ULTRARECOMANABLE: Un déu salvatge al Teatre Goya.

OK: Un déu salvatge m'ha encantat. Clar i català, no caldria que hi afegís res més. Vés al Teatre Goya i deixa't portar. Riuràs amb ganes.

KO: Res. Perfecte tot. Actors, guió, decorat i públic. Cap queixa.

!: Ehm, val, ho accepto, vols que t'expliqui alguna cosa més, oi? No anirà pas al Goya perquè t'ho digui així sense més, ja ho veig. Ok, doncs va, te'n faig cinc cèntims. Però poca cosa, eh. És tard i vol ploure.

4 personatges. 2 matrimonis. Queden per parlar de forma pa-cí-fi-ca sobre una baralla dels seus fills. La cosa comença calmada, incòmoda. Converses de circumstàncies, somriures falsos. I poc a poc es va complicant. Complicant moooolt. Mooooooltíssim. I com més es complica, més patètic. I com més patètic, més riures. Però riures amargs, eh. No et creguis pas, té molt mala llet tot plegat. L'autora reflecteix amb punteria les neures de la nostra societat de les aparences, de la guerra de sexes, de l'educació dels fills, de parelles i pares ridículs. I tots tenim alguna cosa d'ells, ens agradi o no.

Feia molt de temps que volia veure alguna obra de la Yasmina Reza. No vaig anar ni a Art, ni a Una comèdia espanyola, ni tan sols la versió que van fer de Un dios salvaje amb la Maribel Verdú i l'Aitana Sánchez Gijón. Mira que vaig estar a punt de deixar-m'hi caure, però res gent, per una cosa o per l'altra res de res. I vés per on que ara ha caigut. Déu ser cosa de la meva atracció pel Goya, on estic anant a veure tots els títols que s'hi estrenen (sempre disfrutables, d'altra banda).

Apuntava que els actors molt bé. Doncs sí. Sobretot la Roser Camí, amb el seu paper d'histèrica donya perfecta. Però els mediàtics Jordi Boixaderas, el Ramon Madaula (de qui desconeixia la vis còmica) i la Vicenta Ndongo (que acaba donant la campanada) no es queden enrere. Fan un gran conjunt.

I el guió. Ah, el guió. Actuen tan bé perquè tenen un gran material: un plantejament ben parit i un desenvolupament excel·lentment filat. I una Tamzin Towsend que els haurà dirigit de putíssima mare. Perquè quan tot encaixa, tot funciona. I surts del teatre feliç. I mires la vida d'un altre color. ;) :) :P

Un marit ideal al Teatre Goya

OK: És una obra d'Oscar Wilde i això ja li dóna molts OK. Cada frase és una sentència lapidària contra els snobs, les aparences i l'alta societat. /Els actors són excel·lents, en especial la Sílvia Bel (Laura Cheveley) i l'Anna Ycobalzeta (Gina Chiltern). //La segona part, per mi, funciona millor que la primera. Hi ha més situacions vodevilesques i rius amb més ganes. Però és una obra on tota la força està en el text. I de vegades, això pesa massa.

KO: L'escenografia és massa freda. / El Joel Joan (Arthur Goring) tot i que interpreta el personatge més aclamat pel públic, potser per ser el més divertit, em dóna la sensació que fa el mateix paper de sempre, l'arxiestereotipat David de Plats Bruts. Ja em cansa una mica. //En general, l'obra em va deixar una mica... mmmm... psé... igual..

!: Per què la gent no ve tossida de casa? És odiós haver d'aguantar constantment els cofs cofs. / A l'obra, els mòbils tenen un paper clau. Com devia ser al text original?

Un post. Sincopado. La vida por delante. En el Teatre Goya.

OK: He ido a ver la obra por el cartel. Sí. Así de claro. Así de frívolo y así de triste. Aunque matizo. El cartel me llamó la atención. La sinopsis me interesó. Un par de críticas me gustaron. Y una oferta me decidió. Vale la pena. Por los actores. Sobretodo ella. Y el chico árabe. Tenía mis dudas sobre Concha Velasco. No me acaba de gustar la voz. Siempre la he visto como impostada. Aquí me ha gustado. Mucho. Es un papel extremo. Hace de vieja. Judía. Ex-prostituta. Madame Rosa. Que cuida a un chico. Musulmán. De 14 años. Momo. Momentos de su vida. Reflexiones sobre razas, religiones, papeles, vida, muerte, pasado, futuro. Te hace sonreír. Intenta hacer llorar. Pasas un buen rato. A mis abuelas les hubiera encantado. 

KO:Es una obra sensiblera. Demasiados recursos para emocionar. Con gran parte del público lo ha conseguido. Conmigo no. Les he visto el plumero. Hay diálogos que no son muy creíbles. Todo rezuma tolerancia, comprensión, emoción, felicidad. Y, ojo, defiendo estos valores. Pero la vida no es tan fácil. Ojalá.  / Se me ha hecho pesada hacia el final. En cambio a uno de mis amigos, no. Le ha pasado al revés. Para gustos los colores. De 5, a 3 nos ha gustado, a uno mitad y mitad y a otro nada de nada. 

!:Ella se merece los aplausos. Hace una buena transformación. Hay un buen trabajo del personaje. Se notan unos buenos ensayos. Algunos diálogos suenan muy genuinos. Momentos que parecen muy verité. Otros para nada. Hay complicidad. Se agradece. Parte del público se ha levantado. Y un chico la esperaba a la salida con un ramo. Un amigo decía que parecía Cine de barrio. Que faltaba el pianista de Parada. Quizás sí. Pero no seamos malos. Hay donde criticar pero es una buena obra. 

Els nois d'història

OK: La història, els temes que s'hi tracten, les reflexions que t'obliga a fer,els actors, la reforma del Teatre Goya, l'escenari, tot, absolutament tot. 100% recomanable.

KO: No tinc cap però. És de les poques obres en molt de temps que realment em captiva i en la que tots els actors estan perfectes en els seus papers. Parlen, canten i interpreten com cal. Em va sobtar el fet que hi ha una escena que és en francès quasi al complet, però que per sort s'entèn força bé.

!: L'Ignasi, amb qui vaig anar al teatre, s'ha comprat la pel·lícula de l'obra i la veurem un dia d'aquests. A veure què tal.