10 kinectisms després de jugar un parell de cops a la Xbox Kinect

1) Ho sento per la Wii, però això de "El mando eres tú" mola més que "un mando inalámbrico que replica tus movimientos".

2) Suposo que l'estàndard, a partir d'ara, el marcarà Microsoft amb la Kinect. De moment, ja han venut 8 milions d'unitats en 2 mesos. Nintendo que es quedi amb la nova DS en 3D, que segur que també estarà molt bé.

3) És tan lloc comú que em fa ràbia dir-ho, però, acabarem tots com a Minority Report. (I no només pel que fa a la publicitat). Si ja hi ha prototips d'interfaces projectades en 3D en l'aire!

4) Si regalessin una Kinect amb les cistelles dels Benvinguts Nadó, acabaríem ràpidament amb l'obesitat infantil. La condemnada et fa suar molt! I pot tenir aplicacions interessants en el camp del healthcare, com bé explicava el @raulifer a Publicidad y Salud.

5) La veritat, jugar al Kinect Adventures o al Kinect Sports amb amics és molt i molt divertit. Els mini-jocs estan molt aconseguits i exploten molt bé les possibilitats de la consola. Fins i tot et graven per a que et vegis fent el monguer!

6) Això sí, has de tenir un menjador gran i lliure de trastos. No val per a minipisos de 25 m2.

7) També seria aconsellable viure en un primer o tenir uns veïns sords que no es queixin si de cop i volta un ramat d'hipopòtams en zel comencen a cridar i a saltar al pis de dalt.

8) Sorprèn la qualitat de la captura de moviments. No nois, això no és la cutre Eye Toy de la PlayStation.

9) I sí, és molt fàcil d'interactuar-hi. Qualsevol n'aprèn en un plis-plas.

10) Ara haurem de veure què passa. Esperem que no es quedi en cutre-jocs mínimament divertits per fer en grup i, a més, comencin ben aviat a explotar el reconeixement de veu i tot el que prometien amb el Project Natal.

Agost al Nadal

Ja fa uns anys que amb la família, el dia de Nadal, aprofitem per anar a veure alguna cosa al cine o al teatre. Aquesta any, diversos amics m'havien recomanat fervorosament el muntatge d'Agost: Osage County de Tracy Letts, al Teatre Nacional de Catalunya. I sibil·linament vaig aconseguir que ma mare ens comprés entrades. No ens en hem penedit.

OK: El muntatge és certament espectacular. Un text punyent, divertit a estones (és una comèdia, en teoria), amarg la majoria de vegades. No en va, és Premi Pulitzer del 2008. Un text plenament contemporani, però un clàssic immediat. Una escenografia de caure't de cul: una autèntica casa de tres pisos fotuda enmig de l'escenari. Com una casa de nines on van deambulant els personatges que suposo que només un teatre públic es pot permetre. I, potser el més important, uns actorassos que fan seu el text i et deixen bocabadat. Tot el càsting és encertadíssim, però s'ha de reconèixer especialment l'immens treball de l'Anna Lizaran, la dement i filla de p***matriarca de la família Weston; l'Emma Vilarasau , gran com sempre, i la Rosa Renom -dues de les tres filles- i la Maife Gil i el Jordi Banacolocha (germana de la mare i marit). Amb els personatges ja es deu fer una mica evident l'argument, oi? Família del midwest americà es reuneix. Per què? El pare ha desaparegut. Què s'hi troben? Una mare embogida, disposada a dir la veritat a la cara de tothom, amb totes les conseqüències que s'hi deriven. Res que no haguem patit en algun que altre dinar de nadal... ;)

KO: Malgrat la durada de l'obra (més de 4 hores) no es fa gens pesada. Si em poso crític en excés, potser l'últim acte (el tercer) se m'ha fet una miiiica llarg, però és que el segon és tan brutal que qualsevol cosa que hi vingués després el faria difícil de superar. // No deixa de sorprendre'm les barreges que es fan de l'star system català. Una dia veus la Vilarasau i l'Abel Folk, com a amics a Ventdeplà, l'altre els veus aquí fent de parella. Un dia la Vilarasau i la Lizaran són amants i l'altre són mare i filla. En fi, sembla que tenim pocs actors, però bons!

!: Vaig llegir a la Time Out –no he trobat el link– que a Madrid s'hi està preparant una versió en castellà de l'obra. I un es pregunta, "no es podria fer la mateixa que al TNC?" Si de fet els actors només han de canviar l'idioma i ja està, tenen aquesta sort de ser plenament bilingües gràcies a la #immersió lingüística. Però no, es veu que hi veien massa actors catalans (vés, coi!). Així que res, subvencionarem dos cops la mateixa obra. Això és gestionar bé els recursos!

An evening with Neil Hannon al Casino de l'Aliança del Poblenou

Neil Hannon interpretant al piano The Complete Banker, la cançó que dedica a la crisi.

Acabo de tornar del concert de The Divine Comedy al Casino de l'Aliança del Poblenou, a Barcelona, i encara estic emocionat.

El Neil Hannon (l'home al darrere de The Divine Comedy) és un crac de debò. Un concert íntim, amb només ell sol, al piano o a la guitarra i molt, molt proper. I divertit, també. Ha fet participar al públic ja fos cantant, aplaudint ("you're very clappy tonight"), fent petar els dits (com es diu "chasquear los dedos?"), xiulant ("it seems a Disney movie") o fins i tot explicant acudits. De cançons, n'han sonat força de l'últim disc i no n'han faltat de les clàssiques. En realitat, és que totes són grans himnes. I al tocar-les de forma diferent, en la seva versió més bàsica, m'hauria passat tot el concert enregistrant vídeos. Però no, no pot ser. En tinc 4 i, de moment, els deixo pujant al meu canal de Youtube: http://www.youtube.com/user/arnaublog

Bona nit!

"Caminando entre dinosaurios live" o les megatitelles del segle XXI

!: Quan Tele 5, qui ho diria, va emetre "Caminando entre dinosaurios" ja fa uns quants anys, m'hi vaig enganxar. La sèrie, produïda per la BBC, mostrava com podria haver estat la Terra fa 65 mil·lions d'anys utilitzant l'estil habitual dels documentals. Només se substituïen els lleons o els dofins per velocirraptors, braquiosaures i pterodàctils gràcies als efectes especials. La sèrie, s'ha de reconèixer, estava molt ben feta, s'hi notava la mà de la British Broadcasting Company en tots els detalls, des de l'excel·lent banda sonora, fins l'assessorament científic, la narració... I crec recordar que va tenir un èxit d'audiència considerable. Per això quan vaig veure que venien a Barcelona per fer un espectacle basat en la sèrie m'hi va fer gràcia anar. La marca hi donava garanties... però es complirien?

OK: A l'arribar al Palau Sant Jordi només hi havia nens per tot arreu. "Merda", vaig pensar, "serà un espectacle infantil (en el pitjor sentit de la paraula)". "Segur que començaran a fer moxaines a les bèsties i serà una espècie de Patito feo o Lazy Town en versió prehistòrica. Com no hi havia caigut?" Però... res més lluny de la realitat. L'espectacle està ben fet. Indubtablement és un espectacle que agrada als nens, però ho aconsegueix sense necessitat de tractar-los com a éssers estúpids. La informació que s'hi dona és bàsica (tot i que rigorosa) però l'espectacle està força ben portat i és clar, quan apareixen els dinosaures (tan, però tan ben fets) qualsevol objecció que puguis tenir automàticament s'esborra. És que estan molt, molt currats, eh! Són titelles, sí, es veien les estructures mecàniques de les bèsties grans i els peus de les persones que les traginaven, però, com deia un nen que tenia al costat ("mama, dins hi ha persones, eh, no et pensis que són de veritat"), això ja ho sabíem, ho acceptàvem... i ens seguia meravellant com de reals n'eren. El moviment de colls, boques, cues i cames eren gairebé perfectes. No sé pas si s'assemblen als dinosaures de veritat, però com a mínim als de Juràssic Park sí i a més a més en viu i en directe i en 3D sense necessitat d'ulleres ni cap enginy molest. / L'espectacle en sí era car, però vam optar per les entrades més barates, 19 euros (+ 4 de despeses de gestió... sempre tan absurd!). No vaig arribar a saber perquè en aquella zona era més barat, no estava mal situat, si de cas una mica de costat però els dinosaures es movien per tot arreu i crec que s'hagués vist bé. Dic "crec" perquè com que hi havia molt poca gent (sessió de dijous a les 20h) ens van deixar seure on volguéssim. I vam acabar ben bé a la zona frontal, no sé si eren les entrades de 60 euros... la jugada ens va sortir rodona!

KO: De tant en tant hi havia algun temps mort, algun acudit de vergonya aliena, al paleontòleg-presentador (el vam veure en castellà, no sabia que en català l'interpretava el Jordi Díaz!) en ocasions no se l'entenia gaire bé (un tal Luis Fernández-Gil) i alguns que altres petits errors, però en general si acceptem que anàvem al que anàvem, a veure els espectaculars animatrònics... va ser absolutament brutal. Esperava amb fal·lera que aparegués el T-Rex... el dimoni de les titelles de sempre però adaptat als nous i tecnològics temps. Potser a mi també se m'hagués hagut de considerar part del públic infantil ;)

Tres dones i un llop a La Villarroel

OK: Personalment, tenia les meves reserves en quant a l'argument de l'obra: en teoria, una adaptació moderna de la caputxeta vermella. Però un cop va comença, veus que de la caputxeta ni rastre. Una dramèdia (molt de drama però també molt d'humor) de tres dones, sobre la seva relació entre elles i els dèficits comunicatius i de relació que tenen, amb situacions en les quals t'hi pots veure en part reflectit. El que fa gran l'obra són les magnífiques interpretacions de l'Amparo Moreno (costumbrisme/humor a parts iguals), la Carme Pla (la T de Teatre que és capaç de fer-te riure fins a no poder més o d'estremir-te i fer-te quedar garratibat a la butaca), la Mireia Aixalà (que engrandeix el bon record que em va deixar amb La forma de les coses) i el Roger Coma (em van flipar els matisos en el seu moviment per transmetre moltes de les actituds del personatge). L'escenari, senzill però molt ben parit, també hi ajuda. I l'estil de la directora, la Carol López, que integra cançons i situacions molt cinematogràfiques (igual que a Boulevard o com m'havien dit que feia a Germanes) que trasllada el teatre a una nova dimensió. I és clar, el final, el final que fa gran tot el muntatge perquè veus que tot encaixa i desenganyem-nos, un bon final fa que guardis un millor record de tot plegat.

KO: Aquest cop no tinc res a criticar. Tot funciona bé. (Però no vol dir que a tu t'hagi d'agradar: no és un Shakespeare, ni falta que fa, però si vas sense idees preconcebudes, entraràs en la història i la gaudiràs de debò).

!: L'obra és un bon símbol de la transició de La Villarroel. Fins ara la dirigia el Javier Daulte i ara ho farà la Carol López, i Tres dones i un llop és una adaptació d'una obra del Daulte (originalment estrenada a l'Argentina com a "Caperucita") dirigida per la López. Curiós, si més no. / Al públic vam coincidir amb moltes cares conegudes de El Cor de la Ciutat, quina gràààààcia. I tothom els anava mirant. Mira que deu ser dur ser popular, eh./ Vaig obrir la fitxa correcta al Foursquare de la sala. A veure si hi segueixo el ritme de visites i aconsegueixo el mayorship ;)

Sopant a les fosques al DANS LE NOIR

Sobre l'experiència de menjar sense llum al restaurant DANS LE NOIR ? del passeig Picasso 10 de Barcelona.

OK: Ahir vaig anar a sopar al restaurant que la cadena francesa DANS LE NOIR ? té a Barcelona. Va ser el regal d'aniversari que em van fer el Jordi, el Natxo, la Laia, el Javi i el Victor (gràcies un altre cop!) i va ser francament divertit. Molt millor que el que la seva cutre pàgina web faria preveure. La premissa és senzilla: ells et proporcionen un sopar a les fosques. I com funciona? Ben fàcil: entres al restaurant, deixes les teves coses en una taquilla (tot, fins i tot rellotges o mòbils que poden emetre llum), passes a una sala on elegeixes el preu del menú i dius quins aliments no t'agraden o no pots prendre, un cambrer cec (!) et ve a buscar, passes en fila una cortina negra... i entres a la foscor més absoluta. La foscor és tan intensa que resulta opressiva. En un primer moment t'agafa una sensació d'ofec força important i la imaginació et juga males passades: creus que et donaràs una trompada en qualsevol moment, però no, no passa. I comences a confiar plenament en els teus altres sentits: el tacte per aconseguir seure a la cadira i trobar els coberts, l'oïda per a saber on tens els interlocutors, l'olfacte i el gust per saber què menges... Te n'adones que un s'acostuma ràpid a les coses. Ben aviat et sents còmode sense llum i et fas un mapa mental sobre com està tot distribuït. Però hi ha coses que no són tan fàcils. Quan algú no parla, sembla que no existeixi. De tant en tant t'agafen ganes (i ho fas) de tocar als teus amics per no sentir-te tan sol. I crides molt. I menges amb els dits perquè amb els coberts no hi ha manera. I et taques i tires l'aigua. I comences a parlar sobre colors, sobre com ho faríem si fòssim cecs, i mous el teu braç davant dels ulls i veus una ombra que la fa el cervell perquè si algú altre mou res davant teu no t'enteres de res, i, i, i, i moltes coses més. Quan acabes de sopar, el cambrer/guia invident t'ajuda a tornar a sortir, seus en una taula amb llum per prendre el cafè i unes simpàtiques franceses t'ensenyen el que has menjat. Nosaltres ho vam endevinar gairebé tot. + 10 punts per a l'equip de l'Arnau !

KO: És car. Massa pel que és. Primer de tot, flipo amb que no tinguin més competència. No és un negoci gaire difícil de muntar (i a casa és impossible: ni tens el factor sorpresa i hi ha un munt de llumetes per desconnectar) però en canvi aquesta gent són els primers i únics en fer-ho, i se n'aprofiten, vaja si se n'aprofiten. Com a mínim, mínim et gastes 40 euros (2 plats o plats i postres, més begudes, més cafès, etc.) i el menjar, tot i que està bo, tampoc és res de l'altre món. Pagues per l'experiència, que sí, que val la pena, però... mmm... es queden amb massa marge, ho sento. I tot i que el local està molt ben decorat (la part que veus, és clar) hi ha detalls que no s'acaben de correspondre amb el nivell de preu. Cal que em dongin el menú en unes impressions de paper arrugades? Homeee, plastifiqueu-ho i poseu-ho cuco que m'ho esteu cobrant tot a preu, no d'or, sinó de platí!

!: Hi ha una altra cosa que crec que podrien explotar millor i és el tema dels sentits. Parlant amb el /companydepis quan tornàvem a casa ens imaginàvem un restaurant on, sense llum, et fessin viure de debò "una experiencia humana y sensorial única", com ells publiciten. Terres, parets i baranes amb diferents textures, zones amb olors que et transportessin a llocs i moments recordats, aliments tallats de forma que es confonguessin amb altres (aquí ja ho feien tímidament, però)... No jugava el Ferran Adrià amb aromes i olors, gelats calents i coses així? Doncs que li recullin el guant! / Vaig fer un check-in amb el Foursquare i encara ningú havia introduït la referència del restaurant. Ho vaig fer jo :)

ULTRARECOMANABLE: Un déu salvatge al Teatre Goya.

OK: Un déu salvatge m'ha encantat. Clar i català, no caldria que hi afegís res més. Vés al Teatre Goya i deixa't portar. Riuràs amb ganes.

KO: Res. Perfecte tot. Actors, guió, decorat i públic. Cap queixa.

!: Ehm, val, ho accepto, vols que t'expliqui alguna cosa més, oi? No anirà pas al Goya perquè t'ho digui així sense més, ja ho veig. Ok, doncs va, te'n faig cinc cèntims. Però poca cosa, eh. És tard i vol ploure.

4 personatges. 2 matrimonis. Queden per parlar de forma pa-cí-fi-ca sobre una baralla dels seus fills. La cosa comença calmada, incòmoda. Converses de circumstàncies, somriures falsos. I poc a poc es va complicant. Complicant moooolt. Mooooooltíssim. I com més es complica, més patètic. I com més patètic, més riures. Però riures amargs, eh. No et creguis pas, té molt mala llet tot plegat. L'autora reflecteix amb punteria les neures de la nostra societat de les aparences, de la guerra de sexes, de l'educació dels fills, de parelles i pares ridículs. I tots tenim alguna cosa d'ells, ens agradi o no.

Feia molt de temps que volia veure alguna obra de la Yasmina Reza. No vaig anar ni a Art, ni a Una comèdia espanyola, ni tan sols la versió que van fer de Un dios salvaje amb la Maribel Verdú i l'Aitana Sánchez Gijón. Mira que vaig estar a punt de deixar-m'hi caure, però res gent, per una cosa o per l'altra res de res. I vés per on que ara ha caigut. Déu ser cosa de la meva atracció pel Goya, on estic anant a veure tots els títols que s'hi estrenen (sempre disfrutables, d'altra banda).

Apuntava que els actors molt bé. Doncs sí. Sobretot la Roser Camí, amb el seu paper d'histèrica donya perfecta. Però els mediàtics Jordi Boixaderas, el Ramon Madaula (de qui desconeixia la vis còmica) i la Vicenta Ndongo (que acaba donant la campanada) no es queden enrere. Fan un gran conjunt.

I el guió. Ah, el guió. Actuen tan bé perquè tenen un gran material: un plantejament ben parit i un desenvolupament excel·lentment filat. I una Tamzin Towsend que els haurà dirigit de putíssima mare. Perquè quan tot encaixa, tot funciona. I surts del teatre feliç. I mires la vida d'un altre color. ;) :) :P

Boulevard a La Villarroel

OK: Boulevard és teatre dins del teatre. Veiem una obra i els personatges. Veiem els actors i els assajos. Divertida, ràpida, ben actuada. Fa un bon joc amb el bilingüisme (l'obra que representen els actors és en castellà, però entre ells la majoria parlen català) i del vídeo. Entretinguda, t'ho passaràs bé.

KO: Fa temps vaig llegir que anunciaven l'obra com el "Pel davant i pel darrera" del segle XXI. I, certament, ho és (l'obra es veu pel davant, pel darrere i pel davant). Bàsicament és el mateix, però així com recordo que a l'obra del 96 vaig riure molt (fa gairebé 15 anys, tot s'idealitza) en aquesta he rigut, però no tant. Em va semblar divertida i molt interessant veure tot el procés d'assaig i la crítica que es fa al món del teatre i els seus tics. Està ben resolta però... no sé com dir-ho, em va faltar que "explotés" , que tot embogís encara més. Clar que això és el que m'hagués agradat a mi. L'obra està molt bé, reconeguem-ho.

!: Em vaig quedar amb moltes ganes de veure la súperbonamentcriticada Germanes, de la mateixa autora, i per això, quan vaig llegir el reportatge de Teatre BCN (molt molt interessant) sobre el procés de creació de l'obra em van venir unes ganes enormes de veure-la. Potser n'esperava massa.

Un marit ideal al Teatre Goya

OK: És una obra d'Oscar Wilde i això ja li dóna molts OK. Cada frase és una sentència lapidària contra els snobs, les aparences i l'alta societat. /Els actors són excel·lents, en especial la Sílvia Bel (Laura Cheveley) i l'Anna Ycobalzeta (Gina Chiltern). //La segona part, per mi, funciona millor que la primera. Hi ha més situacions vodevilesques i rius amb més ganes. Però és una obra on tota la força està en el text. I de vegades, això pesa massa.

KO: L'escenografia és massa freda. / El Joel Joan (Arthur Goring) tot i que interpreta el personatge més aclamat pel públic, potser per ser el més divertit, em dóna la sensació que fa el mateix paper de sempre, l'arxiestereotipat David de Plats Bruts. Ja em cansa una mica. //En general, l'obra em va deixar una mica... mmmm... psé... igual..

!: Per què la gent no ve tossida de casa? És odiós haver d'aguantar constantment els cofs cofs. / A l'obra, els mòbils tenen un paper clau. Com devia ser al text original?

La forma de les coses o tot va bé si acaba bé

Tinc plans pel divendres?

Tinc una lleugera idea, però res en ferm.

Que si em fa anar a veure La forma de les coses al Club Capitol? Doncs sí, em fa. No sé ni de què va, però una proposta teatrera sempre hauria de tenir un sí com a resposta.

Situem-nos al divendres. He quedat a les 20h. Són les 19h. Entro a La Central del MACBA. Fullejo, més ben bé, llegeixo, MY NAME IS CHARLES SAATCHI AND I'M AND ARTOHOLIC. Aleshores no sé que algunes de les reflexions amb les quals m'ametralla el llibre les posaré en pràctica 2 hores més tard veient l'obra.

A les 20h faig la cua. No estem en llista. Com? Jarrrrrrl. Veiem l'obra igualment? Anem a veure 2012? Què coi fem? Trucades, trucades, trucades. Tenim entrades!

Entrem a la sala. És la mateixa que la de L'Habitació de Verònica. Això pinta bé. Ens deixem el programa. Tenim programa. No trobem la fila 9. La trobem. És a l'altra banda. Joder. Què fosc. No puc llegir el programa. Què coi estic a punt de veuré? Només tinc la frase del cartell: Quan ho canvies tot per amor...

Comença l'obra. Ai que serà una chorrada.

*

Acaba l'obra. Aplaudeixo amb ganes. M'ha encantat.

On anem a sopar? Al Ménage a Trois? Ok, som-hi.

Taula per a 2? Ufff, hi ha molt de fum. Hauria d'estar completament prohibit fumar en un restaurant. Marxem.

Bar Lobo? No hi ha lloc.

Ufff. Aquí no. Allà tampoc.

Carmelitas? Carmelitas va. Hi ha lloc. Hi ha bona carta. Hi ha bona conversa.

Tot va bé si acaba bé.

iReflexions

Torno a tenir ganes d'escriure al blog.

Sort que el twitter em treu el mono.

Però no, això no és.

Hauria d'haver explicat com em va agradar Malditos Bastardos. La fascinació pels accents i les escenes ben planificades.

Com, amb el temps, District-9 m'ha deixat una mica fred.

New York I Love You, pitjor que Paris, je t'aime.

Si la cosa funciona, funciona molt millor que Vicky Cristina Barcelona.

Hauria d'haver explicat el meu punt de vista sobre la confe del Dani Grannatta a Complot. Sobre el making of del concert mai fet de This is it. La poca sopresa que va suposar REC2. La fredor d'Agora malgrat tot el seu sentit. El fiasco de l'adaptació al cine de Millennium 2.

Però si no ho fet abans, ara no ho faré pas.

Que tingueu un bon pont, si el feu!

Setmana de la birra creativa

L'eix temàtic d'aquesta setmana ha estat, sense cap mena de dubte, el de la creativitat. No només pel tema del Global Awards i per les disquisicions habituals al curro, sinó perquè el gran Raulifer m'ha portat per primer cop a un Chill Laus i, a canvi, l'he enredat per anar a una de les xerrades quinzenals de COMPLOT, aquest cop a la nova seu a tocar de la Plaça Reial.

A tots dos llocs ens han donat una Estrella Damm ben freda d'aquelles d'edició limitada , deu ser que ajuda a pensar? No ho tinc gaire clar, però benvingudes siguin. Diculpa'm per no poder-te convidar a una mentre llegeixes el post.

El Chill Laus va estar dedicat als últims treballs de villarrosàs i qui va parlar va ser l'Oriol Villar, el director creatiu de l'agència. Em va semblar un tio força simpàtic i proper i va explicar algunes coses més o menys interessants. Que per què va formar l'agència amb el Jordi Rosàs, el seu soci? Perquè estaven a Casadevall & Pedreño i volien fer coses que allà no podien fer i, és clar, guanyar més pasta. Està segur de tot el que fa? No (i això és tranquilitzador). Com tot creatiu, és un tipus en un permanent mar de dubtes, que es tira a la piscina amb allò que creu, però que per molt que triomfi, segueix preguntat-se si s'ho mereixia. Creu en la creativitat? És clar. I en la independència i la llibertat, en treballar amb els clients que vol i que li deixen fer el que creu que és correcte. Ens va posar l'exemple d'un concurs que havien guanyat però el client els volia obligar a fer uns canvis amb els quals no estaven d'acord. I què van fer? Renunciar-hi. Olé sus huevos! Per exemplificar-nos-ho ens va posar el següent fragment de la pel·lícula "El Manantial", sobre la vida de l'arquitecte Howard Roark. No la coneixia pas, però s'haurà de veure.

En quant els exemples, un breu resum del que més em va agradar:

- I això què és? La felicitació de nadal de l'agència de l'any passat. Perdò? Sí, hi diu "Bon nadal". Van reunir a tot el personal, es van vestir de gala després de dinar, van contractar al director d'un cor, van cantar tots junts "Bon Nadal" i amb la corba de so resultant van fer aquesta figura, d'edició limitada i numerada i la van entregar a clients i amics. Va haver-hi gent que no li va veure la gràcia. Però... i què? Què ven una agència com villarrosàs? Creativitat? Doncs toma creativitat.

- Però la creativitat no té per què ser tan extrema. Creativitat és oblidar-se del format spot i fer un videoclip com a anunci de l'estiu d'Estrella Damm. Jo no el vaig veure mai per la tele i sí, en canvi, en un munt d'actualitzacions d'amics al facebook. Preguntes del públic: Hi havia un acord amb Formentera? No, era l'arquetip de lloc perfecte per passar l'estiu perfecte al mediterrani. Qui va elegir el grup? El coneixia una noia de l'agència. Sort que no era fan del David Bisbal!

- El Villar no està d'acord amb la definició d'agència de publicitat. (Ni jo, ni crec que ningú que es dediqui al tema. Fem només anuncis? I ara. Fem experiències en qualsevol format. Comuniquem, informem, entretenim). Ell diu que a la seva agència fan "ponts emocionals entre marques i consumidors". Creen continguts per a marques. I si no, què és això de la mà esquerra del Nadal per a Nike?

- I el tema de l'University Attack del Banc de Sang? http://www.marcmorro.com/index.php?/work/nombre1/ Brutal. No cal afegir res més.

Si encara no estàs avorrit i segueixes llegint, deu ser per què vols saber alguna cosa sobre la xerrada de Complot? Doncs va, som-hi.

El tema va ser, atenció: "Advergaming y Marketing Participativo. Desde Nostradamus a la actualidad, pasando por el Parchís." Casi ná. Però res, la cosa va ser bastant més senzilla. Va parlar Ricardo Llavador, "socio fundador de “El Hombre con dos Cerebros, una agencia proveedora de agencias" i ferm candidat a actor de Muchachada Nui. En ocasions semblava que estiguessim davant d'un Celebrities, a cascoporro. Un tio molt cachondo, la veritat.

I res, una mica d'exemples per aquí (1, 2, 3), una mica de teoria per allà (a tothom li agrada jugar; els jocs no tenen per què només ser per internet; és important,com sempre,tenir en compte el target; els jocs eduquen, entretenen i són uns excele·lents transmissors de l'experiència de marca) i cap a casa.

Ens veiem aviat!

"Arròs covat", la sèrie de Juajo Sáez a TV3

Sóc seguidor del Juanjo Sáez des que el vaig descobrir a les tires de .H i d'El Periódico i ultrafan declarat seu gràcies a "El Arte", "Viviendo del cuento" i "Buenos tiempos para la muerte". Sempre recordaré el dia que una amiga em va preguntar si un dels seus llibres l'havia escrit jo perquè la (mala) lletra era igual que la meva. Però no, no, ja li vaig deixar clar que no.

Tooooooot això per dir que avui he vist mentre sopava i amb el meu company de pis (Jordi, et presento al lector barra a del meu blog/ Lector o lectora us presento al Jordi) el primer capítol d'una nova sèrie d'animació per a adults que estrenaran properament al 33 però que, de moment, s'emet per internet. El títol? Arròs covat (i no és conya, però avui hem sopat arròs amb tonyina a la papillote, goita quina casualitat). L'argument? Dissenyador barceloní modernet de 30 anys en plena crisi existencial. Veredicte? M'ha molat un munt.

És curtet i per veure ràpid (per internet)va bé. No sé a quina hora el faran a la tele i si la gent s'esperarà per veure-ho. Té l'encant dels dibuixos del Sáez traslladat a l'audiovisual. Les veus són tan imperfectes com els dibuixos. El moviment de les imatges ajuda a enllaçar gags visuals força ben trobats. Agradarà a moderns. Que saben què són els premis Laus, el No Logo i el Primavera Sound. I la música, definitivament m'ha guanyat. Escoltar a Manos de Topo en català o un tema de Madee de cop i volta, mola que t'hi cagues.

Com que s'ha fet força curt, hem aprofitat per veure un avançament d'una altra sèrie animada, 240 El nen clònic. Ja escriuré una ressenya, vull dir, post, quan hagi vist un capítol de debò. El Jordi ha dit que com a dibuix i tal li molava més la sèrie del Sáez però que com a tema, troba més innovador el del clon. No l'he contradit, però li he fet un comentari reduccionista i superficial (típicament de publicitari, que ens guanyem la vida sent això): "Bé, l'Arròs Covat vé a ser un Escenas de Matrimonio per a indies i el Nen clònic un South Park social". Agafeu-vos-ho amb pinces, eh.

Vull acabar (i acabo) dient que m'agrada que Tv3 faci aquestes apostes, com ja va fer fa temps amb el Motel Spaghetti. Potser no tindrà molta audiència, però com a mínim s'intenten fer coses diferents. I potser a nivell internacional ho aconsegueixen moure i tot. Són dos productes que no desentonarien pas a una MTV de torn, no creieu?

Us trobaré a faltar, Kalle Blomkvist i Lisbeth Salander!

La primera vegada que vaig sentir al meu pare parlant de hackers a l’hora de dinar vaig pensar que passava alguna cosa rara. Però no, només era que s’estava llegint Els homes que no estimen les dones. “D’un altre suec com el Mankell, un tal Stieg Larsson” em va dir ma mare.

Després vaig començar a veure Milleniums al metro, a la feina, als diaris, per la tele… i em vaig dir que em llegiria el primer llibre a l’estiu, quan tingués més temps. No sóc tan snob com per no llegir-me una cosa només perquè tingui èxit. Pensava que alguna cosa tindria. I vés per on, que en menys de dues setmanes m’he cremat les més de 2.000 pàgines dels 3 llibres.M’ha enganxat i globalment puc entendre per què m’ha agradat, però en un principi se’m feia difícil entendre intel·lectualment el perquè de l’èxit massiu.

No és un llibre facilot com el Codi Da Vinci, amb les seves teories religioses i polèmiques que el facin interessant encara que només sigui per l’escàndol. Tampoc té l’èpica fantasiosa d’un Harry Potter ni la màgia històrica d’una Catedral del Mar o d’una Ombra del Vent. I tanmateix, enganxa a gent de totes les edats i grups socials. Però repeteixo, se’m fa extrany imaginar a la veïna del quart llegir impassible sobre violacions brutals amb consoladors anals, denúncies de fraus econòmics, societats pantalla a Gibraltar, adulteris consentits, atacs cibernètics… Però Millenium és tot això i molt més. El que comença semblant la típica historia semidetectivesca que, total, tampoc és tan tan misteriosa i que, a més, ja tenim un fotimer d’investigadors literaris que podrien resoldre-la millor acaba convertint-se en alguna cosa més.

Atrapen els protagonistes i la seva vida. Estan molt ben trobats i t’arriben a semblar tan reals dins de les seves peculiaritats que no pots deixar de llegir per saber què els passarà. La Lisbeth. El Mikael. L'Erika. I tots els altres. Els problemes a la redacció de la revista. Els processos d'investigació. La defensa del periodisme de debò. Dels polítics i de la policia de debò.

Te n’adones que les històries només eren una excusa per a en Larsson. El que volia era retratar la societat occidental del segle XXI. Les seves grandeses i les seves misèries. Una reflexió sobre el funcionament del seu país (especialment en el tercer llibre, on tanta Sapö se m'ha fet una mica indigesta) però també de tota una societat mediàticament dirigida. Triomfa la defensa d'una dona alliberada i amb capacitat de decidir malgrat que hi hagi homes que no les estimen. Uns protagonistes políticament incorrectes: un Mikael faldiller, perfecte creuament entre Tintín i James Bond i una Pippi Salander outsider, hacker, friki, bisexual i terminator. Llegeixes i tan aviat et reconeixes en certs comportaments com et sents completament allunyat de les seves vides, on resultes un autèntic voyeur. Hi ha moments que el llibre et satura de dades i t'aclapara amb trames i subtrames. Però també aconsegueix sumir-te en un estat de quotidianitat que et fa patir pels personatges i tenir ganes de saber-ne d'ells per sempre. Llàstima que això s'ha acabat. No sé si realment hi haurà un quart o cinquè llibre, però en tot cas ja no serà al 100% el que l'autor havia pensat. Així que no crec que pagui la pena llegir-ne res més. El segon i el tercer llibre (que podrien ser-ne un de sol) acaben bé amb tot, tanquen la història que s'inicia amb el primer.Un cercle gairebé perfecte, tot i que em quedo amb la sensació que hi ha personatges que es dil·lueixen en "La Reina al palau dels corrents d'aire" i que segurament haurien tornat amb força al següent llibre que mai llegirem.

Per treure’ns les ànsies de Salander encara ens queden dues pel·lícules per veure. La primera m’ha agradat, però perquè me la vaig mirar amb esperit analític i cert carinyo per veure què canviaven i què no. El veredicte? No està mal. Un bon càsting i una historia força ben resolta. A veure com seran les dues noves. I la sèrie!

Apoteosi quinqui

OK: Aprofitant que ara els diumenges per la tarda museus com el CCCB són gratis, he anat a veure Quinquis dels 80 i bé, molt bé. És una exposició lleugera, es veu ràpid i és entretinguda. No com d'altres que han fet anteriorment que sí, que eren interessants, però acababen sent un tostón de tantes i tantes dades que hi ha. Aquí és ras i curt: 4 fotos, textos que van al gra, vídeos de 5 minuts i un muntatge resultón, nostàlgic i un pèl friki-choni. Què més es pot demanar per passar l'estona una tarda de juliol? A més, surts convençut que, per molt que ens queixem, el país ha fet una evolució enorme i ultrarràpida en urbanisme, economia i societat.

KO: Avui no hi ha ko. Si no pots anar a veure l'exposició, mira't aquest vídeo i et faràs una bona idea:

!: Al fulletò de l'exposició el·laboren un Top 12 Quinqui. He buscat les cançons a l'Spotify i n'he trobat 10, així que si vols escoltar una sessió de Chichos, Chunguitos i Calis, clica al Top 10 Quinqui. // Un amic s'ha comprat a la sortida els DVD's de Colegas i de El Pico 2 i ben aviat muntarà una sessió quinqui a ca seva. Hauré de buscar uns pantalons ben ajustats per anar en consonància! 

Visitant la tomba de Tutankhamon

OK: Aquest estiu aniré a Egipte. És un dels destins que sempre he volgut visitar, així que, per anar escalfant motors, em vaig reunir amb els amics que farem el viatge i vam anar a fer d'arqueòlegs aficionats al Museu Marítim de Barcelona, on fan Tutankhamon, La tomba i els seus tresors. // Vam sortir força satisfets de l'exposició. Ni entusiasmats, ni decepcionats. És interessant el que s'explica i està muntat amb correcció (una mica d'Egipte en general, detalls de Tutankamon i la seva família, a little bit of Howard Carter i Lord Carnarvon, i molt, moltíssim sobre la tomba, allò que s'hi va trobar i el seu significat). // L'entrada t'inclou l'audioguia, que t'ajuda a seguir l'eposició amb una mica més d'atenció, tot i que, com sempre, al final ja et saltis alguna explicació.

KO: Les locucions, en alguns casos, són bastant patètiques: estan mal pronunciades i entonades com si s'expliqués un conte als nens petits. // En cap cas em va quedar clar si estava veient reproduccions o peces originals. Crec haver llegit que quasi tot (si no tot) són reproduccions, per això tenia una mica la sensació d'estar en una espècie de parc temàtic fals. I si és que era així, hagués optat per exagerar-ho i muntar més decorats i un altre tipus d'exhibició menys acadèmica. Per a peces reals ja tenim museus de debò! Per a reproduccions, inventem-nos altres sistemes!, no creieu? REFLEXIÓ POST-POST: no és tan acadèmica com es desprèn de les meves paraules. Abans de passar a les vitrines hi ha vídeos (una mica cutres) i una simulació de com es van trobar les sales per part dels arqueòlegs. He de matisar les meves paraules :S

!: Trobo que l'entrada és caríssima. Sense cap descompte són 16 euros (!!!). Per sort, per treballar al WTC em fèien un misèrrim descompte de dos euros i mig. Hauria d'haver estat més llest i fer com els meus amics, que van dir que eren estudiants i, sense ensenyar cap carnet els van cobrar només 10 euros, fins i tot als que ni van obrir la boca per dir si estudiaven alguna cosa o no!

Los Mundos de Coraline

OK: Veure aquesta pel·lícula em feia pal. Però després de rebre tres opinions molt favorables, em vaig decidir a fer-ho. I, senzillament, em va encantar. És absolutament hipnòtica. Una gran oda a la imaginació dels nens (i no tan nens), de l’amor als pares (siguin com siguin) i de les bones idees. Té el punt just de pastelona i tètrica i no és tan per nens com pugui semblar a priori. Molt recomanable, tot i que segueixo pensant que em va agradar més Pesadilla antes de Navidad.

KO: La vaig veure en 3D. I val molt la pena, tot i que hi ha ocasions on l’efecte no està massa ben aconseguit. El que no té perdò és que et cobrin 10 euros per l’entrada. Si la gent ja no va al cine i l’única solució que de moment se’ls acudeix a les distribuidores és la mandanga aquesta de les 3 dimensions, si us plau, ara que no et cobrin encara més. Quina ràbia!

 !: Genial la campanya de publicitat de Wieden + Kennedy que van fer per a la pel·lícula. Crec que fins i tot s'han endut algún premi del Festival de Cannes.

L'Habitació de Verònica, el colofó d'un dia rodó

Avui vaig a dormir content. Sento que li vaig agafant el punt a la nova feina, he sortit a l'hora, he anat a fer una birra amb els companys, he sopat la mar de bé, he tingut una bona conversa i, sobretot, l'obra que he anat a veure m'ha entusiasmat. O sigui que fantàstic.

OK: Aquesta obra que tant ha contribuït a millorar la meva vida és ni més ni menys que "L'Habitació de Verònica" que fan al Club Capitol. És la típica de la qual no pots explicar res per no aixafar la guitarra. És un thriller, una obra de misteri, de terror psicològic. Explica com un matrimoni d'ancians adorables demana a una noia que els acompanyi a casa ja que s'assembla molt a una tal Verònica que coneixien i li demanen que els faci un favor innocent... A partir d'aquí poc més puc dir excepte que la tensió anirà pujant i res serà el que sembla. El text juga molt hàbilment a soprendre't en cada nova situació, arruinant les conclusions precipitades que vas prenent i dosificant correctament la informació. I no només el text és bo, els actors, especialment el Lluís Soler i la Mercè Montalà, estan formidables. Una combinació perfecta.

KO: He trobat que la Silvia Marty estava una mica sobreactuada i que el paper del Miquel Sitjar no li permetia lluir-se massa. Però res prou important per a què enterboleixi la sensació general, que és molt i molt positiva.

!: Els actors són molt habituals en doblatges i si tancaves els ulls podies ben bé creure que estaves al cine.

Posts que es quedaran per sempre al tinter

Ja no els escriuré. Ha passat massa temps per fer-ho. Tinc les fotos sel·leccionades, els vídeos pensats i fins i tot el text la meu cap, però no trobo el moment per posar-m'hi en sèrio. I és que per una cosa o una altra, ha anat passant tant de temps que ja no em motiva escriure'ls. Però no vull que caigui en sac trencat (toma traducció literal!) i en farem 4 línies, perquè després no es digui.

Complot 2 x 1

He anat a les últimes dues xerrades de Complot, amb el Félix Muñoz i amb el Bruno Sellés de Vasava.

El Muñoz ara mateix és el director de marketing de Telefónica aperò també ho ha estat de Coca-Cola i d'altres grans empreses. Un tio molt lúcid i molt fan de la publicitat. A falta de Moleskine, em vaig apuntar 4 coses al mòbil per apuntar al blog. No les desenvoluparé però intentaré recordar que volia dir:

• Targetes CV: Em va agradar que expliqués el seu currículum a través de les diferents targetes que ha tingut a les diferentes empreses: quan feia de periodista, a Coca-cola, a Cepsa, etc. Original.

• Creativitat marca pepsi coke: Va fer una comparativa entre la Coca-cola i la Pepsi. Costen el mateix, tenen un gust semblant, etc. etc. i què les fa diferents? La marca. La gent paga més per la marca. La gent no consumeix marques blanques de coles. Què han fet bé ells?

• sqma i tipus jefes: Mmmm... Ara no sé molt bé a què venia això. Crec que va despotricar una mica i va passar un esquema sobre qui prenia les decisions sobre publicitat en una empresa. Conlusió: com menys passos millor. Quantes més opinions, més es perverteix el missatge original i es perd la creativitat i la originalitat pel camí. Ho va exemplificar amb un spot horrorós de Telefónica que, per sort, mai es va arribar a emetre. També va parlar sobre la importància que un creatiu publicitari fos, a la vegada, un bon estratega. Diu que no creu en la figura del planner separada de la del creatiu.

• x pagar-se aficions: Tot i que li encanta la publicitat i el sector, va remarcar que, en el fons, tot ho feia per poder viure com li agrada i fent el que li agrada. I ja que havia de treballar, volia fer-ho amb una feina que el motivés.

• no concursos: pues eso.

I els apunts sobre Vasava són:

• padre, 16 persones, estudi so: l'estudi té una història curiosa. Primer eren el Bruni i els eu pare i després van começar a créixer... fins ara, que són un estudi de referència a nivell mundial, integrat per 16 persones que no s'especialitzen en res perquè volen estar explorant permanentment. Tenen fins i tot un estudi de so!
  

• Libertad nunca mais: 100% d'acord. EL pitjor que et poden donar és llibertat creativa, pq després, tal i coim ens va demostrar rajant d'alguna campanya que han fet, el client sempre vol canvis. I és que, encara que no ho diguin, sempre tenen en ment alguna cosa!

• Plug in magia: Això em va fer molta gràcia. Es veu que en un projecte que van fer el client els deia que li faltava màgia. I què coi és "màgia"? Tan de bo, deia, existís un plug in que li afegís màgia a qualsevol cosa :p
  

• Diesel: em van encantar els treballs que han dut a termen per a Diesel. Van deixar molt bé al client.

• Hp: aquesta acció em va semblar genial. Per a una fira d'impressores volien que l'stand d'HP es diferenciés de la resta i van muntar una caseta d'hamburgueses súper fastigosa, amb dos empleats bruts, etc. Tu podies demanar l'hamburguesa amb els ingredients que volguessis, ells t'ho muntaven a l'ordinador (acoplant capes de photoshop) i et sortia un resultat com ara aquest:
  

• mango circ i pull: Em vaig quedar impactat també amb tota l'animació flash de la web de Mango de la temporada tardor-hivern de 2008. Ambientada en un circ, etc. molt i molt currada. Van parlar també molt bé de Mango. No tant d'Inditex...

• jay z: Els de Vasava tbé s'han dedicat a fer samarretes per la marca del raper. Molt conceptuals i molones.

El Bharma no és només per frikis

Per fi vaig anar al bar dels fans de Lost! Petitet però molt millor que com sembla per internet. Als fans de Perdidos ens va agradar i als que no ho eren, també. No entenien que als lavabos sentissin sorolls de monstres, però la música els va molar. Tots contents :)

Blockbuster de la temporada

Es pot veure. Passes l'estona i prou. No fa falta buscar-li més. Em va agradar més que el Codi da Vinci, però és que la novel·la tbé em va agradar més. Era més thriller, sense tantes paparrutxades teòricoreligioses i més acció pura i dura. Segueixo pensant que el paper del Langdon no li escau gaire al Tom Hanks però bé, fa el que pot (o vol). Això sí, em va soprendre que el final fos lleugerament diferent al del llibre (no expliquen la vertadera relació del camarlengo amb el Papa... !!!)

Lady no more gaga

Absolutament delirant. Un dels millors clips de la temporada. juntament amb el desassossegant de Depeche Mode.

A la botiga de Danone Barcelona

Aquest matí he llegit a MarketingNews que Danone havia inaugurat per fi la botiga que tenien previst obrir a Barcelona. I quan he anat a dinar a casa, ma mare, que coneix la meva debilitat pels Actimels i les marques, m'havia preparat un complet press clipping de noticies sobre la botiga. Total que aprofitant que per 15 dies encara hi treballo a prop, he decidit anar-hi xino-xano al sortir del curro. 

OK: En plena guerra contra les marques blanques (o, millor dit, de distribució) iniciatives com aquestes són una bona estratègia. Que les marques trobin una nova manera de relacionar-se amb el seu públic sempre està bé. En aquest cas, amb l'excusa dels 90 anys que fa que Danone va néixer a Barcelona, aquest centre ofereix una iogurteria (amb iogurts personalitzats amb toppings i salses que no podrem comprar al súper), un restaurant saludable a bons preus (menús de 8,5 i 12 euros), una botiga de marxandatge danonil, un mini museu i dues sales (per fer coses, no sé quines, però coses). Tot molt blanc, molt net i ple de personal simpatiquíssim.

KO: Massa blanc tot. Impol·lut. Avorrit. Com en un anunci de Neutrex-vengo-del-futuro. La veritat és que és un lloc una mica massa fred on menjar, per molt bons que semblin els plats i que algun dia, amb menys cua, espero provar. La iogurteria és petita i amb una forma d'envàs que la fa una mica horterilla. El museu és realment mini. I el que hi ha per contemplar... mmmm... millor en una web. Hi ha 4 pantalles que no s'escolten bé on es poden veure anuncis clàssics de la marca, com de saludables són els iogurts i 4 dades més. Crec que es podria fer algun muntatge més espectacular i igual (o més) de didàctic. El tema de les sales de conferència-showrooms és certament interessant. El que no sé és com assabentar-me dels actes que s'hi facin. 

!: La botiga ocupa els antics estudis de CityTV de la plaça Francesc Macià. Allà on feien el mític Vitamina N. Quins records!