Benjamin Button, no pero sí.

M'he esperat una mica a escriure els 4 pensaments associats a la pe·lícula. Ja t'aviso que si ho hagués ecrit ahir mateix, hagués posat que la pel·lícula no em va agradar gens. Però...

OK: Vaig estar atent durant tot el metratge (només em vaig remoure de la cadira un cop), la Cate Blanchett és genial (el Brad Pitt, guapu i prou), el maquillatge, la hòstia (què menys) i alguns moments els vaig disfrutar bastant (el moment casualitats a Paris, l'amant Abbot), però...

KO: No sé, em dóna la sensació que la pel·lícula no aprofundeix en temes que podrien donar per molt més que per una història romanticoide (l'experiència, com encarar la maduresa sent jove, la relació d'amants amb una diferència d'edat física abismal, l'adaptació del Button a la societat, no va anr a l'escola el noi? ningú li mira mai el document d'identitat?), es puleixen molt ràpid el final, els comportaments dels personatges tampoc queden massa clars, els moments màgics no són masssa màgics (els llamps no fan ni riure) i els seriosos són inversemblants (ningú es pregunta res?). El Tim Burton o el Jeunet haguessin fet una pel·lícula molt més emotiva, segur. La fotografia és tan freda que em deprimia, però tampoc li aporta realisme. La música no em va arribar massa (tot i que la banda sonora, que me l'he escoltat després amb calma, no està malament). Ja et dic, per mi, funciona a trossos. Com a petits flashbacks a Lost seria genial (es nota que últimament només miro Perdidos? ;) N'esperava més. Molt més. Però...

!: Vaig plorar. Al final. I quan li diu a sa mare que ella és sa mare. Cap dels meus amics va plorar. Potser això vol dir que em va agradar més del què crec? Pots disfrutar d'una pel·lícula i després dir que no t'ha agradat? Mmmm. Algú té algun però?

Hikikomori

OK: Últimament estic molt japofan. Fa dues setmanes vaig celebrar el Japanese Day amb uns amics: vam fer-nos el nostre menú amb sushi, tempura i coses d’aquestes; vam flipar amb l’Ebichu i amb un parell de videos del Japanorama (uns documentals de la BBC), vam tonificar-nos amb la Wii Fit… Per això Hikikomori em va molar: perquè hi surten tots els tòpics japonesos. Els actors mediàtics ho fan força bé i l’escenari fred amb els seus jocs de llums dóna joc.

KO: Em grinyola que no els actors no siguin japos ;) / Sembla que l’obra vulgui ser tan transgressora que al final es passen una mica. Potser no fa falta tan, tan, tan. Però bé, el missatge queda clar: aquesta societat tan desfassada potser no ens queda tan llunys. Glups!

!: Al Pau Vinyals i el Jordi Martínez els va agafar un atac de riure (provocat pel públic, tot s’ha de dir), però el Martínez va demostrar les seves taules i va aconseguir frenar-lo. Jo em sentia tan malament.., però no podia deixar de partir-me el cul!

La gran nit de Lurdes G.

No postejaré. Directament posaré un mail que vaig enviar als amics que creia que més podia agradar:



Ei, si voleu anar al teatre aquest finde us recomano l'obra de "La gran nit de Lurdes G." que fan al Versus Teatre (on vam anar a veure la de Ruddigore!)

http://www.versusteatre.com/catalan/arxiu_lourdesg.html

Es d'uns ex estudiants de l'institut del teatre i la veritat és que ho fan molt bé. El text és una barreja de El sopar dels idiotes + Funny Games + Dogville amb flashbacks, etc.. Si l'aconseguiu a 8 euros per Atrapalo o ticktet 3, val la pena. És divertida, a la vegada que juga bastant amb l'espectador perquè, com Perdidos (bé, potser exagero :p), et va canviant la percepció de cada personatge.

El problema es que nomes està fins a l'11 de gener o sigui que si hi voleu anar aquest finde és la vostra oportunitat.

Si hi aneu, ja em direu què us sembla!

El Intercambio (Changeling)

Per fi he vist la pel·lícula! Hi vaig anar la setmana passada, al Verdi, i va complir les meves expectatives.

OK: En la línia de "Million dollar baby" i "Mystic river". L'Angelina Jolie està fantàstica. La música (del propi Clint Eastwood) tan senzilla com efectiva. La història és realment conmovedora. Em va agradar la sorpresa, que hi hagués més història de la que inicialment promet el tràiler i les sinopsis que es poden llegir per arreu. Quina gràcies les telefonistes amb el micro i els patins.

KO: Potser que transpiri aquest sentiment dels yankis, sempre tan pagats de sí mateixos.

!: Aquesta crítica és només una excusa per enllaçar amb aquest article del Periódico que em va agradar força i on l'autor reflexiona, a propòsit del film, sobre la diferència entre la democràcia i una dictadura.

SPAMALOT

OK: Al principi no em va agradar, però a partir de cert punt (quan els protas es troben amb els francesos) l'absurditat de l'argument és tal que ja no et queda més remei que entrar-hi a tot drap i passar-t'ho la mar de bé. S'agraeix que estigui ben fet, que els actors cantin bé i que els decorats estiguin currats (no com els de Grease, per exemple). A més, és de valorar l'esforç que han fet els de El Tricicle per fer certes adpatacions locals a l'obra.

KO: No sóc gaire fan de les franquícies. Una no fa mal, però quan quasi tota la certellera són adapatacions quasi mil·limètriques d'obres que ja s'estàn fent a altres ciutats.... malo.

!: L'obra va està punt de crear un cisma familiar. I és que resulta que cada Nadal vaig amb la family a veure alguna obra o al cine i aquesta any havíem quedat d'anar a veure SPAMALOT. Per això no havia ant a veure-la abans ni amb l'Edu, ni amb la Maribel ni amb ningú que m'ho suggerís. Però va i resulta que muns pares demanen les entrades com a regal club del Tres C. Podeu imaginar l'enrabiada que vaig agafar... Per sort a l'Ignasi també li van regalar i em va dir d'anar amb ell. Així que el mateix dia ens vam trobar els 4 al Teatre Victòria. / L'obra també em feia especial gràcia perquè a la feina havia fet unes cartes per promocionar-la. I veig que el que deia coincidia força amb la realitat. Menys mal! ;)

Vull tocar una reactable!

Els creative saraos són unes xerrades que es fan mensualment en algun bar de Barcelona (de moment s'han fet al Belly, al La Sal Café i al Movie) i tracten sobre publicitat i comunicació interactiva, digital, o com li vulguis dir. Gairebé hi he anat a totes amb la Maria (n'hi ha hagut de vertaderament interessants com la del projecte One Laptop per One Child o la Bestiario.org i d’altres de més prescindibles). La d'avui ha anat sobre la reactable.

Flipant, oi? Ja l’havia vist a algunes actuacions de la Björk, però que algú com un dels seus creadors t’ho expliqui de primera mà és molt motivador. I reflexionar com pot ser un futur ple de taules interactives és impressionant. Com deia el Sergi Jordà, el que falta és la gran aplicació (un joc?) que dispari el fanatisme per aquest tipus d’estris.

D’alguna manera penso que és com si tanquessim el cercle. M’explico. Primer jugàvem tots a jocs de taula, després van arribar els videojocs, que van començar sent essencialment un passatemps solitari (el típic adolescent tancat a la seva habitació). Poc a poc van començar a ser més socials (però virtualment) gràcies a internet. Ara ja són socials i reals amb els singstars i els buzz. I en el futur, al costat d’una taula, la gran innovació serà jugar a un parxís digital? Doncs potser sí. En el fons és el més natural. Igual que dissenyar amb una esquadra i un regle. Per què estar limitats pels clics d’un ratolí quan amb les nostres mans podriem retallar, fer línies rectes o modificar valors de color? Com diu la meva companya de feina, és com tornar a quan érem petits i enganxàvem gomets. Fer el que sempe hem fet però potenciant-ho amb la tecnologia. La tecnologia al nostre servei. Intuició al 100%.

Altres aplicacions que ja es contemplen són en restaurants: podriem demanar els plats clicant-los sobre la taula. I al rebre el BigMac i posar la capsa al damunt rebriem informació sobre calories, ingredients i altres tonteries. (Una evolució de les cartes-tablet pc del Monvínic I al depositar-hi el nostre mòbil podríem descarregar la informació que portem al damunt i compartir fàcilment fotografies, música, mapes o words. Al·lucinant, no? Doncs tot això està ben a prop: taules-pantalla amb interfícies multitàctils, colaboratives i interactives. Quines ganes de que arribi el futur!

POST EXPRESS: Concierto de Keane en Barcelona

(El 9 de noviembre de 2008, en Razzmataz)



OK: Muy buenos en directo, lograron entusiasmarme a pesar de las pocas ganas con las que iba al concierto. Se les veía emocionados y el público estaba entregadísimo.

KO: Se notó que las canciones del último disco son las que enganchaban menos y las que más, las del primero.

!: De telonero estuvo David Fonseca, un portugués con la misma voz que Editors y del que no supimos el nombre hasta el final de su actuación. / ¡Qué delgado estaba Tom Chaplin! ¡Y qué sudado, el pobre!

La dieta dels colors

Knorr llença una nova línia de cremes o sopes o com li vulguis dir i se’ls acudeix la genial idea (per què sona irònic quan ho dic de tot cor?) d’associar cada crema a un color i a un benefici per a la salut.

Això, que pot semblar una anada d’olla té la seva base. Es veu que és cert que les verdures, segons els colors són més bones per a una cosa o per a una altra. Com a mínim és el que m’han fet creure els del DIR i els del Consum amb les seves revistes on insisteixen compulsivament en què tal mes mengi verdures verd fosc i d’altres, vermelles plenes de licopè o taronges amb betacarotè.

El fet és que ahir vaig veure l’anunci d’aquests nous productes i ràpidament vaig fer un bot del sofà (literal) i em vaig conectar al web Come en colores.

És una pàgina on a més dels beneficis funcionals d’aquests aliments també t’expliquen curiositats sobre els colors, els seus significats, etc. Una mica com la incompresa Colors en sèrie que van fer en el seu dia al 33. Una sèrie que, em fa l’efecte, preveien que havia de va ser un èxit d’audiència i progressivament va ser relegada a horaris cada cop més intempestius. I va ser una gran llàstima.

Tot i així el meu company de pis i jo en seguim sent-ne uns grans fans i ja hem planificat uns quants sopars temàtics on (re)veurem un capítol de cada color i farem un sopar a base de la corresponent sopa i el que trobem que hi combini. Algú més s’hi apunta?

Us deixo amb el capítol del verd i marxo a comprar una Crema Verde de carbassó, espinacs, pèsols i bròquil. Bon profit!

La llista Pipkin

En homenatge a l'Andy Pipkin (el de la cadira de rodes de Little Britain) posaré en aquest post actualitzable les pelis, obres de teatre, llibres o coses que últimamnent m'han agradat... o no m'han agradat.

I LIKE IT

Assaig sobre la ceguesa (dura però addictiva)

Rock & Roll de Tom Stoppard (densa políticament, però interessant i ben interpretada)

El Joc de l'Àngel del Carlos Ruiz Zafón (tot i que en general em va agradar més L'Ombra del Vent i crec que el final està mal resolt)

Mamma Mia! - La película (kitsch, però entranyable)

Yo serví al rey de Inglaterra (la pel·lícula, el llibre no l'he llegit)

Wall·E (tot i que em va agradar més Ratatouille)



I DON'T LIKE IT

El niño con el pijama de rayas (la película) (quin sentit té rodar una pel·li si no es pot transmetre la mirada ingènua del llibre?)

Venganza (per les hòsties està bé, però sobra la cursilería del principi i del final)

Expediente X - Creer es la clave (Ha pervertit el bon record de la sèrie que tenia)

Batman - El Caballero Oscuro (està molt bé, però prefereixo les del Burton)

Els nois d'història

OK: La història, els temes que s'hi tracten, les reflexions que t'obliga a fer,els actors, la reforma del Teatre Goya, l'escenari, tot, absolutament tot. 100% recomanable.

KO: No tinc cap però. És de les poques obres en molt de temps que realment em captiva i en la que tots els actors estan perfectes en els seus papers. Parlen, canten i interpreten com cal. Em va sobtar el fet que hi ha una escena que és en francès quasi al complet, però que per sort s'entèn força bé.

!: L'Ignasi, amb qui vaig anar al teatre, s'ha comprat la pel·lícula de l'obra i la veurem un dia d'aquests. A veure què tal.