu. Quina gràcies les telefonistes amb el micro i els patins.

KO: Potser que transpiri aquest sentiment dels yankis, sempre tan pagats de sí mateixos.

!: Aquesta crítica és només una excusa per enllaçar amb aquest article del Periódico que em va agradar força i on l'autor reflexiona, a propòsit del film, sobre la diferència entre la democràcia i una dictadura.

"Australia" de Baz Luhrmann és com "Europa" de Mónica Naranjo

2008-12-27T17:24:00.007+01:00

És un pastitx d'estils, interminable i fallida.

OK: El disseny de vestuari. La Nicole Kidman, que com més lletja volen que surti, més natural i guapa queda. El Hugh Jackman (molt bo l'"oooooooh!" que va deixar anar mig cine quan l'home surt arreglat). La música. Les fotos de la web. I ja està. La resta és una merda.

KO: Ja partim d'un disbarat, que és el títol de la pel·lícula. "Austràlia" hauria d'estar reservat per un documental d'història del país i no per a una pel·lícula romanticoide a estones, d'humor una altra, bèl·lica, western, etc, etc. De tan que vol abarcar no es queda amb res. És absolutament previsible en cada moment (tot i que, malgrat això, em vaig passar mitja pel·li plorant), no et creus cap personatge, el narrador és una mica insoportable, és maaaaaaassa llarga, té com tres finals i cada vegada sembla que torni a començar una nova pel·li. La fotografia és tan perfecta i retocada que tot és irreal. És un despropòsit. Un desastre. Només val per veure-la pirata i criticar-la després, que és força divertit.

!: Ja que per nadal no vaig anar amb la família a veure SPAMALOT, vam veure aquest engendre. Semblava que havia d'acontentar-nos a tots. Ma mare volia veure "Buscando un beso a media noche", mun germà "Spirit", jo "El Intercambio" i mun pare... va tenir la genial idea de veure això. En fi. No li va agradar a ningú.

SPAMALOT

2008-12-19T10:05:00.005+01:00

OK: Al principi no em va agradar, però a partir de cert punt (quan els protas es troben amb els francesos) l'absurditat de l'argument és tal que ja no et queda més remei que entrar-hi a tot drap i passar-t'ho la mar de bé. S'agraeix que estigui ben fet, que els actors cantin bé i que els decorats estiguin currats (no com els de Grease, per exemple). A més, és de valorar l'esforç que han fet els de El Tricicle per fer certes adpatacions locals a l'obra.

KO: No sóc gaire fan de les franquícies. Una no fa mal, però quan quasi tota la certellera són adapatacions quasi mil·limètriques d'obres que ja s'estàn fent a altres ciutats.... malo.

!: L'obra va està punt de crear un cisma familiar. I és que resulta que cada Nadal vaig amb la family a veure alguna obra o al cine i aquesta any havíem quedat d'anar a veure SPAMALOT. Per això no havia ant a veure-la abans ni amb l'Edu, ni amb la Maribel ni amb ningú que m'ho suggerís. Però va i resulta que muns pares demanen les entrades com a regal club del Tres C. Podeu imaginar l'enrabiada que vaig agafar... Per sort a l'Ignasi també li van regalar i em va dir d'anar amb ell. Així que el mateix dia ens vam trobar els 4 al Teatre Victòria. / L'obra també em feia especial gràcia perquè a la feina havia fet unes cartes per promocionar-la. I veig que el que deia coincidia força amb la realitat. Menys mal! ;)

Vull tocar una reactable!

2008-12-17T09:58:00.003+01:00

Els creative saraos són unes xerrades que es fan mensualment en algun bar de Barcelona (de moment s'han fet al Belly, al La Sal Café i al Movie) i tracten sobre publicitat i comunicació interactiva, digital, o com li vulguis dir. Gairebé hi he anat a totes amb la Maria (n'hi ha hagut de vertaderament interessants com la del projecte One Laptop per One Child o la Bestiario.org i d’altres de més prescindibles). La d'avui ha anat sobre la reactable.

Flipant, oi? Ja l’havia vist a algunes actuacions de la Björk, però que algú com un dels seus creadors t’ho expliqui de primera mà és molt motivador. I reflexionar com pot ser un futur ple de taules interactives és impressionant. Com deia el Sergi Jordà, el que falta és la gran aplicació (un joc?) que dispari el fanatisme per aquest tipus d’estris.

D’alguna manera penso que és com si tanquessim el cercle. M’explico. Primer jugàvem tots a jocs de taula, després van arribar els videojocs, que van començar sent essencialment un passatemps solitari (el típic adolescent tancat a la seva habitació). Poc a poc van començar a ser més socials (però virtualment) gràcies a internet. Ara ja són socials i reals amb els singstars i els buzz. I en el futur, al costat d’una taula, la gran innovació serà jugar a un parxís digital? Doncs potser sí. En el fons és el més natural. Igual que dissenyar amb una esquadra i un regle. Per què estar limitats pels clics d’un ratolí quan amb les nostres mans podriem retallar, fer línies rectes o modificar valors de color? Com diu la meva companya de feina, és com tornar a quan érem petits i enganxàvem gomets. Fer el que sempe hem fet però potenciant-ho amb la tecnologia. La tecnologia al nostre servei. Intuició al 100%.

Altres aplicacions que ja es contemplen són en restaurants: podriem demanar els plats clicant-los sobre la taula. I al rebre el BigMac i posar la capsa al damunt rebriem informació sobre calories, ingredients i altres tonteries. (Una evolució de les cartes-tablet pc del Monvínic I al depositar-hi el nostre mòbil podríem descarregar la informació que portem al damunt i compartir fàcilment fotografies, música, mapes o words. Al·lucinant, no? Doncs tot això està ben a prop: taules-pantalla amb interfícies multitàctils, colaboratives i interactives. Quines ganes de que arribi el futur!

POST EXPRESS: Concierto de Keane en Barcelona

2008-11-10T08:19:00.005+01:00

(El 9 de noviembre de 2008, en Razzmataz)

OK: Muy buenos en directo, lograron entusiasmarme a pesar de las pocas ganas con las que iba al concierto. Se les veía emocionados y el público estaba entregadísimo.

KO: Se notó que las canciones del último disco son las que enganchaban menos y las que más, las del primero.

!: De telonero estuvo David Fonseca, un portugués con la misma voz que Editors y del que no supimos el nombre hasta el final de su actuación. / ¡Qué delgado estaba Tom Chaplin! ¡Y qué sudado, el pobre!

La dieta dels colors

2008-11-04T12:21:00.007+01:00

Knorr llença una nova línia de cremes o sopes o com li vulguis dir i se’ls acudeix la genial idea (per què sona irònic quan ho dic de tot cor?) d’associar cada crema a un color i a un benefici per a la salut.

Això, que pot semblar una anada d’olla té la seva base. Es veu que és cert que les verdures, segons els colors són més bones per a una cosa o per a una altra. Com a mínim és el que m’han fet creure els del DIR i els del Consum amb les seves revistes on insisteixen compulsivament en què tal mes mengi verdures verd fosc i d’altres, vermelles plenes de licopè o taronges amb betacarotè.

El fet és que ahir vaig veure l’anunci d’aquests nous productes i ràpidament vaig fer un bot del sofà (literal) i em vaig conectar al web Come en colores.

És una pàgina on a més dels beneficis funcionals d’aquests aliments també t’expliquen curiositats sobre els colors, els seus significats, etc. Una mica com la incompresa Colors en sèrie que van fer en el seu dia al 33. Una sèrie que, em fa l’efecte, preveien que havia de va ser un èxit d’audiència i progressivament va ser relegada a horaris cada cop més intempestius. I va ser una gran llàstima.

Tot i així el meu company de pis i jo en seguim sent-ne uns grans fans i ja hem planificat uns quants sopars temàtics on (re)veurem un capítol de cada color i farem un sopar a base de la corresponent sopa i el que trobem que hi combini. Algú més s’hi apunta?

Us deixo amb el capítol del verd i marxo a comprar una Crema Verde de carbassó, espinacs, pèsols i bròquil. Bon profit!

La llista Pipkin

2008-11-02T18:18:00.001+01:00

En homenatge a l'Andy Pipkin (el de la cadira de rodes de Little Britain) posaré en aquest post actualitzable les pelis, obres de teatre, llibres o coses que últimamnent m'han agradat... o no m'han agradat.

I LIKE IT

Assaig sobre la ceguesa (dura però addictiva)

Rock & Roll de Tom Stoppard (densa políticament, però interessant i ben interpretada)

El Joc de l'Àngel del Carlos Ruiz Zafón (tot i que en general em va agradar més L'Ombra del Vent i crec que el final està mal resolt)

Mamma Mia! - La película (kitsch, però entranyable)

Yo serví al rey de Inglaterra (la pel·lícula, el llibre no l'he llegit)

Wall·E (tot i que em va agradar més Ratatouille)

I DON'T LIKE IT

El niño con el pijama de rayas (la película) (quin sentit té rodar una pel·li si no es pot transmetre la mirada ingènua del llibre?)

Venganza (per les hòsties està bé, però sobra la cursilería del principi i del final)

Expediente X - Creer es la clave (Ha pervertit el bon record de la sèrie que tenia)

Batman - El Caballero Oscuro (està molt bé, però prefereixo les del Burton)

Els nois d'història

2008-10-18T15:00:00.007+02:00

OK: La història, els temes que s'hi tracten, les reflexions que t'obliga a fer,els actors, la reforma del Teatre Goya, l'escenari, tot, absolutament tot. 100% recomanable.

KO: No tinc cap però. És de les poques obres en molt de temps que realment em captiva i en la que tots els actors estan perfectes en els seus papers. Parlen, canten i interpreten com cal. Em va sobtar el fet que hi ha una escena que és en francès quasi al complet, però que per sort s'entèn força bé.

!: L'Ignasi, amb qui vaig anar al teatre, s'ha comprat la pel·lícula de l'obra i la veurem un dia d'aquests. A veure què tal.

¡El Cliche.com hackeado!

2008-10-17T09:43:00.006+02:00

¡Y por un turco!

¿Debió ser un fan de Tarkan molesto porque no es citado nunca en esta web de referencia?

De referencia para mí, al menos. (Y bueno, cada vez más gente, la verdad. Sobretodo desde que los cita tanto María Teresa Campos como los de Sé lo que hicisteis).

El hecho es que ayer al conectarme por la tarde me encontré con esto y una música enojante:

Después recibí el siguiente comunicado:

Compañeros, seguidores, amigos y fans,

ElCliche.com tiene que comunicar hoy que ha sido atacado por los Hackers. Nos hace hasta ilusión pero es un gran contratiempo. Más que nada porque tememos por la buena salud de nuestro extenso archivo de noticias y articulos, que puede que se pierdan como se perdió la Biblioteca de Alejandría.

Nosotros, que aventuramos cosas así a la ligera con mucha facilidad, creemos que detrás de esto se encuentra la gente de bien que se vio ofendida el pasado viernes por nuestra forma de tratar el accidente de tráfico de la única mujer no lesbiana que se refirió a sí misma en masculino durante años.

Lo que sí sabemos es que el autor del hackeo es Dark_Mare_Crew, un ente cibernético que ha colocado durante algún tiempo su firma junto a una bandera turca en nuestra página de inicio, acompañada de mensajes en un idioma raro que no nos ha dado tiempo a mandar a traducir a Sertab Erener.

Difunde esta nota, por favor, a través de tu blog, tu perfil de facebook o en octavillas, pero haz saber al mundo de esta injusticia.

¡Free ElCliche.com!

El equipo de ElCliche.com

Y hoy parece que todo funciona con normalidad.

¡Menos mal! Soy totalmente adicto a elCliche.com. Y eso que en su tiempo recibimos de lo lindo con el tema del videoclip de Diego para Dover...

Exprimiendo a la Naranjo

2008-09-18T10:04:00.004+02:00

Antes que, con suerte, hordas de talifanes me insulten, quiero dejar claro que no soy un fan acérrimo de Mónica Naranjo. Vamos, no sé ni si tan siquiera soy fan. De material original suyo tan solo tengo un recopilatorio que tengo escondido por casa porque me avergüenzo de su portada, mi disco favorito es Chicas Malas, del que ella no quiere oír ni hablar y del que vendió un auténtica miseria y Tarántula no lo he escuchado entero antes del concierto (ni creo que lo vaya a hacer ahora). Así que, con estas advertencias previas, pasemos al OK KO ! del concierto de Mónica Naranjo en el Pavelló Olímpic de Badalona del 17 de septiembre de 2008 (lo que hay que hacer para que a uno le indexe bien Google, eh):

OK: Me divertí, la puesta en escena está bien, ella canta bien (cuando canta), pone caras de loca poseída que molan, el vestuario gótico es resultón, las pantallas dan juego, las canciones más o menos son hits, ella vuela…

KO:Hay mucha gente en el escenario pero no luce, creo que se desaprovecha el potencial de tener tantos bailarines y músicos. Ana Torroja, en su gira de Frágil y con mucho menos, consigue tenerte hipnotizado todo el concierto. / Ella cantó más bien poco (de cada canción cantaba la mitad, porque la otra lo hacía el público). Vale, supongo que es por la voz, para no cargársela, poder acabar la gira (no como en anteriores veces) y tal, pero cansa un poco que en cada canción solo haga el gran grito y el resto lo reparta entre coristas y público (sobretodo en Amor y (f)lujo, que fue de juzgado de guardia). / La estética gótica está bien, pero en ocasiones es forzada y la actitud no resulta creíble. En un concierto tan oscuro, no pegan estrofas como “como una moto quiero echar a volar”. No digo que haga como Madonna y me salga un rato de gitana y otro saltando la comba, pero si la Moni quiere hacer de Rammstein, que al menos adapte un poco más el repertorio.

!: Fue un concierto al cual en un principio solo tenía que ir con Edu y al final acabamos yendo también con Joana, Diego, Cris, Esther, Carles, su madre y 4 personas más cuyo nombre no sé o no recuerdo. Y la mezcla fue chula. / El público estaba un poco payá: de ligoteo, fumando todo el rato, tirando desodorante (!), haciéndose foto con gente que no conocía de nada, luciendo modelito… Resultó ser un experimento sociológico interesante.

Masterclass de Pastora en el Espacio Movistar

2008-08-08T00:58:00.001+02:00

Este post sobre la masterclass de Pastora es en formato interactivo de YouTube, así que no puedo embedar el vídeo. Podéis clicar el link para verlo:

http://es.youtube.com/watch?v=v2mDHP--Ui0

Si no os aclaráis, podéis ver el listado de vídeos en la columna de la derecha.

Espero que os enteréis de algo. Creo que nunsca más me pongo en el berenjenal este de hacer vlogs. Me vuelvo al blog :p

¿Dónde está Risto? 2008

2008-07-25T09:52:00.009+02:00

Para leer el ¿Dónde está Risto? 2009, clica aquí.

En la gala final de Operación Triunfo, Risto Mejide sorprendió a propios y extraños desapareciendo del plató poco antes de conocerse el nombre ganador de esta edición.

Yo pensaba que simplemente se trataba de un acto de caballerosidad para no restar protagonismo a Virginia. Pero en webs como en vertele.com se decía que lo hizo en señal de protesta, ya que no pudo terminar de dar su valoración.

Lo extraño es que, casi simultáneamente, su web dejaba de estar operativa. Mmmm... sospechoso.

Por fin, hoy, en su artículo de cada viernes del diario ADN, da la respuesta a esta desaparación (las negritas son mías):

Desaparece, que no es poco

Hasta aquí hemos llegado. A tomar por curro. Un año más, machacas, mindundis y comadrejas dejamos el tajo unas semanas para reencontramos con ese yo que nuestro escaso tiempo libre ha ido tejiendo mientras pensábamos en otras cosas. Niños, recogedlo todo, que nos vamos. De vacaciones, de casa, de la olla, o de picos pardos, da igual.

La mayoría hace ya un rato que se las viene temiendo. Son los que las pasarán en casa de los suegros, en el zulo de la montaña o el nicho de cada año en primerísima línea de mar. A estirar de todo menos la pata sobre esos kilómetros de playa enmoquetada de colores tan horteras como punibles y barrigas rebozadas en aceite y arena, con esos kilitos de más.

Como buenos borregos, todos balamos hacia el mismo objetivo. Recargar baterías, que viene a ser como desconectar de los demás y descansar de uno mismo. A mi batería este año le quedan dos rayitas, la tuya qué tal. Además, como buenos gregarios, lo perseguimos del mismo modo dentro del mismo redil y, por si fuera poco, todos a la vez.

Convivir y convivirse, darse cuenta de con quién vives, pasar de pronto todas las horas del día y de la noche juntos, qué bonito principio del fin. La verdad que no entiendo por qué tras las vacaciones la gente se embarca en despedidas de la magnitud del divorcio. Me parece incomprensible, con lo maravilloso y fácil que parece eso del mismo techo.

Pero bueno, de todos modos, hablando un poco de lo mismo, lo que más me fascina de este momentazo en el que sí o sí hay que largarse es la operación salida de las cosas que ya huelen, porque duran demasiado. Siempre he creído que la elegancia era el arte de decir basta. Y al revés, que no hay nada más vulgar que pecar de exceso. Te lo dice un excesivo por vocación. Te lo cuenta este aprendiz de despedidas.

Hay que irse más. Porque sólo te puedes ir cuando lo haces por elección. Y porque si es por obligación, ya no te estás yendo, te están echando. Hay que saber leer cuándo uno sobra, cuándo ya ha hecho su trabajo, cuándo se puede ir con la conciencia tranquila y cuándo con la esperanza bien. E igual me equivoco mucho, pero creo que sólo hay una cosa más importante que el saber estar, que es el saber no estar. Quererse bien. Quedarse a gusto. Gritar tu ausencia. Y dejarlo ahí.

Hay profesiones que por definición tienen mucho más claro que otras eso del mejor momento para irse. Por ejemplo, las prostitutas. Y luego hay otros colectivos a los que parece que les cueste más. Por ejemplo, los políticos. Curioso, cualquiera diría que jamás han trabajado juntos. Se les podría pegar algo. Bueno, tú ya me entiendes.

Es el arte de hacer mutis. El don de desaparecer justo cuando toca. Viajarse un rato. Y viajarse lejos. Física y mentalmente. Porque cuanto más lejos te vayas, más difícil se te hará oír los balidos, graznidos y rebuznos de los que se quedan. A mí, a veces, me sale. He dicho a veces.

A este texto le pasa lo mismo. Ahora que ya he escrito lo que quería, sólo me falta desear que se te haga corto el verano y plagiar alguna gran frase de alguna gran película que deje el listón bien alto, para poder así desaparecer dignamente hasta nueva idea, tontería o septiembre.

Mira, ya la tengo.

Que todos somos contingentes, pero sólo tú eres necesario.

LA PREGUNTA es: ¿volverá a ser jurado de OT el año que viene?

No penso escriure més durant un temps

2008-07-13T14:15:00.004+02:00

Se m'acumulen posts i coses que m'agradaria comentar i no tinc ni temps ni ganes de fer-ho. I això que pensava que ara seria l'època més propícia. A l'agència faig jornada intensiva i a partir de les 15h tinc tota la tarda lliure. Però també resulta que és de les èpoques amb més feina de l'any i de 8 a 15 vaig a tope. Resultat: després de 7 hores escrivint no tinc ganes d'escriure més. Vull descansar! (O cansar alguna cosa que no sigui el cervell)

Per això estic aprofitant les tardes per anar al DIR, quedar amb amics o fer qualsevol cosa que em distregui de la feina. Però què hauria de fer? M'agradaria parlar del Rimuski o d'algunes coses en aquesta espècie de diari personal per a què quan d'aquí un temps vulgui recordar-ho ho trobi plasmat d'alguna manera.

Crec que tinc la solució davant dels meus nassos: fer un videoblog. Segur que em llegirà (o veurà) menys gent perquè no apareixerà tan ben indexat a Google, però serà una manera de no tancar el blog i de seguir traient-li suc com a mínim fins al setembre...

Així doncs, benvinguts a l'arnauvideoblog :p

H&M ficha a Mariscal para su tienda de Portal de l'Angel

2008-07-01T11:29:00.002+02:00

Flipo.

Pero tiene buena pinta.

Acabo de leer en Expansión que H&M ha encargado al Estudio Mariscal el diseño y acondicionamiento de la nueva tienda que inaugurarán en Portal de l'Àngel, la calle con mayor concentración de tiendas Inditex ¿del mundo?.

Se trata del antiguo edificio de Gas Natural, construido en el siglo XIX. Supongo que será una mezcla interesante. Y una competición digna de seguir. Porque Zara también está edificando una nueva tienda justo delante, donde antes estaba el Cine París. ¿Habrá 3 Zaras en la misma calle? Tiene tela la cosa.

Lo que también me ha dejado bastante flasheado es que H&M también abrirá más tiendas: una en Las Ramblas donde antes estaba Modelo (!) y otro en el antiguo edificio de ONO (ex-Retevisión) al ladito de L'Illa. ¡Invasión de H&M's!

Habra que visitar las nuevas tiendas a ver qué tal...

An American Crime

2008-06-28T17:31:00.005+02:00

El argumento, aquí.

OK: Esta película es triste. Muy triste. Y hace que salgas del cine de muy mal rollo. Pero es de las que consigue que salgas satosfecho. Piensas que lo has pasado mal, pero sales creyendo que eres mejor persona, que has reflexionado sobre la maldad intrínseca del ser humano y que por suerte, esperas que nunca pase algo así a tu lado.

KO: ¿Nunca? desgraciadamente a medida que iba avanzando la película iba reconociendo muchos personajes o, mejor dicho, muchos de sus comportamientos en reacciones que yo también he tenido o que algunas de las personas que conozco o que he conocido pueden haber tenido. Esa cobardía, ese aceptar lo que hay sin cuestionarse el por qué o bajo el influjo de personalidades hipnóticas que consiguen que no te cuestiones lo que estás haciendo, el aprovecharte del más débil... Lo que ha pasado tantas veces a nivel particular o en países enteros en determinados momentos.

!: Vi la película casi por casualidad. Quería ver "Aritmética Emocional" y en la web de los Cines Renoir vi que también daban esta. Me interesó: un caso real, un sótano con una niña secuestrada... en el año 1965. ¿Demasiadas similitudes con los recientes casos de Natalia Kampusch o Josefg Fritzl? Fui a comprobarlo. Y la verdad es que el caso real de Sylvia Likens también es brutal. Ellen Page (¡la Juno!) y Catherine Keener son las dos protagonistas y están excelentes. Lo dicen todo sólo con la mirada. Pero es que bueno, todo el casting es muy bueno. Consigues creértelos y lo pasas mal. Lo criticable de la película son algunos recursos oníricos que en parte me han recordado a "Expiación". Pero da igual, es una película muy recomendable. ¿Tú que piensas?

Yo fui un creativo adolescente

2008-06-28T17:19:00.003+02:00

De Muchachada Nui

Estos chicos me hacen gracia algunas veces y otras muchas no. En este caso, me he partido la caja un montón. Supongo que como el 95% de la profesión, porque esta semana lo he recibido en el correo 2 o 3 veces.

Herois quotidians a TV3

2008-06-11T23:38:00.003+02:00

Amb la gran Empar Moliner i el Juan Carlos Ortega, Herois quotidians és un programa nou de TV3 que no tinc ni idea de quan s'estrenarà.

L'altre dia estava veient amb el meu company de pis un capítol de Ventdelplà i a la mitja part vam veure això:

Ràpidament em vaig posar al web d'Això no es pot emetre per Tv3 i vam acabar veient els vídeos d'Herois quotidians. Ens vam partir el cul, així de clar.

I ens vam mirar amb cara de: "s'atreviran a emetre això?" "Estan disposats a assumir l'allau de queixes que, de segur, rebran?"

El programa té pinta de donar la campanada: sembla que serà una sèrie de fals reportatges (a l'estil dels de l'Entre Línies) revestits d'una incorrecció política que em recorda llunyanament a Little Britain. Immigració, religió, nacionalismes... cap tema que es pugui considerar polèmic s'escapa als 4 reportatges que de moment hi ha penjats:

- Adoptadecor: l'empresa de projectes d'adopció decorativa.

- Xenofòbia a l'alimentació. Molt divertit i en línia de les manifestacions en contra de tot allò políticament correcte (però ridícul) que tan li agrada denunciar a l'Empar. Hem de dir "Braç de gitano" o "Braç d'etnia gitana"? Blat de moro o... blat de magrebí? XDDDDDDD

- - El mont Rushmore Català. Atenció al frare que va fotent mà. Ai ai ai ai ai...

- El cantautor de dretes. Senzillament brutal: les cançons "Colegio religioso" o "Tú lo sospechas (soy de derechas)" prometen ser hits immediats.

Però... qui ho mirarà? Tindrà prou audiència? O acabarà tenint la mateixa de "Muchachada Nui"? O sigui que ho veurem quan volguem per internet i ens ho reenviarem per dir "Ho has vist? És molt fort!"

Té el segell Empar: m'ha recordat molt als seus articles. Té el segell Ortega: els actors, les situacions surrealistes tractades de forma absolutament normal. Té el segell de TV3 quan s'atreveix amb coses noves. Té l'aspecte de què els ha costat 4 duros però al darrere hi ha bons guions. Veurem com va. Em té intrigat, però ja podem comptar amb ek Jordi i jo entre la seva futura audiència.

Confessions personals d'un publicista

2008-06-11T20:53:00.006+02:00

OK: "El libro rojo de las marcas" i "El libro rojo de la publicidad" (els vaig tenir en aquest ordre, l'invers a la seva publicació)són dos dels llibres (juntament amb "La Fuerza de la Publicidad" del Marçal Moliné) que em van ajudar a decidir-me d'estudiar publicitat. Per això, un nou llibre del Lluís Bassat m'interessava força i en quan he pogut, me l'he comprat. Sota aquest títol, homenatge a potser el llibre més famòs de l'Ogilvy ("Confesiones de un publicitario") s'amaguen una espècie de memòries camuflades. Ell diu que es tracta d'unes reflexions personals. Sí que ho són, són els pensaments d'en Bassat sobre els aspectes més importants de la seva vida: l'amor i la família, la religió, l'esport, la comunicació, la publicitat, les olimpíades... Bé, el que se'n diria una reflexió sobre la seva vida.

És un llibre molt amè i fàcil de llegir. Una autobiografia però d'una altra forma. No és un llibre exhaustiu, per això es fa curt i no avorreix. Per mi, que sóc curiós de mena i conèixer coses sobre tota mena de gent m'apassiona, resulta un llibre entretingut. Per algú que vulgui aprendre sobre comunicació... mmmm... li recomano els seus altres llibres.

KO: Conec a gent a qui no li agrada en Bassat. I a aquestes persones aquest llibre no els interessarà gens. Sempre em diuen que és un home que sembla massa perfecte i que no se l'acaben de creure del tot. A mi em cau bé. No el conec personalment, només l'he vist algun cop a alguna conferència a la UAB i pels passadissos quan vaig fer les pràctiques a OgilvyOne. Però em sembla una persona que creu en el que fa. I això té mèrit. Però em sembla que per llegir aquest llibre li has de tenir una simpatia prèvia. I que d'aquest n'haurien de sortir d'altres que ampliessin certs temes que a mi em semblen apassionanys: l'assumpte de les cerimònies olímpiques, l'assessorament a la Generalitat, els procés de les candidatures a president del Barça... Er fa les pinzellades, però et quedes amb ganes de més. De vegades m'ha semblat un llibre massa fàcil i senzill, però bé, suposo que és el que fa que acabis alguns capítols amb un somriure. I és que de vegades sembla un manual d'autoajuda!

!: L'original és "Confesiones personales de un publicitario", No sabia que estigués en català, que és el que al final em vaig comprar./ El principi de cada capítol és força enginyós: un marc amb una foto o dibuix del Bassat que s'adapta a cada tema del que es parla.

Be kind rewind

2008-06-11T20:38:00.002+02:00

I saw it on Monday at Renoir Floridablanca.

OK: Maria told me it was not very Gondry-ish but I must confess it was better than I expected. I really liked this film much more than "La science des rêves".

KO: Well, It's not a bad thing, but this film is so nice that it is like a children story. Not so adult as I thought.

!: Mia Farrow is so old! Ooooh, poor woman! / Film's website is great: http://www.bekindmovie.com/ "To swed" is a great concept!

Els últims dies no me les puc treure del cap...

2008-06-08T23:57:00.003+02:00

Editors, Escape The Nest

MGMT, Kids

Hooverphonic, Gentle Storm

Dima Bilan, Believe

Mariah Carey, Touch My Body / Seamus Haji Club Mix

Ellos, Paso de ti

El lleig de Marius Von Mayenburg

2008-06-08T21:57:00.006+02:00

Dimecres vaig anar amb el Jordi a veure El Lleig al Teatre Tantarantana. Mai havia estat en aquesta sala i no sabia que era prop de casa els meus pares. :o

OK: L'obra és molt dinàmica, curta (tot just una hora) i molt ben interpretada. Tenia els meus dubtes sobre l'Oriol Grau (per mediàtic) i sobre el Joan Negrié (a Tirant lo Blanc no m'havia agradat gaire) i tots dos van superar l'obra amb nota. De l'Oriol, no us enganyaré tampoc, suposava que tampoco ho faria fatal perquè sabia de feia anys que estava al grup Trono Villegas, però... ho va fer millor del que m'esperava. Molt bé, no sé perquè havia de dubtar. de vegades som massa crítics amb la gent que és coneguda per una faceta més aviat frivola. I el Joan, perfecte, és el protagonista i demostra molts registres (molts més que els que vaig poder veure amb el Bieito, ja que aquella representació va acabar convertint-se, per mi, en una astracanada surrealista. Perfectes tots 2. I tots 4: el Pep Muñoz i la Neus Umbert també fan molt bé els seus papers. I és que a l'escenari hi ha un canvi constant de persontages que obliga a l'espectador a que amb un sol detall els copsi. No és gens difícil, però et fa estar atent tota l'estona. I rius. I reflexiones sobre la importància de l'aspecte físic en la nostra societat.

KO: Com faig habitualment vaig anar a veure-la gràcies a una oferta d'Atrápalo. Si no, per la durada de l'obra (una hora justa) em semblaria una mica cara. Ja sé que és una visió molt materialista, però la butxaca no està per cuentus :S / M'espantava el que havia llegit sobre que no tenia estructura, ni escenes, ni res... I home, sí, no és una obra convencional, però se segueix perfectament. Sí que és teatre contemporani però no és una obra que poguessin programar als Radicals Lliure: comparativament és massa normal :p

!: Hauria d'explicara alguna cosa sobre l'argument, oi? Millor ho faig al fotolog...

;-)

60" Battle

2008-06-01T21:42:00.005+02:00

Ahir vaig anar al CaixaFòrum a la 60" Battle de Carlitos y Patricia perquè la Maria, que treballa a Double You hi havia col·laborat i em va convidar.

OK: En qué consistia? En què els dos creatius (el Carlitos i la Patricia), havien convençut a una sèrie de col·lectius per a què els passéssin una sèrie de vídeos d'un minut i ells els anàven projectant. La "sala" on es projectava era una passadís. A cada banda hi havia una pantalla i el públic s'havia de col·locar en una de les dues bandes, segons si els agradés més els vídeos del Carl o de la Pat). Hi havia una animadora i un animador bastant freaks.

KO: Va ser massa mecànic, el Carlitos posava un vídeo que li havien passat durant la setmana i la Patricia un altre. Pim, pam. Ja que era una batalla, jo pensava que seria més espontani i que un posaria un vídeo i l'altre, en funció del que hagués posat, en projectaria un altre. Per exemple, si un posava un d'uns afros ballant, jo què sé, que l'altre en respongués amb un altre més passat de voltes amb uns afros i l'altre, si tenia música, doncs amb un videoclip currat i l'altre, amb un d'encara més currat i l'altre més i més i més. Però es va quedar amb una cosa una mica descafeïnada.

!: Al final havies de votar qui t'havia agradat més. Jo vaig votar a la Patricia i és la que va guanyar. :-)

Celebrando la Chikifiesta

2008-05-25T12:53:00.005+02:00

Ayer fui a casa de mi amigo Ignasi para ver el festival de Eurovisión 2008. Se había currado un montón la fiesta: caretas de Rodolfo, banderitas, la porra... y la gente estaba muy dispuesta, como podéis comprobar en el vídeo.

OK: La verdad es que reímos mucho con la actuaciónde Rodolfo. pero claro, nosotros ya sabíamos de qué iba la copla y esperábamos con ganas la caída de Disco (o Gráfica, nunca sé quién es quién). Ahora bien, objetivamente, la actuación daba pena y no puedo dejarme de imaginar la cara que debían poner el resto de europeos al ver esa especie mamachichos que no daban ni una. Aún así, sabíamos que España no iba a ganar y puestos a no triunfar, mejor reirnos, que es lo que hicimos, ¿no?

KO: Lo mejor es que Rodolfo no pretendía hacerlo bien. Lo triste es ver a una banda de piratas o una extraterrestre sueca dándolo todo para quedar peor que nosotros con semejante fantochada :p

!: Nuestros favoritos eran Israel, Bosnia-Herzegovina , Ucrania y Azerbayán. Personalmente, me gustaba mucho Sebastien Tellier pero la realización en su actuación fue penosa. Y sí, Rusia también me gustaba, con su videoclip sentimentaloide (que tiene incluso su versión en castellano. Espero que Dima Bilan no ganase por aparecer medio desnudo en bastantes fotos que circulan por la red. Por cierto que no sé por qué, pero Dima Bilan me recuerda mucho a mi querido turco Tarkan.

Anem a veure a l'Indy!

2008-05-25T12:36:00.002+02:00

Gran event! S'estrena el nou Indiana Jones i anem en bloc a veure'l al cine. Divendres hi vaig anar amb el Diego, el Tomàs, la Maite, el Jesús, la Laia i el Natxo.

OK: La pel·li no decep. No crec que sigui millor que les anteriors, però t'entreté i et fa passar una bona estona. Rius, pateixes, t'emociones, et fa fàstic... en fi, el que se li demana a totes les pel·lis de l'Indy. / El meu personatge preferit va ser la Cate Blanchet i la seva genial Irina Spalko. Podria ser una gran rival pel James Bond!

KO: X mi, l'Indy és un refrent generacional: he vist més d'un cop les seves pel·lícules, vaig anar a veure "La última cruzada" al cine, vaig seguir las aventuras del joven Indiana Jones, em vaig comprar els seus llibres de "sigue tu propia aventura", vaig viciar-me a jugar a l'"Indiana Jones and the fate of Atlantis"... Per molt dels meus amics, tbé és un mite, però em vaig sorprendre que per a molts d'altres no ho fos i els importés un carajo. Però si estem parlant de l'Indiana Jones! / No us dóna la sensació que el paper que fa el John Hurt estava reservat pel Sean Connery? És l'únic que faltava per fer l'aventura de la família Jones: la mare, el pare, el fill i l'avi. Llàstima :(

!: Vam riure molt pensant en totes les atraccions de Poirt Aventura que es podrien tematitzar amb aquesta pel·lícula: el Furius Baco amb l'aparell del principi, el Tutuki Splash a l'Amazones, el Templo del Fuego i l'Hurakan Cóndor a les ruines... / Malgrat que la crítica consideri que "El templo maldito" és la pitjor pel·lícula de la saga, amb els amics vaig coincidir en que és la que ens agradava més. Potser perquè era la més fàcil d'entendre per als nens, que és quan la vam veure per primer cop?

Jump

2008-05-21T12:51:00.005+02:00

Ahir vaig anar a l'estrena de Jump al Teatre Victòria, una obra protagonitzada per una família coreana que, suposadament, combina arts marcials amb humor.

OK: Només reien els nens i alguna àvia. Però jo, ni un cop. I no sé si ho faria si fos nen: de petit era dels que els pallassos, més que riure, em fèien por.

KO: Si el Tricicle aprengués a fer patades, faria una obra sense paraules i graciosa. Però aquesta gent fa patades i salta molt bé, però no saben fer riure amb enginy. Pensava que estaria millor perquè es veu que havien tingut èxit al Fringe d'Edimburg i a d'altres festivals, però està vist que a tot li'n diuen èxit. Mentre ho veia pensava "potser és una obra per nens, és un humor bàsic". Però és que nl Charlot feia un humor bàsic... i a diferència d'aquesta gent, feia riure!

!: No tinc res més a dir. Només et recomano anar-hi si et sobra la pasta i hi vas amb un fill que sigui fan de Bruce Lee i rigui amb qualsevol cosa.

La Casa Azul en català

2008-05-16T22:38:00.011+02:00

Per fi ens podem baixar per RapidShare (gràcies, iwashell!) la cançó dels 25 anys de TV3: "Vull saber-ho tot de tu". En la millor tradició de La Casa Azul, però escoltant al Guille Milkyway en català!

Necessito trobar, tots els misteris que t'han fet gran
Mirar-te sense parlar, atent a aquesta explosió de celebritat
Tu ets la meva llum, tu em distreus quan estic concentrat

Però sé...

Sé que alguns et troben ingènua i més aviat tirant a trivial
Fan veure no vals la pena, que ets alienant, que ets superadictiva
D'altres que ets entabanadora, i la més eficaç ruboritzant
Però jo sé que d'amagat, tu a tots ells els fas volaaaaar

Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull
Memoritzar els teus records, investigar el què vas viure
Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també el somriures, vull
Tafanejar les veritats, i rastrejar les mentides

Vull conèixer cada segon, cada detall, cada micra
Donar-te la vida

Com em fas oblidar que de vegades no tinc espai
I com et trobo a faltar cada matí quan passades les 8 me'n vaig
Només penso en tu, només en la teva adictiva obvietat

Però sé...

Sé que alguns et troben ingènua i més aviat tirant a trivial
Fan veure no vals la pena, que ets alienant, que ets superadictiva
D'altres que ets entabanadora i la més eficaç ruboritzant
Però jo sé que d'amagat (que d'amagat...) tu a tots ells els fas volar...

Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull
Memoritzar els teus records, investigar el què vas viure
Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també el somriures, vull
Tafanejar les veritats, i rastrejar les mentides

Vull conèixer cada segon, cada detall, cada micra
Donar-te la vida

Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull
Memoritzar els teus records, investigar el què vas viure
Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també el somriures, vull
Tafanejar les veritats, i rastrejar les mentides

Vull
Conèixer cada segon, cada detall, cada micra
Donar-te la vida

Us agrada? A mi, al principi, com em va passar amb l'últim disc, em deixa en estat de shock, els ritmes em semblen iguals a totes les seves cançons, hi veig referències a d'altres, no sé en què fixar-me... però a partir de la segona escolta aquesta declaració d'amor a la tele es fa totalment addictiva. És pur POP. Com totes les cançons de LCA. "Vull saber-ho tot de tuuuuuuuu..." Aix, ja no me la puc treure del cap...