diumenge, 9 de desembre de 2007

Cómeme el coco, negro



Divendres vaig anar amb un amic al Coliseum a veure Cómeme el coco negro de La Cubana.

OK:Vaig riure un munt. I això que ja coneixia algun dels secrets de l'obra! La meva àvia l'havia vist quan la van estrenar i sempre m'explicava com havia rigut amb aquesta gent. Jo, per tant, anava sabent algunes coses. Però tot i així són capaços de soprendre't. I quan veus que la gent s'ho creu i reacciona com ells volen disfrutes el doble. Sembla mentida que encara hi hagi gent que no sap de quin peu calcen La Cubana.

KO: Es nota que és un dels seus primers espectacles, perquè en ell s'assenten algunes de les bases de les obres posteriors. Per mi, la fòrmula està millorada a Cegada de amor. Però el Cómeme el coco... és un homenatge al món del teatre i les companyies ambulants en tota regla... i per tant era l'espectacle més lògic per reposar i celebrar el seu 25è aniversari.

!: El millor de l'obra va ser, sens dubte, l'home gran que es va asseure al meu costat. No us diré què passa al principi de l'obra (i que és la base de tot l'espectacle), però aquest home va arribar indignat i parlant en veu alta. Jo em temia que fos un actor... però no. A més, l'home fotia una catipén... uuuf horrible. I no callava. Que si quina vergonya, que si havia vist Mamma Mía i que allò sí que era un espectacle dinàmic i que durava no sé quantes hores... Què com podia ser que La Cubana en fes... això. Que què s'havien cregut. Que li tornessin els diners. Al final, tots dient-li que callés. I de cop, va i s'adorm. I quan es torna a despertar, amb la boca oberta perquè no entenia res. Sort que de tant en tant va riure. Tot i que no sé si tant com jo amb ell... :p

dimarts, 4 de desembre de 2007

Mails que et reenvien...

EL MUNDO SEGÚN CASCIARI
Por Hernán Casciari.

Leí una vez que la Argentina no es mejor ni peor que España, sólo más joven. Me gustó esa teoría y entonces inventé un truco para descubrir la edad de los países basándome en el 'sistema perro'.

Desde chicos nos explicaron que para saber si un perro era joven o viejo había que multiplicar su edad biológica por 7. En el caso de los países hay que dividir su edad histórica entre 14 para saber su correspondencia humana. ¿Confuso?

En este artículo pongo algunos ejemplos reveladores.

Argentina nació en 1816, por lo tanto ya tiene 190 años. Si lo dividimos entre 14, Argentina tiene 'humanamente' alrededor de 13 años y medio, o sea, está en la edad del pavo.

Es rebelde, pajera, no tiene memoria, contesta sin pensar y está llena de acné (¿será por eso que le dicen el granero del mundo?

Casi todos los países de América Latina tienen la misma edad y, como pasa siempre en esos casos, forman pandillas.
La pandilla del Mercosur son cuatro adolescentes que tienen un conjunto de rock. Ensayan en un garaje, hacen mucho ruido y jamás han sacado un disco.

Venezuela, que ya tiene tetitas, está a punto de unirse a ellos para hacer los coros. En realidad, como la mayoría de las chicas de su edad, quiere tener sexo, en este caso con Brasil, que tiene 14 años y el miembro grande.

México también es adolescente, pero con ascendente indígena. Por eso se ríe poco y no fuma ni un inofensivo porro, como el resto de sus amiguitos, sino que mastica peyote, y se junta con Estados Unidos, un retrasado mental de 17, que se dedica a atacar a los chicos hambrientos de 6 añitos en otros continentes.

En el otro extremo está la China milenaria. Si dividimos sus 1,200 años por 14 obtenemos una señora de 85, conservadora, con olor a pipí de gato, que se la pasa comiendo arroz porque no tiene -por ahora- para comprarse una dentadura postiza. La China tiene un nieto de 8 años, Taiwán, que le hace la vida imposible.

Está divorciada desde hace rato de Japón, un viejo cascarrabias, que se juntó con Filipinas, una jovencita pendeja, que siempre está dispuesta a cualquier aberración a cambio de dinero.

Después, están los países que acaban de cumplir la mayoría de edad y salen a pasear en el BMW del padre. Por ejemplo, Australia y Canadá, típicos países que crecieron al amparo de papá Inglaterra y mamá Francia, con una educación estricta y concheta, y que ahora se hacen los locos. Australia es una pendeja de poco más de 18 años, que hace topless y tiene sexo con Sudáfrica; mientras que Canadá es un chico gay emancipado, que en cualquier momento adopta al bebé Groenlandia para formar una de esas familias alternativas que están de moda.

Francia es una separada de 36 años, más puta que las gallinas, pero muy respetada en el ámbito profesional. Tiene un hijo de apenas 6 años: Mónaco, que va camino de ser puto o bailarín... o ambas cosas. Es amante esporádica de Alemania, camionero rico que está casado con Austria, que sabe que es cornuda, pero no le importa.

Italia es viuda desde hace mucho tiempo. Vive cuidando a San Marino y al Vaticano, dos hijos católicos idénticos a los mellizos de los Flanders.
Estuvo casada en segundas nupcias con Alemania (duraron poco: tuvieron a Suiza), pero ahora no quiere saber nada con los hombres.

A Italia le gustaría ser una mujer como Bélgica: abogada, independiente, que usa pantalón y habla de política de tú a tú con los hombres (Bélgica también fantasea a veces con saber preparar espaguettis).

España es la mujer más linda de Europa (posiblemente Francia le haga sombra, pero pierde espontaneidad por usar tanto perfume). Anda mucho en tetas y va casi siempre borracha. Generalmente se deja follar por Inglaterra y Después hace la denuncia.

España tiene hijos por todas partes (casi todos de 13 años), que viven lejos. Los quiere mucho, pero le molesta que, cuando tienen hambre, pasen una temporada en su casa y le abran la nevera.

Otro que tiene hijos desperdigados es Inglaterra. Sale en barco por la noche, se tira a las pendejas y a los nueve meses aparece una isla nueva en alguna parte del mundo. Pero no se desentiende de ella. En general las islas viven con la madre, pero Inglaterra les da de comer. Escocia e Irlanda, los hermanos de Inglaterra que viven en el piso de arriba, se pasan la vida borrachos y ni siquiera saben jugar al fútbol. Son la vergüenza de la familia.

Suecia y Noruega son dos lesbianas de casi 40 años, que están buenas de cuerpo, a pesar de la edad, pero no le dan bola a nadie. Cojen y trabajan, pues son licenciadas en algo. A veces hacen trío con Holanda (cuando necesitan porro); otras, le histeriquean a Finlandia, que es un tipo medio andrógino de 30 años, que vive solo en un ático sin amueblar y se la pasa hablando por el móvil con Corea.

Corea (la del sur) vive pendiente de su hermana esquizoide. Son mellizas, pero la del norte tomó líquido amniótico cuando salió del útero y quedó estúpida. Se pasó la infancia usando pistolas y ahora, que vive sola, es capaz de cualquier cosa.

Estados Unidos, el retrasadito de 17, la vigila mucho, no por miedo, sino porque le quiere quitar sus pistolas.

Israel es un intelectual de 62 años que tuvo una vida de mierda. Hace unos años, Alemania, el camionero, no lo vio y se lo llevó por delante. Desde ese día Israel se puso como loco.

Ahora, en vez de leer libros, se lo pasa en la terraza tirándole piedras a Palestina, que es una chica que está lavando la ropa en la casa de al lado.

Irán e Irak eran dos primos de 16 que robaban motos y vendían los repuestos, hasta que un día le robaron un repuesto a la motoreta de Estados Unidos y se les acabó el negocio. Ahora se están comiendo los mocos.

El mundo estaba bien así, hasta que un día Rusia se juntó (sin casarse) con la Perestroika y tuvieron como docena y media de hijos. Todos raros, algunos mongólicos, otros esquizofrénicos.

Hace una semana, y gracias a un despelote con tiros y muertos, los habitantes serios del mundo descubrimos que hay un país que se llama Kabardino-Balkaria. Un país con bandera, presidente, himno, flora, fauna...y ¡hasta gente!

A mí me da un poco de miedo que aparezcan países de corta edad, así, de repente. Que nos enteremos de costado y que, incluso, tengamos que poner cara de que ya sabíamos, para no quedar como ignorantes Y yo me pregunto:

¿Por qué siguen naciendo países, si los que hay todavía No funcionan?

divendres, 9 de novembre de 2007

Plat Combinat a BTV

Avui és divendres i he decidit no sortir. No en tenia ganes, arrossego cansament de tota la setmana i prefereixo dedicar-me la nit. Així que m'he fet el sopar i... què miro mentres sopo? Si avui no fan res!

Per sort, tenim connectada la tele a l'ordinador i comptem amb el 3alacarta i el servei de BTValacarta. Volia veure el Telemonegal, però suposo que el veuré diumenge amb el company de pis... així que... mmmm... m'he enrecordat del Plat Combinat!

Ara feia un parell o tres de setmanes que no el veia. I és un molt bon programa que només dura mitja hora... i em dóna molt bon rotllo :)

OK: Aparentment es un programa molt senzill. Però en aquesta senzillesa rau la seva originalitat. Sempre segueix el mateix esquema: una pel·lícula actua de fil conductor i el presentador la comenta, veiem alguna escena i ens desplacem a algun lloc de la ciutat on hi hagi qualsevol cosa relacionada amb el tema de la pel·lícula. Després un cuiner ens explica, des de la cuina del seu restaurant, una recepta relacionada amb la pel·li. Tornem a algun lloc de Bcn, recuperem la segona part de la recepta, ens recomanen algun llibre sobre cuina o alimentació, acabem la recepta, veiem botigues o restaurants chulus de la ciutat i s'acaba. Sempre igual. Però sempre diferent perquè canvia segons el tema de cada setmana. Els trasllats entre les botigues, restaurants o zones de la ciutat es fa càmera en mà i agafant transport públic, la qual cosa et permet descobrir llocs nous de Barna i reenamorar-te de la ciutat. Els llibres es comenten a la Bibliocuina, una nevera amb llibres que s'instal·la en algun indret pintoresc. I tot amanit amb bona música. Us prometo que acabes amb un somriure. Vols comprovar-ho? Mira el programa que he vist mentre sopava:

http://www.barcelonatv.cat/videoCarta/player.php?idProgVSD=348&cercaProgrames=99&fInici=02/11/1996&fFin=09/11/2007&page=1

Aquest cop anava sobre Tots Sants, així que la recepta és de panallets, la pel·li és El Funeral, etc. Llàstima que ho hagi vist avui i no quan vaig quedar amb els amics per fer-ne. (Sort que igualment ens van quedar bé). Recordo altres programes com un cop que anava sobre Robin Hood o un de molt divertit sobre la movida madrileña amb Mujeres al borde de un ataque de nervios y la recepta... d'un gaspatxo ;)

KO: Mai m'enrecordo de quan el fan. Sempre el veig per casualitat. Llàstima que no el facin a TV3... però és clar, a TV3 no el veuria ningú, i a BTV (perdò, BarcelonaTV) per pocs que el vegin, ja és molt. D'altra banda és un programa ideal per una tv local, fa molta ciutat.

!: Ara el presentador de l'espai, l'Óscar López, també presenta un programa de llibres a TVE. Deu estar currat també. / El programa té una secció a la revista Descobrir Cuina/ Han tret un llibre del programa:“Plat combinat. Guia gastronòmica de Barcelona” (La Magrana) -però que no l'he trobat per Google -/ Ja he dit que les cortinetes i les músiques molen molt? Doncs ho dic ara :)

dimecres, 10 d’octubre de 2007

A propòsit de Ratatouille


El discurs final de l'Anthon Ego és simplement genial:

"La vida de un crítico es sencilla en muchos aspectos. Arriesgamos poco y tenemos poder sobre aquellos que ofrecen su trabajo y su servicio a nuestro juicio. Prosperamos con las críticas negativas, divertidas de escribir y de leer. Pero la triste verdad que debemos afrontar, es que en el gran orden de las cosas, cualquier basura tiene más significado que lo que deja ver nuestra crítica. Pero en ocasiones, el crítico sí se arriesga cada vez que descubre y defiende algo nuevo. El mundo suele ser cruel con el nuevo talento. Las nuevas creaciones, lo nuevo, necesita amigos.

Anoche experimenté algo nuevo, una extraordinaria cena de una fuente singular e inesperada. Decir sólo que la comida y su creador han desafiado mis prejuicios ante la buena cocina, subestimaría la realidad. Me han tocado en lo más profundo.

En el pasado jamás oculté mi desdén por el famoso lema del chef Gusteau’s ‘Cualquiera puede cocinar’, pero al fin me doy cuenta de lo que quiso decir en realidad. No cualquiera puede convertirse en un gran artista, pero un gran artista puede provenir de cualquier lado. Es difícil imaginar un origen más humilde que el del genio que ahora cocina en el restaurante Gusteau’s y quién en opinión de este crítico, es nada menos que el mejor chef de Francia. Pronto volveré a Gusteau’s, hambriento".


Però és propi d'una pel·li infantil?

diumenge, 23 de setembre de 2007

Grease. ¿El musical de tu vida?


OK:Disfrutes perquè coneixes les cançons. Els actors/cantants/ballarins es mouen molt bé. És un musical "resultón". Dura vora tres hores i, per tant, amortitzes l'entrada (sobretot si la compres amb descompte). L'Elena Gadel, que ja la vaig veure a Mar i Cel, és de les que més em va agradar.

KO:
Bé, si el comparo amb el musical de Billy Elliot a Londres que vaig veure al Nadal em fa sorir els colors. Ni punt de comparació en actors, decorats... Ara bé, comparat amb el de Mecano ("Hoy no me puedo levantar") és una obra mestra (cosa que, per altra banda, no és massa difícil). /En general, o els actors canten bé o actuen bé, pero les dues coses en una sola persona, no. / El que fa de prota, de Dennis Succo, sembla gangós. Ho fa fatal. (Però canta bé, és el que dèiem...)

!:Vaig flipar amb el momento Chrysler i el Haggen Dasz. Entenc que aconseguir finançament és dur, però posar els logos d'aquestes dues empreses plantificats a l'escenari durant 10 minuts per a què els vegis bé (i sense venir massa a cuento), ho vaig trobar molt heavy.

dimarts, 4 de setembre de 2007

Hermanos y Detectives vs. Quart. El Hombre de Roma

Esta noche para cenar me he preparado una tortilla rara. Y tú dirás que no viene a cuento pero yo creo que sí. Porque me he sentado dispuesto a tragarme al padre Quart y he acabado enganchado a Lorenzo (el niño argentino de 12 años que protoganiza la serie de Tele 5).

La tortilla llevaba pipas, aceitunas y algo de brotes de soja. Quizás se me ha atragantado una aceituna que me ha hecho ver a Quart como la típica serie española pretenciosa con presupesto, sí, pero no el suficiente para hacernos creer producciones que requerirían algo más y que, aceptémoslo de una vez, en nuestro territorio no nos las creemos. Ahora, si estuviera ambientada en Nueva York, otro gallo cantaría.

Como me aburría y no me podía sacar el sabor de la aceituna he cambiado de canal y he empezado a ver Hermanos&Detectives. Pensaba que el niño argentino me repugnaría, pero me ha parecido gracioso. Esto creo que es cosa de la soja, que dicen que es muy sana. Pero es igual, sea por lo que fuere he encontrado que es una serie con un look más cutre, pero más cercano. Con unos protagonistas más creíbles y que pueden llegar a ser incluso entrañables. Con una trama detectivesca bien montada a pesar de que se veía a leguas quien sería el culpable. (Pero han jugado bien las cartas porque el interés ha pasado a ser cómo podría demostrar el niño que el asesino era el que media España creía que sería).

Quizás porque los argentinos son más creativos (la productora es Cuatro Cabezas, la misma que CQC), quizás porque los protas tienen química o porque tiene un punto cutre que te gana, mi serie vencedora para los martes es la de los hermanos detectives.

Aunque, la verdad, tampoco les voy a dar audiencia. En cuanto empiece Ventdelplà voy a ser cautivo de TV3. Como mínimo hasta la próxima vez que me ponga a hacer inventos con tortillas.

Webs relacionadas:

La del detective argentino bizco

La del cura morboso

dissabte, 28 d’abril de 2007

Mu Bufet

En poc temps ja he anat tres cops al Mu Bufet. Dos cops al del carrer Escudellers 23-29 amb l'Ignasi (un cop) i amb un Jordi (un altre), i al del Pedralbes Centre amb l'Edu.

OK: Tinc bastanta mania als FresCos i bufets en general. Segurament, perquè fa temps hi anava sovint i a més no sé menjar-hi. M'omplo el plat i després m'estresso i no m'ho acabo. També estava saturat perquè sempre hi havia el mateix. Però el Mu, és diferent. Hi ha més coses que arròs i pizzes.

KO: El de Pedralbes Centre és molt petit.

!: La decoració és molt xul·la, tot està ple d'ampolles amb un líquid groc. Ara bé, sincerament, al carrer Escudellers no pega gens!

ACTUALITZACIÓ: Han canviat el MU Bufet d'Escudellers per un altre restaurant de l'AN Grup: La BOtiga. Decoració minimalista en blanc i amb vinils gegants de pots, llaunes i ampolles de marques conegudes. Plats saborosos i sopars per uns 20 euros. Està bé, tampoc hi pega gaire a la zona, però sempre està ple!

Restaurant Blau. Cuina de mercat

Tot just tornar de les vacances de Setmana Santa vaig quedar amb l'Edu per anar a sopar plegats i posar-nos una mica al dia dels respectius viatges i vides en general.

Vaig decidir portar-lo al Blau, un restaurant que està a Tenor Masini, 61, 933 300 112 molt a prop de casa i que sempre em cridava l'atenció quan passava pel davant al tornar de comprar del Mercadona.

OK: El lloc és monu i es veu que té una terrassa interior (que no vaig veure). Em va costar molt decidir que sopar perquè tots els plats em cridaven l'atenció. Crec recordar que vaig menjar pasta amb gambes farcida d'alls i no sé què més. De segon, cuixa de conill amb alguna cosa més. Ufff... això d'escriure els posts tan tard és fatal :p

KO:No està situat en una zona massa bona. Vull dir, que després, si no és que convido algú a casa no sé on portar-lo. Tot i així estava ple.

!: És del mateix grup que el restaurant Canela, que està al carrer Aribau, a tocar dels cines i també està força bé. Uns 20 euros per persona...

Pizzes al Lucania

Fa dues setmanes vaig sortir amb la Maribel, la Mireia, la Nuria i un amiga seva que no recordo com es diu (glups!). La nit va ser bastant divertida, explicant les meves relacions web 2.0 i jugant al totxo a La Clotxa de Torrent de l'Olla.

Per sopar vam anar a menjar unes porcions de pizza a un... lloc... que es diu Lucània II, al carrer Príncep d'Astúries no sé quin número.

OK: Vaig flipar amb la quantitat de pizzes que hi havia. Era impossible memoritzar-les a la velocitat que les deia el cambrer i de tantes que n'hi havia: amb patates, chistorra, formatge, quatre estacions, alls tendres, bolets, bla, bla, blaaaa...

KO: Diguessim que el lloc en sí no té encant. És un bar normal, ple, molt ple de gent.

!: La cambrera és molt simpàtica i està molt bé de preu!

dijous, 5 d’abril de 2007

Trailers recut

¿Què passa quan a una persona que te molt de temps lliure li dones una pel·lícula i l'Adobe Première?

Doncs que pot acabar transformant-la en el que li dongui la gana. Star Wars en una mena de Brokeback Mountain galàctica, Matrix en una història romanticoide o Mary Poppins en una autèntica pel·lícula de terror...



En trobareu més a The Trailer Mash.

OK:Alguns estan molt currats i certament fan riure.

KO:D'altres són patètics.

!:Tampoc és tan difícil. Si al Resplandor, per exemple, no li inclous cap imatge de sang i hi poses una música còmica ho pots transformar en el que vulguis. I així amb qualsevol.

dissabte, 31 de març de 2007

La (nova) Verónica

El restaurant La Verónica s'ha mogut, i ha canviat del seu emplaçament des de 1997 al carrer Avinyó (on va aparèixer a En la ciudad)per la Rambla del Raval 2-4, 08001 Barcelona. 93 293 33 03 De fet, sembla que hagin agafat el mateix mobiliari i l'hagin traslladat tal qual. És ben bé igual!

OK: Amanides i pizzes bones i bé de preu. Una amanida de primer compratida entre dos, una pizza i postres surt per uns 20 euros. Els cambrers són joves i estan bons.

KO: Abans tenia més finestrals i ara no es veu tan el carrer des de dins. Tot i així han guanyat un segon pis! I la zona serà el nou Born, perqè tots s'estan movent cap aquí. El Sandwich & Friends obrirà un nou local aviat.

!: Ahir amb l'Ignasi vam sopar una amanida de mozzarella i tomàquet pels dos i vam compartir una pizza de Salmó i una Bruni (mlt bona!. Postres ja no en vam demanar de tips com estàvem!

dimecres, 28 de març de 2007

Colors en serie




OK: Cada dimarts, al 33 (fins que s'acabi). Dura només 20 minus i parla, cada semana des d'una òptica diferent, d'un color. És del mateix equip de Silenci? i es nota (per bé). Poètic, surrealista, original, diferent, màgic, curiós, amb tocs d'Amèlie i obsessió per ambientar-ho amb música d'Air, Björk, Yann Tiersen, Pascal Comelade i Antònia Font (o Joan Miquel Oliver). Amb la presència ocasinal del Joan Barril i el Joan Ollé (ex-illa del tresor).

KO: És una llàstima perquè sembla que està passant bastant desaparcebut, i cada vegada ho fan més tard. Dimarts passat ja ho feien a les 23h, i quan van començar era a les 21:20h, després d'una campanya en premsa amb anuncis amb taques de color i missatges com "A Napoléo el va matar el verd" o "El telèfon vermell no era vermell"

!: Faran una exposició al CaixaForum el setembre vinent. Pots enviar una foto a la seva web. Serà una sèrie de culte!

dimarts, 27 de març de 2007

L'estació fantasma


Aquest matí, l'Edu m'ha passat una noticia de La Vanguardia on es parlava d'una acció publicitària de Nissan al metro. La gràcia de la cosa està en què es tracta d'una lona col·locada en una estació que mai s'ha arribat a estrenar, entre Sagrada Família i Hospital de Sant Pau.

Des que a la uni vam fer un treball a Psicologia de la Percepció sobre l'ambientació de l'estació de Maria Cristina per part de Nescafé, que m'hi fixo més en les accions innovadores al metro. Bé, al metro i a on sigui, però diguem que pel metro sento una debilitat especial. Per això, avui quan he sortit de l'agència, he agafat la línia blava en direcció contrària únicament per veure la fricada aquesta in situ.

És molt breu, però just coincideix en un tram on el metro va una mica més lent (potser m'ho he imaginat, eh). Com que l'estació està il·luminada, es veu bé: es tracta d'una seqüència com la de l'anunci del Qashqai on el cotxe fa d'skate.



Apareix de cop i volta, flipes, veus la lona il·luminada i, de cop, tornem a estar en el túnel de sempre.


OK: No estem acostumats a veure-ho. Sorprèn molt.

KO: Molta gent (¿deprimida? ¿cansada? ¿fastiguejada?) mirava el terra i no s'han empanat de l'anunci.

!: Encara hi ha més estacions ocultes!

La Generación Y

Según un estudio de la Universidad de San Diego, la Generación del Milenio o Generación Y (los nacidos a partir del 82) es/somos:

- individualistas,

- narcisitas,

- tecnófilos,

- obsesionados por las webs que permiten autopromocionarse, como Youtube o Myspace,

- materialistas,

- con un alto nivel de autosestima,

- pero con grandes niveles de depresión y ansiedad, por la diferencia entre el mundo real y el mensaje de que cualquier cosa es posible.

Más información en el libro Generation Me: Why Today's Young American's Are More Confident, Assertive, Entitled and More Miserable Than Even Before.

OK: Este mismo blog o mi fotolog son ejemplos de un comportamiento típico de esta Generación Y.

KO:Por suerte, publicar en un blog o un fotolog no significa que sea un fracasado de la vida.

!: (espero)