"Caminando entre dinosaurios live" o les megatitelles del segle XXI

!: Quan Tele 5, qui ho diria, va emetre "Caminando entre dinosaurios" ja fa uns quants anys, m'hi vaig enganxar. La sèrie, produïda per la BBC, mostrava com podria haver estat la Terra fa 65 mil·lions d'anys utilitzant l'estil habitual dels documentals. Només se substituïen els lleons o els dofins per velocirraptors, braquiosaures i pterodàctils gràcies als efectes especials. La sèrie, s'ha de reconèixer, estava molt ben feta, s'hi notava la mà de la British Broadcasting Company en tots els detalls, des de l'excel·lent banda sonora, fins l'assessorament científic, la narració... I crec recordar que va tenir un èxit d'audiència considerable. Per això quan vaig veure que venien a Barcelona per fer un espectacle basat en la sèrie m'hi va fer gràcia anar. La marca hi donava garanties... però es complirien?

OK: A l'arribar al Palau Sant Jordi només hi havia nens per tot arreu. "Merda", vaig pensar, "serà un espectacle infantil (en el pitjor sentit de la paraula)". "Segur que començaran a fer moxaines a les bèsties i serà una espècie de Patito feo o Lazy Town en versió prehistòrica. Com no hi havia caigut?" Però... res més lluny de la realitat. L'espectacle està ben fet. Indubtablement és un espectacle que agrada als nens, però ho aconsegueix sense necessitat de tractar-los com a éssers estúpids. La informació que s'hi dona és bàsica (tot i que rigorosa) però l'espectacle està força ben portat i és clar, quan apareixen els dinosaures (tan, però tan ben fets) qualsevol objecció que puguis tenir automàticament s'esborra. És que estan molt, molt currats, eh! Són titelles, sí, es veien les estructures mecàniques de les bèsties grans i els peus de les persones que les traginaven, però, com deia un nen que tenia al costat ("mama, dins hi ha persones, eh, no et pensis que són de veritat"), això ja ho sabíem, ho acceptàvem... i ens seguia meravellant com de reals n'eren. El moviment de colls, boques, cues i cames eren gairebé perfectes. No sé pas si s'assemblen als dinosaures de veritat, però com a mínim als de Juràssic Park sí i a més a més en viu i en directe i en 3D sense necessitat d'ulleres ni cap enginy molest. / L'espectacle en sí era car, però vam optar per les entrades més barates, 19 euros (+ 4 de despeses de gestió... sempre tan absurd!). No vaig arribar a saber perquè en aquella zona era més barat, no estava mal situat, si de cas una mica de costat però els dinosaures es movien per tot arreu i crec que s'hagués vist bé. Dic "crec" perquè com que hi havia molt poca gent (sessió de dijous a les 20h) ens van deixar seure on volguéssim. I vam acabar ben bé a la zona frontal, no sé si eren les entrades de 60 euros... la jugada ens va sortir rodona!

KO: De tant en tant hi havia algun temps mort, algun acudit de vergonya aliena, al paleontòleg-presentador (el vam veure en castellà, no sabia que en català l'interpretava el Jordi Díaz!) en ocasions no se l'entenia gaire bé (un tal Luis Fernández-Gil) i alguns que altres petits errors, però en general si acceptem que anàvem al que anàvem, a veure els espectaculars animatrònics... va ser absolutament brutal. Esperava amb fal·lera que aparegués el T-Rex... el dimoni de les titelles de sempre però adaptat als nous i tecnològics temps. Potser a mi també se m'hagués hagut de considerar part del públic infantil ;)

Tres dones i un llop a La Villarroel

OK: Personalment, tenia les meves reserves en quant a l'argument de l'obra: en teoria, una adaptació moderna de la caputxeta vermella. Però un cop va comença, veus que de la caputxeta ni rastre. Una dramèdia (molt de drama però també molt d'humor) de tres dones, sobre la seva relació entre elles i els dèficits comunicatius i de relació que tenen, amb situacions en les quals t'hi pots veure en part reflectit. El que fa gran l'obra són les magnífiques interpretacions de l'Amparo Moreno (costumbrisme/humor a parts iguals), la Carme Pla (la T de Teatre que és capaç de fer-te riure fins a no poder més o d'estremir-te i fer-te quedar garratibat a la butaca), la Mireia Aixalà (que engrandeix el bon record que em va deixar amb La forma de les coses) i el Roger Coma (em van flipar els matisos en el seu moviment per transmetre moltes de les actituds del personatge). L'escenari, senzill però molt ben parit, també hi ajuda. I l'estil de la directora, la Carol López, que integra cançons i situacions molt cinematogràfiques (igual que a Boulevard o com m'havien dit que feia a Germanes) que trasllada el teatre a una nova dimensió. I és clar, el final, el final que fa gran tot el muntatge perquè veus que tot encaixa i desenganyem-nos, un bon final fa que guardis un millor record de tot plegat.

KO: Aquest cop no tinc res a criticar. Tot funciona bé. (Però no vol dir que a tu t'hagi d'agradar: no és un Shakespeare, ni falta que fa, però si vas sense idees preconcebudes, entraràs en la història i la gaudiràs de debò).

!: L'obra és un bon símbol de la transició de La Villarroel. Fins ara la dirigia el Javier Daulte i ara ho farà la Carol López, i Tres dones i un llop és una adaptació d'una obra del Daulte (originalment estrenada a l'Argentina com a "Caperucita") dirigida per la López. Curiós, si més no. / Al públic vam coincidir amb moltes cares conegudes de El Cor de la Ciutat, quina gràààààcia. I tothom els anava mirant. Mira que deu ser dur ser popular, eh./ Vaig obrir la fitxa correcta al Foursquare de la sala. A veure si hi segueixo el ritme de visites i aconsegueixo el mayorship ;)

Sopant a les fosques al DANS LE NOIR

Sobre l'experiència de menjar sense llum al restaurant DANS LE NOIR ? del passeig Picasso 10 de Barcelona.

OK: Ahir vaig anar a sopar al restaurant que la cadena francesa DANS LE NOIR ? té a Barcelona. Va ser el regal d'aniversari que em van fer el Jordi, el Natxo, la Laia, el Javi i el Victor (gràcies un altre cop!) i va ser francament divertit. Molt millor que el que la seva cutre pàgina web faria preveure. La premissa és senzilla: ells et proporcionen un sopar a les fosques. I com funciona? Ben fàcil: entres al restaurant, deixes les teves coses en una taquilla (tot, fins i tot rellotges o mòbils que poden emetre llum), passes a una sala on elegeixes el preu del menú i dius quins aliments no t'agraden o no pots prendre, un cambrer cec (!) et ve a buscar, passes en fila una cortina negra... i entres a la foscor més absoluta. La foscor és tan intensa que resulta opressiva. En un primer moment t'agafa una sensació d'ofec força important i la imaginació et juga males passades: creus que et donaràs una trompada en qualsevol moment, però no, no passa. I comences a confiar plenament en els teus altres sentits: el tacte per aconseguir seure a la cadira i trobar els coberts, l'oïda per a saber on tens els interlocutors, l'olfacte i el gust per saber què menges... Te n'adones que un s'acostuma ràpid a les coses. Ben aviat et sents còmode sense llum i et fas un mapa mental sobre com està tot distribuït. Però hi ha coses que no són tan fàcils. Quan algú no parla, sembla que no existeixi. De tant en tant t'agafen ganes (i ho fas) de tocar als teus amics per no sentir-te tan sol. I crides molt. I menges amb els dits perquè amb els coberts no hi ha manera. I et taques i tires l'aigua. I comences a parlar sobre colors, sobre com ho faríem si fòssim cecs, i mous el teu braç davant dels ulls i veus una ombra que la fa el cervell perquè si algú altre mou res davant teu no t'enteres de res, i, i, i, i moltes coses més. Quan acabes de sopar, el cambrer/guia invident t'ajuda a tornar a sortir, seus en una taula amb llum per prendre el cafè i unes simpàtiques franceses t'ensenyen el que has menjat. Nosaltres ho vam endevinar gairebé tot. + 10 punts per a l'equip de l'Arnau !

KO: És car. Massa pel que és. Primer de tot, flipo amb que no tinguin més competència. No és un negoci gaire difícil de muntar (i a casa és impossible: ni tens el factor sorpresa i hi ha un munt de llumetes per desconnectar) però en canvi aquesta gent són els primers i únics en fer-ho, i se n'aprofiten, vaja si se n'aprofiten. Com a mínim, mínim et gastes 40 euros (2 plats o plats i postres, més begudes, més cafès, etc.) i el menjar, tot i que està bo, tampoc és res de l'altre món. Pagues per l'experiència, que sí, que val la pena, però... mmm... es queden amb massa marge, ho sento. I tot i que el local està molt ben decorat (la part que veus, és clar) hi ha detalls que no s'acaben de correspondre amb el nivell de preu. Cal que em dongin el menú en unes impressions de paper arrugades? Homeee, plastifiqueu-ho i poseu-ho cuco que m'ho esteu cobrant tot a preu, no d'or, sinó de platí!

!: Hi ha una altra cosa que crec que podrien explotar millor i és el tema dels sentits. Parlant amb el /companydepis quan tornàvem a casa ens imaginàvem un restaurant on, sense llum, et fessin viure de debò "una experiencia humana y sensorial única", com ells publiciten. Terres, parets i baranes amb diferents textures, zones amb olors que et transportessin a llocs i moments recordats, aliments tallats de forma que es confonguessin amb altres (aquí ja ho feien tímidament, però)... No jugava el Ferran Adrià amb aromes i olors, gelats calents i coses així? Doncs que li recullin el guant! / Vaig fer un check-in amb el Foursquare i encara ningú havia introduït la referència del restaurant. Ho vaig fer jo :)

Boulevard a La Villarroel

OK: Boulevard és teatre dins del teatre. Veiem una obra i els personatges. Veiem els actors i els assajos. Divertida, ràpida, ben actuada. Fa un bon joc amb el bilingüisme (l'obra que representen els actors és en castellà, però entre ells la majoria parlen català) i del vídeo. Entretinguda, t'ho passaràs bé.

KO: Fa temps vaig llegir que anunciaven l'obra com el "Pel davant i pel darrera" del segle XXI. I, certament, ho és (l'obra es veu pel davant, pel darrere i pel davant). Bàsicament és el mateix, però així com recordo que a l'obra del 96 vaig riure molt (fa gairebé 15 anys, tot s'idealitza) en aquesta he rigut, però no tant. Em va semblar divertida i molt interessant veure tot el procés d'assaig i la crítica que es fa al món del teatre i els seus tics. Està ben resolta però... no sé com dir-ho, em va faltar que "explotés" , que tot embogís encara més. Clar que això és el que m'hagués agradat a mi. L'obra està molt bé, reconeguem-ho.

!: Em vaig quedar amb moltes ganes de veure la súperbonamentcriticada Germanes, de la mateixa autora, i per això, quan vaig llegir el reportatge de Teatre BCN (molt molt interessant) sobre el procés de creació de l'obra em van venir unes ganes enormes de veure-la. Potser n'esperava massa.

Un marit ideal al Teatre Goya

OK: És una obra d'Oscar Wilde i això ja li dóna molts OK. Cada frase és una sentència lapidària contra els snobs, les aparences i l'alta societat. /Els actors són excel·lents, en especial la Sílvia Bel (Laura Cheveley) i l'Anna Ycobalzeta (Gina Chiltern). //La segona part, per mi, funciona millor que la primera. Hi ha més situacions vodevilesques i rius amb més ganes. Però és una obra on tota la força està en el text. I de vegades, això pesa massa.

KO: L'escenografia és massa freda. / El Joel Joan (Arthur Goring) tot i que interpreta el personatge més aclamat pel públic, potser per ser el més divertit, em dóna la sensació que fa el mateix paper de sempre, l'arxiestereotipat David de Plats Bruts. Ja em cansa una mica. //En general, l'obra em va deixar una mica... mmmm... psé... igual..

!: Per què la gent no ve tossida de casa? És odiós haver d'aguantar constantment els cofs cofs. / A l'obra, els mòbils tenen un paper clau. Com devia ser al text original?

La forma de les coses o tot va bé si acaba bé

Tinc plans pel divendres?

Tinc una lleugera idea, però res en ferm.

Que si em fa anar a veure La forma de les coses al Club Capitol? Doncs sí, em fa. No sé ni de què va, però una proposta teatrera sempre hauria de tenir un sí com a resposta.

Situem-nos al divendres. He quedat a les 20h. Són les 19h. Entro a La Central del MACBA. Fullejo, més ben bé, llegeixo, MY NAME IS CHARLES SAATCHI AND I'M AND ARTOHOLIC. Aleshores no sé que algunes de les reflexions amb les quals m'ametralla el llibre les posaré en pràctica 2 hores més tard veient l'obra.

A les 20h faig la cua. No estem en llista. Com? Jarrrrrrl. Veiem l'obra igualment? Anem a veure 2012? Què coi fem? Trucades, trucades, trucades. Tenim entrades!

Entrem a la sala. És la mateixa que la de L'Habitació de Verònica. Això pinta bé. Ens deixem el programa. Tenim programa. No trobem la fila 9. La trobem. És a l'altra banda. Joder. Què fosc. No puc llegir el programa. Què coi estic a punt de veuré? Només tinc la frase del cartell: Quan ho canvies tot per amor...

Comença l'obra. Ai que serà una chorrada.

*

Acaba l'obra. Aplaudeixo amb ganes. M'ha encantat.

On anem a sopar? Al Ménage a Trois? Ok, som-hi.

Taula per a 2? Ufff, hi ha molt de fum. Hauria d'estar completament prohibit fumar en un restaurant. Marxem.

Bar Lobo? No hi ha lloc.

Ufff. Aquí no. Allà tampoc.

Carmelitas? Carmelitas va. Hi ha lloc. Hi ha bona carta. Hi ha bona conversa.

Tot va bé si acaba bé.

Apoteosi quinqui

OK: Aprofitant que ara els diumenges per la tarda museus com el CCCB són gratis, he anat a veure Quinquis dels 80 i bé, molt bé. És una exposició lleugera, es veu ràpid i és entretinguda. No com d'altres que han fet anteriorment que sí, que eren interessants, però acababen sent un tostón de tantes i tantes dades que hi ha. Aquí és ras i curt: 4 fotos, textos que van al gra, vídeos de 5 minuts i un muntatge resultón, nostàlgic i un pèl friki-choni. Què més es pot demanar per passar l'estona una tarda de juliol? A més, surts convençut que, per molt que ens queixem, el país ha fet una evolució enorme i ultrarràpida en urbanisme, economia i societat.

KO: Avui no hi ha ko. Si no pots anar a veure l'exposició, mira't aquest vídeo i et faràs una bona idea:

!: Al fulletò de l'exposició el·laboren un Top 12 Quinqui. He buscat les cançons a l'Spotify i n'he trobat 10, així que si vols escoltar una sessió de Chichos, Chunguitos i Calis, clica al Top 10 Quinqui. // Un amic s'ha comprat a la sortida els DVD's de Colegas i de El Pico 2 i ben aviat muntarà una sessió quinqui a ca seva. Hauré de buscar uns pantalons ben ajustats per anar en consonància! 

Visitant la tomba de Tutankhamon

OK: Aquest estiu aniré a Egipte. És un dels destins que sempre he volgut visitar, així que, per anar escalfant motors, em vaig reunir amb els amics que farem el viatge i vam anar a fer d'arqueòlegs aficionats al Museu Marítim de Barcelona, on fan Tutankhamon, La tomba i els seus tresors. // Vam sortir força satisfets de l'exposició. Ni entusiasmats, ni decepcionats. És interessant el que s'explica i està muntat amb correcció (una mica d'Egipte en general, detalls de Tutankamon i la seva família, a little bit of Howard Carter i Lord Carnarvon, i molt, moltíssim sobre la tomba, allò que s'hi va trobar i el seu significat). // L'entrada t'inclou l'audioguia, que t'ajuda a seguir l'eposició amb una mica més d'atenció, tot i que, com sempre, al final ja et saltis alguna explicació.

KO: Les locucions, en alguns casos, són bastant patètiques: estan mal pronunciades i entonades com si s'expliqués un conte als nens petits. // En cap cas em va quedar clar si estava veient reproduccions o peces originals. Crec haver llegit que quasi tot (si no tot) són reproduccions, per això tenia una mica la sensació d'estar en una espècie de parc temàtic fals. I si és que era així, hagués optat per exagerar-ho i muntar més decorats i un altre tipus d'exhibició menys acadèmica. Per a peces reals ja tenim museus de debò! Per a reproduccions, inventem-nos altres sistemes!, no creieu? REFLEXIÓ POST-POST: no és tan acadèmica com es desprèn de les meves paraules. Abans de passar a les vitrines hi ha vídeos (una mica cutres) i una simulació de com es van trobar les sales per part dels arqueòlegs. He de matisar les meves paraules :S

!: Trobo que l'entrada és caríssima. Sense cap descompte són 16 euros (!!!). Per sort, per treballar al WTC em fèien un misèrrim descompte de dos euros i mig. Hauria d'haver estat més llest i fer com els meus amics, que van dir que eren estudiants i, sense ensenyar cap carnet els van cobrar només 10 euros, fins i tot als que ni van obrir la boca per dir si estudiaven alguna cosa o no!

L'Habitació de Verònica, el colofó d'un dia rodó

Avui vaig a dormir content. Sento que li vaig agafant el punt a la nova feina, he sortit a l'hora, he anat a fer una birra amb els companys, he sopat la mar de bé, he tingut una bona conversa i, sobretot, l'obra que he anat a veure m'ha entusiasmat. O sigui que fantàstic.

OK: Aquesta obra que tant ha contribuït a millorar la meva vida és ni més ni menys que "L'Habitació de Verònica" que fan al Club Capitol. És la típica de la qual no pots explicar res per no aixafar la guitarra. És un thriller, una obra de misteri, de terror psicològic. Explica com un matrimoni d'ancians adorables demana a una noia que els acompanyi a casa ja que s'assembla molt a una tal Verònica que coneixien i li demanen que els faci un favor innocent... A partir d'aquí poc més puc dir excepte que la tensió anirà pujant i res serà el que sembla. El text juga molt hàbilment a soprendre't en cada nova situació, arruinant les conclusions precipitades que vas prenent i dosificant correctament la informació. I no només el text és bo, els actors, especialment el Lluís Soler i la Mercè Montalà, estan formidables. Una combinació perfecta.

KO: He trobat que la Silvia Marty estava una mica sobreactuada i que el paper del Miquel Sitjar no li permetia lluir-se massa. Però res prou important per a què enterboleixi la sensació general, que és molt i molt positiva.

!: Els actors són molt habituals en doblatges i si tancaves els ulls podies ben bé creure que estaves al cine.

Posts que es quedaran per sempre al tinter

Ja no els escriuré. Ha passat massa temps per fer-ho. Tinc les fotos sel·leccionades, els vídeos pensats i fins i tot el text la meu cap, però no trobo el moment per posar-m'hi en sèrio. I és que per una cosa o una altra, ha anat passant tant de temps que ja no em motiva escriure'ls. Però no vull que caigui en sac trencat (toma traducció literal!) i en farem 4 línies, perquè després no es digui.

Complot 2 x 1

He anat a les últimes dues xerrades de Complot, amb el Félix Muñoz i amb el Bruno Sellés de Vasava.

El Muñoz ara mateix és el director de marketing de Telefónica aperò també ho ha estat de Coca-Cola i d'altres grans empreses. Un tio molt lúcid i molt fan de la publicitat. A falta de Moleskine, em vaig apuntar 4 coses al mòbil per apuntar al blog. No les desenvoluparé però intentaré recordar que volia dir:

• Targetes CV: Em va agradar que expliqués el seu currículum a través de les diferents targetes que ha tingut a les diferentes empreses: quan feia de periodista, a Coca-cola, a Cepsa, etc. Original.

• Creativitat marca pepsi coke: Va fer una comparativa entre la Coca-cola i la Pepsi. Costen el mateix, tenen un gust semblant, etc. etc. i què les fa diferents? La marca. La gent paga més per la marca. La gent no consumeix marques blanques de coles. Què han fet bé ells?

• sqma i tipus jefes: Mmmm... Ara no sé molt bé a què venia això. Crec que va despotricar una mica i va passar un esquema sobre qui prenia les decisions sobre publicitat en una empresa. Conlusió: com menys passos millor. Quantes més opinions, més es perverteix el missatge original i es perd la creativitat i la originalitat pel camí. Ho va exemplificar amb un spot horrorós de Telefónica que, per sort, mai es va arribar a emetre. També va parlar sobre la importància que un creatiu publicitari fos, a la vegada, un bon estratega. Diu que no creu en la figura del planner separada de la del creatiu.

• x pagar-se aficions: Tot i que li encanta la publicitat i el sector, va remarcar que, en el fons, tot ho feia per poder viure com li agrada i fent el que li agrada. I ja que havia de treballar, volia fer-ho amb una feina que el motivés.

• no concursos: pues eso.

I els apunts sobre Vasava són:

• padre, 16 persones, estudi so: l'estudi té una història curiosa. Primer eren el Bruni i els eu pare i després van começar a créixer... fins ara, que són un estudi de referència a nivell mundial, integrat per 16 persones que no s'especialitzen en res perquè volen estar explorant permanentment. Tenen fins i tot un estudi de so!
  

• Libertad nunca mais: 100% d'acord. EL pitjor que et poden donar és llibertat creativa, pq després, tal i coim ens va demostrar rajant d'alguna campanya que han fet, el client sempre vol canvis. I és que, encara que no ho diguin, sempre tenen en ment alguna cosa!

• Plug in magia: Això em va fer molta gràcia. Es veu que en un projecte que van fer el client els deia que li faltava màgia. I què coi és "màgia"? Tan de bo, deia, existís un plug in que li afegís màgia a qualsevol cosa :p
  

• Diesel: em van encantar els treballs que han dut a termen per a Diesel. Van deixar molt bé al client.

• Hp: aquesta acció em va semblar genial. Per a una fira d'impressores volien que l'stand d'HP es diferenciés de la resta i van muntar una caseta d'hamburgueses súper fastigosa, amb dos empleats bruts, etc. Tu podies demanar l'hamburguesa amb els ingredients que volguessis, ells t'ho muntaven a l'ordinador (acoplant capes de photoshop) i et sortia un resultat com ara aquest:
  

• mango circ i pull: Em vaig quedar impactat també amb tota l'animació flash de la web de Mango de la temporada tardor-hivern de 2008. Ambientada en un circ, etc. molt i molt currada. Van parlar també molt bé de Mango. No tant d'Inditex...

• jay z: Els de Vasava tbé s'han dedicat a fer samarretes per la marca del raper. Molt conceptuals i molones.

El Bharma no és només per frikis

Per fi vaig anar al bar dels fans de Lost! Petitet però molt millor que com sembla per internet. Als fans de Perdidos ens va agradar i als que no ho eren, també. No entenien que als lavabos sentissin sorolls de monstres, però la música els va molar. Tots contents :)

Blockbuster de la temporada

Es pot veure. Passes l'estona i prou. No fa falta buscar-li més. Em va agradar més que el Codi da Vinci, però és que la novel·la tbé em va agradar més. Era més thriller, sense tantes paparrutxades teòricoreligioses i més acció pura i dura. Segueixo pensant que el paper del Langdon no li escau gaire al Tom Hanks però bé, fa el que pot (o vol). Això sí, em va soprendre que el final fos lleugerament diferent al del llibre (no expliquen la vertadera relació del camarlengo amb el Papa... !!!)

Lady no more gaga

Absolutament delirant. Un dels millors clips de la temporada. juntament amb el desassossegant de Depeche Mode.

Un post. Sincopado. La vida por delante. En el Teatre Goya.

OK: He ido a ver la obra por el cartel. Sí. Así de claro. Así de frívolo y así de triste. Aunque matizo. El cartel me llamó la atención. La sinopsis me interesó. Un par de críticas me gustaron. Y una oferta me decidió. Vale la pena. Por los actores. Sobretodo ella. Y el chico árabe. Tenía mis dudas sobre Concha Velasco. No me acaba de gustar la voz. Siempre la he visto como impostada. Aquí me ha gustado. Mucho. Es un papel extremo. Hace de vieja. Judía. Ex-prostituta. Madame Rosa. Que cuida a un chico. Musulmán. De 14 años. Momo. Momentos de su vida. Reflexiones sobre razas, religiones, papeles, vida, muerte, pasado, futuro. Te hace sonreír. Intenta hacer llorar. Pasas un buen rato. A mis abuelas les hubiera encantado. 

KO:Es una obra sensiblera. Demasiados recursos para emocionar. Con gran parte del público lo ha conseguido. Conmigo no. Les he visto el plumero. Hay diálogos que no son muy creíbles. Todo rezuma tolerancia, comprensión, emoción, felicidad. Y, ojo, defiendo estos valores. Pero la vida no es tan fácil. Ojalá.  / Se me ha hecho pesada hacia el final. En cambio a uno de mis amigos, no. Le ha pasado al revés. Para gustos los colores. De 5, a 3 nos ha gustado, a uno mitad y mitad y a otro nada de nada. 

!:Ella se merece los aplausos. Hace una buena transformación. Hay un buen trabajo del personaje. Se notan unos buenos ensayos. Algunos diálogos suenan muy genuinos. Momentos que parecen muy verité. Otros para nada. Hay complicidad. Se agradece. Parte del público se ha levantado. Y un chico la esperaba a la salida con un ramo. Un amigo decía que parecía Cine de barrio. Que faltaba el pianista de Parada. Quizás sí. Pero no seamos malos. Hay donde criticar pero es una buena obra. 

A la botiga de Danone Barcelona

Aquest matí he llegit a MarketingNews que Danone havia inaugurat per fi la botiga que tenien previst obrir a Barcelona. I quan he anat a dinar a casa, ma mare, que coneix la meva debilitat pels Actimels i les marques, m'havia preparat un complet press clipping de noticies sobre la botiga. Total que aprofitant que per 15 dies encara hi treballo a prop, he decidit anar-hi xino-xano al sortir del curro. 

OK: En plena guerra contra les marques blanques (o, millor dit, de distribució) iniciatives com aquestes són una bona estratègia. Que les marques trobin una nova manera de relacionar-se amb el seu públic sempre està bé. En aquest cas, amb l'excusa dels 90 anys que fa que Danone va néixer a Barcelona, aquest centre ofereix una iogurteria (amb iogurts personalitzats amb toppings i salses que no podrem comprar al súper), un restaurant saludable a bons preus (menús de 8,5 i 12 euros), una botiga de marxandatge danonil, un mini museu i dues sales (per fer coses, no sé quines, però coses). Tot molt blanc, molt net i ple de personal simpatiquíssim.

KO: Massa blanc tot. Impol·lut. Avorrit. Com en un anunci de Neutrex-vengo-del-futuro. La veritat és que és un lloc una mica massa fred on menjar, per molt bons que semblin els plats i que algun dia, amb menys cua, espero provar. La iogurteria és petita i amb una forma d'envàs que la fa una mica horterilla. El museu és realment mini. I el que hi ha per contemplar... mmmm... millor en una web. Hi ha 4 pantalles que no s'escolten bé on es poden veure anuncis clàssics de la marca, com de saludables són els iogurts i 4 dades més. Crec que es podria fer algun muntatge més espectacular i igual (o més) de didàctic. El tema de les sales de conferència-showrooms és certament interessant. El que no sé és com assabentar-me dels actes que s'hi facin. 

!: La botiga ocupa els antics estudis de CityTV de la plaça Francesc Macià. Allà on feien el mític Vitamina N. Quins records!

From I to J, un despropòsit a l'Arts Sant Mònica

I no perquè l'exposició estigui malament, al contrari, l'exposició-homenatge de la Isabel Coixet al John Berger està de pu** mare (un laberint de reixes, amb so i llums que et guien per l'espai mentre et llegeixen les cartes del llibre From A to X). El que passa és que tota la política comunicativa d'aquest nou centre és una mica surrealista, per no dir patètica. Us ho explico mitjançant el meu cas:

- Llegeixo al diari sobre l'exposició. M'interessa. I penso en un amic anglès a qui també li pot interessar.

- A la feina em parlen sobre l'expo. Es veu que l'han vist en català i com que el muntatge consisteix en actrius que han aparegut a les pel·lis de la Coixet (la Sarah Polley, la Patricia Clarkson, la Pe, la Leonor Watling...) suposo que no deuen parlar català i decideixo que la veuré en versió original.

-Li envio al meu amic un link de l'Arts Santa Mònica i com que la pàgina només està en català, el pobre no entén res. Sort que creu en la meva paraula.

- Reservo per veure l'exposició. Ja us dic ara que no hagués fet falta, només vam ser ell i jo a les 19:30h del diumenge passat.

- L'exposició en anglès (només fan un passi en català i anglès successivament, cada 45 minuts) i sense cap mena de subtítol ni un paperet de guia ni res. Esclar, l'amic anglès em mirava amb cara de pena perquè deia que ell havia d'estar atent per entendre-ho... o sigui que imagineu-vos jo. Vaig entendre el que vaig voler.

La meva reflexió és: a qui va dirigida? A turistes que entenen l'anglès? Doncs no sé com sabràn que fan l'exposició si la web està només en català. A catalans? Potser, però a catalans que siguin defensors del doblatge a ultrança o a perfectes trilingües. A públic de la resta de l'estat? Igualment hauran de ser bilingües, perquè en català entendran poc i en anglès, segurament menys. No seria més fàcil només fer un passi en anglès (ja que la gràcia estar en escoltar les interpretacions originals) i tenir unes pantalles o uns paperets amb la traducció? Crec que tots hi sortiríem guanyant. 

Per sort, vaig sortir carregat de pósters amb les preguntes que vaig veure pel metro fa uns dies i tindré per decorar-me l'habitació o el nou despatx i vam flipar amb l'exposició de l'última planta: cavalls, llops, vaques destripades, molta foscor i de nou, John Berger. Coi, ni que fos la Berger's Foundation!

Sweeney Todd, brutalèrrim

Genial, fantàstic, excel·lent i em quedo curt.

"Brutal barbero de Fleet Street" al Teatre Apolo de Barcelona.

OK: Els intèrprets, immensos, en especial la Vicky Peña (Mrs. Lovett), el Joan Crosas (el Sweeney), la Teresa Vallicrosa (la captaire), la Maria del Mar Maestu (Johanna) i la Ruth González (el nen). Tots, no només els que destaco, són capaços de fer-se entendre perfectament. Feia temps que no veia un musical on pogués seguir el text de les cançons senseproblemes. Aguts, greus, canons i cors no són impediment. Un bravo per la tècnica vocal. Un altre bravo per l'escenografia. I un tercer pels músics. Una obra absolutament recomanable. M'havia quedat amb moltes ganes de veure-la quan es va estrenar per primer cop amb el Constantino Romero i per fi m'he pogut treure l'espina clavada. 

KO:  En alguns moments se m'ha fet llarga. Potser perquè ja sabia l'argument per la pel·lícula del Burton (que també se'm va fer llarga, així que estic pensant que la culpa està en el llibret del Sondheim i no pas en les adaptacions). 

!: He trobat a faltar que l'obra fos en català. Quan es va estrenar fa 10 anys es va fer així  i, com es fa normalment, després es va adaptar al castellà i es va estrenar a la resta de l'estat. Però ara sembla que això ja no s'estila. La majoria dels musicals que es fan actualment a Barcelona són directament en castellà. :( // Quan sortia del teatre i buscava desesperadamentun taxi sota la pluja (sisplau, augment de l'horari del metro entre setmana, ja!) he escoltat uns que es preguntaven "creus que tocaven de veritat?". Homeeeee, per favor, que no ha quedat clar quan escalfaven que hi havia una orquestra??????

La Revolució a la Villarroel

La Revolució és un videojoc. Un videojoc que et pot canviar la vida. Un videojoc que enfronta a dues companyes de feina i amigues. Un videojoc que desperta l'interés d'una multinacional. És el fil conductor d'aquesta obra.

OK: Molt entretinguda. Dura una hora i mitja que et passa volant. Amb molt de ritme. Et fa pensar una mica i et fa riure (atenció al personatge de la Isa, la millor!). Ideal per a la gent que no li agrada el teatre. No sé per què em va recordar a l'obra de Carnaval (no hi té res a veure, però) tot i que em va agradar més. Els actors ho fan molt i molt bé. Estan molt compenetrats. I és una obra molt actual.

KO: Potser grinyola una mica el final. M'esperava alguna cosa més impactant. Però em va agradar. M'ho vaig passar molt bé.

!: Sembla que La Villarroel vulgui especialitzar-se en un públic jove, amb preus assequibles i obres actuals, d'autors joves i, en certa manera, trangressores. I em sembla molt bé. :)

SPAMALOT

OK: Al principi no em va agradar, però a partir de cert punt (quan els protas es troben amb els francesos) l'absurditat de l'argument és tal que ja no et queda més remei que entrar-hi a tot drap i passar-t'ho la mar de bé. S'agraeix que estigui ben fet, que els actors cantin bé i que els decorats estiguin currats (no com els de Grease, per exemple). A més, és de valorar l'esforç que han fet els de El Tricicle per fer certes adpatacions locals a l'obra.

KO: No sóc gaire fan de les franquícies. Una no fa mal, però quan quasi tota la certellera són adapatacions quasi mil·limètriques d'obres que ja s'estàn fent a altres ciutats.... malo.

!: L'obra va està punt de crear un cisma familiar. I és que resulta que cada Nadal vaig amb la family a veure alguna obra o al cine i aquesta any havíem quedat d'anar a veure SPAMALOT. Per això no havia ant a veure-la abans ni amb l'Edu, ni amb la Maribel ni amb ningú que m'ho suggerís. Però va i resulta que muns pares demanen les entrades com a regal club del Tres C. Podeu imaginar l'enrabiada que vaig agafar... Per sort a l'Ignasi també li van regalar i em va dir d'anar amb ell. Així que el mateix dia ens vam trobar els 4 al Teatre Victòria. / L'obra també em feia especial gràcia perquè a la feina havia fet unes cartes per promocionar-la. I veig que el que deia coincidia força amb la realitat. Menys mal! ;)

Els nois d'història

OK: La història, els temes que s'hi tracten, les reflexions que t'obliga a fer,els actors, la reforma del Teatre Goya, l'escenari, tot, absolutament tot. 100% recomanable.

KO: No tinc cap però. És de les poques obres en molt de temps que realment em captiva i en la que tots els actors estan perfectes en els seus papers. Parlen, canten i interpreten com cal. Em va sobtar el fet que hi ha una escena que és en francès quasi al complet, però que per sort s'entèn força bé.

!: L'Ignasi, amb qui vaig anar al teatre, s'ha comprat la pel·lícula de l'obra i la veurem un dia d'aquests. A veure què tal.

H&M ficha a Mariscal para su tienda de Portal de l'Angel

Flipo.

Pero tiene buena pinta.

Acabo de leer en Expansión que H&M ha encargado al Estudio Mariscal el diseño y acondicionamiento de la nueva tienda que inaugurarán en Portal de l'Àngel, la calle con mayor concentración de tiendas Inditex ¿del mundo?.

Se trata del antiguo edificio de Gas Natural, construido en el siglo XIX. Supongo que será una mezcla interesante. Y una competición digna de seguir. Porque Zara también está edificando una nueva tienda justo delante, donde antes estaba el Cine París. ¿Habrá 3 Zaras en la misma calle? Tiene tela la cosa.

Lo que también me ha dejado bastante flasheado es que H&M también abrirá más tiendas: una en Las Ramblas donde antes estaba Modelo (!) y otro en el antiguo edificio de ONO (ex-Retevisión) al ladito de L'Illa. ¡Invasión de H&M's!

Habra que visitar las nuevas tiendas a ver qué tal...

El lleig de Marius Von Mayenburg

Dimecres vaig anar amb el Jordi a veure El Lleig al Teatre Tantarantana. Mai havia estat en aquesta sala i no sabia que era prop de casa els meus pares. :o

OK: L'obra és molt dinàmica, curta (tot just una hora) i molt ben interpretada. Tenia els meus dubtes sobre l'Oriol Grau (per mediàtic) i sobre el Joan Negrié (a Tirant lo Blanc no m'havia agradat gaire) i tots dos van superar l'obra amb nota. De l'Oriol, no us enganyaré tampoc, suposava que tampoco ho faria fatal perquè sabia de feia anys que estava al grup Trono Villegas, però... ho va fer millor del que m'esperava. Molt bé, no sé perquè havia de dubtar. de vegades som massa crítics amb la gent que és coneguda per una faceta més aviat frivola. I el Joan, perfecte, és el protagonista i demostra molts registres (molts més que els que vaig poder veure amb el Bieito, ja que aquella representació va acabar convertint-se, per mi, en una astracanada surrealista. Perfectes tots 2. I tots 4: el Pep Muñoz i la Neus Umbert també fan molt bé els seus papers. I és que a l'escenari hi ha un canvi constant de persontages que obliga a l'espectador a que amb un sol detall els copsi. No és gens difícil, però et fa estar atent tota l'estona. I rius. I reflexiones sobre la importància de l'aspecte físic en la nostra societat.

KO: Com faig habitualment vaig anar a veure-la gràcies a una oferta d'Atrápalo. Si no, per la durada de l'obra (una hora justa) em semblaria una mica cara. Ja sé que és una visió molt materialista, però la butxaca no està per cuentus :S / M'espantava el que havia llegit sobre que no tenia estructura, ni escenes, ni res... I home, sí, no és una obra convencional, però se segueix perfectament. Sí que és teatre contemporani però no és una obra que poguessin programar als Radicals Lliure: comparativament és massa normal :p

!: Hauria d'explicara alguna cosa sobre l'argument, oi? Millor ho faig al fotolog...

;-)

Boris Godunov de la Fura dels Baus

Ja fa dues setmanes que vaig anar al TNC a veure Boris Godunov. Vaig trobar entrades pel Ticket 3 (l'estand de Tel-Entrada que hi ha a la Plaça Catalunya on venen entrades a meitat de preu tres hores abans de l'inici de l'espectacle) i em vaig animar.

OK: El punt de partida de l'espectacle és molt bo i funciona molt bé sobre el paper: els espectadors estan veient una obra (Boris Godunov) i de cop i volta es converteixen en hostatges d'un atac terrorista, com el que va passar fa uns anys a Rússia. / Hi ha bones idees (com l'ús d'imatges provinents de càmeres situades en diversos punts del teatre), el decorat sobre pantalles...

KO: N'esperava més, molt més. Sobretot després d'haver anat aquest estiu a veure IMPERIUM (també de la Fura), on vaig passar por de veritat. Val que era al Mercat de les Flors i la gent anava de peu. Però en aquella ocasió hi havia autèntiques motxilles bomba, aigua, bazookas de farina i havies de córrer per no tacar-te (o rebre!). És clar que aquest cop, en un teatre, és més difícil d'aterroritzar, però no sé, em dóna la sensació que els de La Cubana, si es posessin seriosos, podrien fer aquesta obra molt millor. Jo no m'ho vaig acabar de creure en cap moment. / Els actors utilitzats per fer de president del govern i de diferents ministres, són tan coneguts (com a mínim a Catalunya) que tampoc me'ls vaig acabar de creure./ Tot i així, la gent sortia força satisfeta del teatre.

!: El sopar va ser el millor, sens dubte. Vaig anar amb l'Ignasi al restaurant d'un amic d'un amic seu: el Sazzerak, al carrer Consell de Cent, 211. Bé de preu i plats bons en un lloc petit i coquetó en ple gaixample.