diumenge, 6 de desembre de 2009

Un marit ideal al Teatre Goya















OK: És una obra d'Oscar Wilde i això ja li dóna molts OK. Cada frase és una sentència lapidària contra els snobs, les aparences i l'alta societat. /Els actors són excel·lents, en especial la Sílvia Bel (Laura Cheveley) i l'Anna Ycobalzeta (Gina Chiltern). //La segona part, per mi, funciona millor que la primera. Hi ha més situacions vodevilesques i rius amb més ganes. Però és una obra on tota la força està en el text. I de vegades, això pesa massa.

KO: L'escenografia és massa freda. / El Joel Joan (Arthur Goring) tot i que interpreta el personatge més aclamat pel públic, potser per ser el més divertit, em dóna la sensació que fa el mateix paper de sempre, l'arxiestereotipat David de Plats Bruts. Ja em cansa una mica. //En general, l'obra em va deixar una mica... mmmm... psé... igual..

!: Per què la gent no ve tossida de casa? És odiós haver d'aguantar constantment els cofs cofs. / A l'obra, els mòbils tenen un paper clau. Com devia ser al text original?

dissabte, 5 de desembre de 2009

La forma de les coses o tot va bé si acaba bé


Tinc plans pel divendres?

Tinc una lleugera idea, però res en ferm.

Que si em fa anar a veure La forma de les coses al Club Capitol? Doncs sí, em fa. No sé ni de què va, però una proposta teatrera sempre hauria de tenir un sí com a resposta.

Situem-nos al divendres. He quedat a les 20h. Són les 19h. Entro a La Central del MACBA. Fullejo, més ben bé, llegeixo, MY NAME IS CHARLES SAATCHI AND I'M AND ARTOHOLIC. Aleshores no sé que algunes de les reflexions amb les quals m'ametralla el llibre les posaré en pràctica 2 hores més tard veient l'obra.

A les 20h faig la cua. No estem en llista. Com? Jarrrrrrl. Veiem l'obra igualment? Anem a veure 2012? Què coi fem? Trucades, trucades, trucades. Tenim entrades!

Entrem a la sala. És la mateixa que la de L'Habitació de Verònica. Això pinta bé. Ens deixem el programa. Tenim programa. No trobem la fila 9. La trobem. És a l'altra banda. Joder. Què fosc. No puc llegir el programa. Què coi estic a punt de veuré? Només tinc la frase del cartell: Quan ho canvies tot per amor...

Comença l'obra. Ai que serà una chorrada.
Acaba l'obra. Aplaudeixo amb ganes. M'ha encantat.

On anem a sopar? Al Ménage a Trois? Ok, som-hi.

Taula per a 2? Ufff, hi ha molt de fum. Hauria d'estar completament prohibit fumar en un restaurant. Marxem.

Bar Lobo? No hi ha lloc.

Ufff. Aquí no. Allà tampoc.

Carmelitas? Carmelitas va. Hi ha lloc. Hi ha bona carta. Hi ha bona conversa.

Tot va bé si acaba bé.

iReflexions

Torno a tenir ganes d'escriure al blog.
Sort que el twitter em treu el mono.
Però no, això no és.

Hauria d'haver explicat com em va agradar Malditos Bastardos. La fascinació pels accents i les escenes ben planificades.

Com, amb el temps, District-9 m'ha deixat una mica fred.

New York I Love You, pitjor que Paris, je t'aime.

Si la cosa funciona, funciona molt millor que Vicky Cristina Barcelona.

Hauria d'haver explicat el meu punt de vista sobre la confe del Dani Grannatta a Complot. Sobre el making of del concert mai fet de This is it. La poca sopresa que va suposar REC2. La fredor d'Agora malgrat tot el seu sentit. El fiasco de l'adaptació al cine de Millennium 2.

Però si no ho fet abans, ara no ho faré pas.

Que tingueu un bon pont, si el feu!


dissabte, 3 d’octubre de 2009

Setmana de la birra creativa

L'eix temàtic d'aquesta setmana ha estat, sense cap mena de dubte, el de la creativitat. No només pel tema del Global Awards i per les disquisicions habituals al curro, sinó perquè el gran Raulifer m'ha portat per primer cop a un Chill Laus i, a canvi, l'he enredat per anar a una de les xerrades quinzenals de COMPLOT, aquest cop a la nova seu a tocar de la Plaça Reial.

A tots dos llocs ens han donat una Estrella Damm ben freda d'aquelles d'edició limitada , deu ser que ajuda a pensar? No ho tinc gaire clar, però benvingudes siguin. Diculpa'm per no poder-te convidar a una mentre llegeixes el post.

El Chill Laus va estar dedicat als últims treballs de villarrosàs i qui va parlar va ser l'Oriol Villar, el director creatiu de l'agència. Em va semblar un tio força simpàtic i proper i va explicar algunes coses més o menys interessants. Que per què va formar l'agència amb el Jordi Rosàs, el seu soci? Perquè estaven a Casadevall & Pedreño i volien fer coses que allà no podien fer i, és clar, guanyar més pasta. Està segur de tot el que fa? No (i això és tranquilitzador). Com tot creatiu, és un tipus en un permanent mar de dubtes, que es tira a la piscina amb allò que creu, però que per molt que triomfi, segueix preguntat-se si s'ho mereixia. Creu en la creativitat? És clar. I en la independència i la llibertat, en treballar amb els clients que vol i que li deixen fer el que creu que és correcte. Ens va posar l'exemple d'un concurs que havien guanyat però el client els volia obligar a fer uns canvis amb els quals no estaven d'acord. I què van fer? Renunciar-hi. Olé sus huevos! Per exemplificar-nos-ho ens va posar el següent fragment de la pel·lícula "El Manantial", sobre la vida de l'arquitecte Howard Roark. No la coneixia pas, però s'haurà de veure.


En quant els exemples, un breu resum del que més em va agradar:

- BCN_CL_41 I això què és? La felicitació de nadal de l'agència de l'any passat. Perdò? Sí, hi diu "Bon nadal". Van reunir a tot el personal, es van vestir de gala després de dinar, van contractar al director d'un cor, van cantar tots junts "Bon Nadal" i amb la corba de so resultant van fer aquesta figura, d'edició limitada i numerada i la van entregar a clients i amics. Va haver-hi gent que no li va veure la gràcia. Però... i què? Què ven una agència com villarrosàs? Creativitat? Doncs toma creativitat.

- Però la creativitat no té per què ser tan extrema. Creativitat és oblidar-se del format spot i fer un videoclip com a anunci de l'estiu d'Estrella Damm. Jo no el vaig veure mai per la tele i sí, en canvi, en un munt d'actualitzacions d'amics al facebook. Preguntes del públic: Hi havia un acord amb Formentera? No, era l'arquetip de lloc perfecte per passar l'estiu perfecte al mediterrani. Qui va elegir el grup? El coneixia una noia de l'agència. Sort que no era fan del David Bisbal!

- El Villar no està d'acord amb la definició d'agència de publicitat. (Ni jo, ni crec que ningú que es dediqui al tema. Fem només anuncis? I ara. Fem experiències en qualsevol format. Comuniquem, informem, entretenim). Ell diu que a la seva agència fan "ponts emocionals entre marques i consumidors". Creen continguts per a marques. I si no, què és això de la mà esquerra del Nadal per a Nike?

- I el tema de l'University Attack del Banc de Sang? http://www.marcmorro.com/index.php?/work/nombre1/ Brutal. No cal afegir res més.

Si encara no estàs avorrit i segueixes llegint, deu ser per què vols saber alguna cosa sobre la xerrada de Complot? Doncs va, som-hi.

El tema va ser, atenció: "Advergaming y Marketing Participativo. Desde Nostradamus a la actualidad, pasando por el Parchís." Casi ná. Però res, la cosa va ser bastant més senzilla. Va parlar Ricardo Llavador, "socio fundador de “El Hombre con dos Cerebros, una agencia proveedora de agencias" i ferm candidat a actor de Muchachada Nui. En ocasions semblava que estiguessim davant d'un Celebrities, a cascoporro. Un tio molt cachondo, la veritat.

I res, una mica d'exemples per aquí (1, 2, 3), una mica de teoria per allà (a tothom li agrada jugar; els jocs no tenen per què només ser per internet; és important,com sempre,tenir en compte el target; els jocs eduquen, entretenen i són uns excele·lents transmissors de l'experiència de marca) i cap a casa.

Ens veiem aviat!

diumenge, 6 de setembre de 2009

"Arròs covat", la sèrie de Juajo Sáez a TV3

Sóc seguidor del Juanjo Sáez des que el vaig descobrir a les tires de .H i d'El Periódico i ultrafan declarat seu gràcies a "El Arte", "Viviendo del cuento" i "Buenos tiempos para la muerte". Sempre recordaré el dia que una amiga em va preguntar si un dels seus llibres l'havia escrit jo perquè la (mala) lletra era igual que la meva. Però no, no, ja li vaig deixar clar que no.

Tooooooot això per dir que avui he vist mentre sopava i amb el meu company de pis (Jordi, et presento al lector barra a del meu blog/ Lector o lectora us presento al Jordi) el primer capítol d'una nova sèrie d'animació per a adults que estrenaran properament al 33 però que, de moment, s'emet per internet. El títol? Arròs covat (i no és conya, però avui hem sopat arròs amb tonyina a la papillote, goita quina casualitat). L'argument? Dissenyador barceloní modernet de 30 anys en plena crisi existencial. Veredicte? M'ha molat un munt.

És curtet i per veure ràpid (per internet)va bé. No sé a quina hora el faran a la tele i si la gent s'esperarà per veure-ho. Té l'encant dels dibuixos del Sáez traslladat a l'audiovisual. Les veus són tan imperfectes com els dibuixos. El moviment de les imatges ajuda a enllaçar gags visuals força ben trobats. Agradarà a moderns. Que saben què són els premis Laus, el No Logo i el Primavera Sound. I la música, definitivament m'ha guanyat. Escoltar a Manos de Topo en català o un tema de Madee de cop i volta, mola que t'hi cagues.


Com que s'ha fet força curt, hem aprofitat per veure un avançament d'una altra sèrie animada, 240 El nen clònic. Ja escriuré una ressenya, vull dir, post, quan hagi vist un capítol de debò. El Jordi ha dit que com a dibuix i tal li molava més la sèrie del Sáez però que com a tema, troba més innovador el del clon. No l'he contradit, però li he fet un comentari reduccionista i superficial (típicament de publicitari, que ens guanyem la vida sent això): "Bé, l'Arròs Covat vé a ser un Escenas de Matrimonio per a indies i el Nen clònic un South Park social". Agafeu-vos-ho amb pinces, eh.

Vull acabar (i acabo) dient que m'agrada que Tv3 faci aquestes apostes, com ja va fer fa temps amb el Motel Spaghetti. Potser no tindrà molta audiència, però com a mínim s'intenten fer coses diferents. I potser a nivell internacional ho aconsegueixen moure i tot. Són dos productes que no desentonarien pas a una MTV de torn, no creieu?

dilluns, 24 d’agost de 2009

Us trobaré a faltar, Kalle Blomkvist i Lisbeth Salander!

La primera vegada que vaig sentir al meu pare parlant de hackers a l’hora de dinar vaig pensar que passava alguna cosa rara. Però no, només era que s’estava llegint Els homes que no estimen les dones. “D’un altre suec com el Mankell, un tal Stieg Larsson” em va dir ma mare.

Després vaig començar a veure Milleniums al metro, a la feina, als diaris, per la tele… i em vaig dir que em llegiria el primer llibre a l’estiu, quan tingués més temps. No sóc tan snob com per no llegir-me una cosa només perquè tingui èxit. Pensava que alguna cosa tindria. I vés per on, que en menys de dues setmanes m’he cremat les més de 2.000 pàgines dels 3 llibres.M’ha enganxat i globalment puc entendre per què m’ha agradat, però en un principi se’m feia difícil entendre intel·lectualment el perquè de l’èxit massiu.

No és un llibre facilot com el Codi Da Vinci, amb les seves teories religioses i polèmiques que el facin interessant encara que només sigui per l’escàndol. Tampoc té l’èpica fantasiosa d’un Harry Potter ni la màgia històrica d’una Catedral del Mar o d’una Ombra del Vent. I tanmateix, enganxa a gent de totes les edats i grups socials. Però repeteixo, se’m fa extrany imaginar a la veïna del quart llegir impassible sobre violacions brutals amb consoladors anals, denúncies de fraus econòmics, societats pantalla a Gibraltar, adulteris consentits, atacs cibernètics… Però Millenium és tot això i molt més. El que comença semblant la típica historia semidetectivesca que, total, tampoc és tan tan misteriosa i que, a més, ja tenim un fotimer d’investigadors literaris que podrien resoldre-la millor acaba convertint-se en alguna cosa més.

Atrapen els protagonistes i la seva vida. Estan molt ben trobats i t’arriben a semblar tan reals dins de les seves peculiaritats que no pots deixar de llegir per saber què els passarà. La Lisbeth. El Mikael. L'Erika. I tots els altres. Els problemes a la redacció de la revista. Els processos d'investigació. La defensa del periodisme de debò. Dels polítics i de la policia de debò.

Te n’adones que les històries només eren una excusa per a en Larsson. El que volia era retratar la societat occidental del segle XXI. Les seves grandeses i les seves misèries. Una reflexió sobre el funcionament del seu país (especialment en el tercer llibre, on tanta Sapö se m'ha fet una mica indigesta) però també de tota una societat mediàticament dirigida. Triomfa la defensa d'una dona alliberada i amb capacitat de decidir malgrat que hi hagi homes que no les estimen. Uns protagonistes políticament incorrectes: un Mikael faldiller, perfecte creuament entre Tintín i James Bond i una Pippi Salander outsider, hacker, friki, bisexual i terminator. Llegeixes i tan aviat et reconeixes en certs comportaments com et sents completament allunyat de les seves vides, on resultes un autèntic voyeur. Hi ha moments que el llibre et satura de dades i t'aclapara amb trames i subtrames. Però també aconsegueix sumir-te en un estat de quotidianitat que et fa patir pels personatges i tenir ganes de saber-ne d'ells per sempre. Llàstima que això s'ha acabat. No sé si realment hi haurà un quart o cinquè llibre, però en tot cas ja no serà al 100% el que l'autor havia pensat. Així que no crec que pagui la pena llegir-ne res més. El segon i el tercer llibre (que podrien ser-ne un de sol) acaben bé amb tot, tanquen la història que s'inicia amb el primer.Un cercle gairebé perfecte, tot i que em quedo amb la sensació que hi ha personatges que es dil·lueixen en "La Reina al palau dels corrents d'aire" i que segurament haurien tornat amb força al següent llibre que mai llegirem.

Per treure’ns les ànsies de Salander encara ens queden dues pel·lícules per veure. La primera m’ha agradat, però perquè me la vaig mirar amb esperit analític i cert carinyo per veure què canviaven i què no. El veredicte? No està mal. Un bon càsting i una historia força ben resolta. A veure com seran les dues noves. I la sèrie!

diumenge, 12 de juliol de 2009

Apoteosi quinqui


OK: Aprofitant que ara els diumenges per la tarda museus com el CCCB són gratis, he anat a veure Quinquis dels 80 i bé, molt bé. És una exposició lleugera, es veu ràpid i és entretinguda. No com d'altres que han fet anteriorment que sí, que eren interessants, però acababen sent un tostón de tantes i tantes dades que hi ha. Aquí és ras i curt: 4 fotos, textos que van al gra, vídeos de 5 minuts i un muntatge resultón, nostàlgic i un pèl friki-choni. Què més es pot demanar per passar l'estona una tarda de juliol? A més, surts convençut que, per molt que ens queixem, el país ha fet una evolució enorme i ultrarràpida en urbanisme, economia i societat.


KO: Avui no hi ha ko. Si no pots anar a veure l'exposició, mira't aquest vídeo i et faràs una bona idea:

!: Al fulletò de l'exposició el·laboren un Top 12 Quinqui. He buscat les cançons a l'Spotify i n'he trobat 10, així que si vols escoltar una sessió de Chichos, Chunguitos i Calis, clica al Top 10 Quinqui. // Un amic s'ha comprat a la sortida els DVD's de Colegas i de El Pico 2 i ben aviat muntarà una sessió quinqui a ca seva. Hauré de buscar uns pantalons ben ajustats per anar en consonància! 


Visitant la tomba de Tutankhamon

OK: Aquest estiu aniré a Egipte. És un dels destins que sempre he volgut visitar, així que, per anar escalfant motors, em vaig reunir amb els amics que farem el viatge i vam anar a fer d'arqueòlegs aficionats al Museu Marítim de Barcelona, on fan Tutankhamon, La tomba i els seus tresors. // Vam sortir força satisfets de l'exposició. Ni entusiasmats, ni decepcionats. És interessant el que s'explica i està muntat amb correcció (una mica d'Egipte en general, detalls de Tutankamon i la seva família, a little bit of Howard Carter i Lord Carnarvon, i molt, moltíssim sobre la tomba, allò que s'hi va trobar i el seu significat). // L'entrada t'inclou l'audioguia, que t'ajuda a seguir l'eposició amb una mica més d'atenció, tot i que, com sempre, al final ja et saltis alguna explicació.

KO: Les locucions, en alguns casos, són bastant patètiques: estan mal pronunciades i entonades com si s'expliqués un conte als nens petits. // En cap cas em va quedar clar si estava veient reproduccions o peces originals. Crec haver llegit que quasi tot (si no tot) són reproduccions, per això tenia una mica la sensació d'estar en una espècie de parc temàtic fals. I si és que era així, hagués optat per exagerar-ho i muntar més decorats i un altre tipus d'exhibició menys acadèmica. Per a peces reals ja tenim museus de debò! Per a reproduccions, inventem-nos altres sistemes!, no creieu? REFLEXIÓ POST-POST: no és tan acadèmica com es desprèn de les meves paraules. Abans de passar a les vitrines hi ha vídeos (una mica cutres) i una simulació de com es van trobar les sales per part dels arqueòlegs. He de matisar les meves paraules :S

!: Trobo que l'entrada és caríssima. Sense cap descompte són 16 euros (!!!). Per sort, per treballar al WTC em fèien un misèrrim descompte de dos euros i mig. Hauria d'haver estat més llest i fer com els meus amics, que van dir que eren estudiants i, sense ensenyar cap carnet els van cobrar només 10 euros, fins i tot als que ni van obrir la boca per dir si estudiaven alguna cosa o no!


diumenge, 28 de juny de 2009

Los Mundos de Coraline


OK: Veure aquesta pel·lícula em feia pal. Però després de rebre tres opinions molt favorables, em vaig decidir a fer-ho. I, senzillament, em va encantar. És absolutament hipnòtica. Una gran oda a la imaginació dels nens (i no tan nens), de l’amor als pares (siguin com siguin) i de les bones idees. Té el punt just de pastelona i tètrica i no és tan per nens com pugui semblar a priori. Molt recomanable, tot i que segueixo pensant que em va agradar més Pesadilla antes de Navidad.

KO: La vaig veure en 3D. I val molt la pena, tot i que hi ha ocasions on l’efecte no està massa ben aconseguit. El que no té perdò és que et cobrin 10 euros per l’entrada. Si la gent ja no va al cine i l’única solució que de moment se’ls acudeix a les distribuidores és la mandanga aquesta de les 3 dimensions, si us plau, ara que no et cobrin encara més. Quina ràbia!

 !: Genial la campanya de publicitat de Wieden + Kennedy que van fer per a la pel·lícula. Crec que fins i tot s'han endut algún premi del Festival de Cannes.

divendres, 19 de juny de 2009

L'Habitació de Verònica, el colofó d'un dia rodó

Avui vaig a dormir content. Sento que li vaig agafant el punt a la nova feina, he sortit a l'hora, he anat a fer una birra amb els companys, he sopat la mar de bé, he tingut una bona conversa i, sobretot, l'obra que he anat a veure m'ha entusiasmat. O sigui que fantàstic.

OK: Aquesta obra que tant ha contribuït a millorar la meva vida és ni més ni menys que "L'Habitació de Verònica" que fan al Club Capitol. És la típica de la qual no pots explicar res per no aixafar la guitarra. És un thriller, una obra de misteri, de terror psicològic. Explica com un matrimoni d'ancians adorables demana a una noia que els acompanyi a casa ja que s'assembla molt a una tal Verònica que coneixien i li demanen que els faci un favor innocent... A partir d'aquí poc més puc dir excepte que la tensió anirà pujant i res serà el que sembla. El text juga molt hàbilment a soprendre't en cada nova situació, arruinant les conclusions precipitades que vas prenent i dosificant correctament la informació. I no només el text és bo, els actors, especialment el Lluís Soler i la Mercè Montalà, estan formidables. Una combinació perfecta.

KO: He trobat que la Silvia Marty estava una mica sobreactuada i que el paper del Miquel Sitjar no li permetia lluir-se massa. Però res prou important per a què enterboleixi la sensació general, que és molt i molt positiva.

!: Els actors són molt habituals en doblatges i si tancaves els ulls podies ben bé creure que estaves al cine.

dilluns, 1 de juny de 2009

Posts que es quedaran per sempre al tinter

Ja no els escriuré. Ha passat massa temps per fer-ho. Tinc les fotos sel·leccionades, els vídeos pensats i fins i tot el text la meu cap, però no trobo el moment per posar-m'hi en sèrio. I és que per una cosa o una altra, ha anat passant tant de temps que ja no em motiva escriure'ls. Però no vull que caigui en sac trencat (toma traducció literal!) i en farem 4 línies, perquè després no es digui.

Complot 2 x 1

He anat a les últimes dues xerrades de Complot, amb el Félix Muñoz i amb el Bruno Sellés de Vasava.

El Muñoz ara mateix és el director de marketing de Telefónica aperò també ho ha estat de Coca-Cola i d'altres grans empreses. Un tio molt lúcid i molt fan de la publicitat. A falta de Moleskine, em vaig apuntar 4 coses al mòbil per apuntar al blog. No les desenvoluparé però intentaré recordar que volia dir:

  • Targetes CV: Em va agradar que expliqués el seu currículum a través de les diferents targetes que ha tingut a les diferentes empreses: quan feia de periodista, a Coca-cola, a Cepsa, etc. Original.

  • Creativitat marca pepsi coke: Va fer una comparativa entre la Coca-cola i la Pepsi. Costen el mateix, tenen un gust semblant, etc. etc. i què les fa diferents? La marca. La gent paga més per la marca. La gent no consumeix marques blanques de coles. Què han fet bé ells?

  • sqma i tipus jefes: Mmmm... Ara no sé molt bé a què venia això. Crec que va despotricar una mica i va passar un esquema sobre qui prenia les decisions sobre publicitat en una empresa. Conlusió: com menys passos millor. Quantes més opinions, més es perverteix el missatge original i es perd la creativitat i la originalitat pel camí. Ho va exemplificar amb un spot horrorós de Telefónica que, per sort, mai es va arribar a emetre. També va parlar sobre la importància que un creatiu publicitari fos, a la vegada, un bon estratega. Diu que no creu en la figura del planner separada de la del creatiu.
  • x pagar-se aficions: Tot i que li encanta la publicitat i el sector, va remarcar que, en el fons, tot ho feia per poder viure com li agrada i fent el que li agrada. I ja que havia de treballar, volia fer-ho amb una feina que el motivés.

  • no concursos: pues eso.

I els apunts sobre Vasava són:

  • padre, 16 persones, estudi so: l'estudi té una història curiosa. Primer eren el Bruni i els eu pare i després van começar a créixer... fins ara, que són un estudi de referència a nivell mundial, integrat per 16 persones que no s'especialitzen en res perquè volen estar explorant permanentment. Tenen fins i tot un estudi de so!

  • Libertad nunca mais: 100% d'acord. EL pitjor que et poden donar és llibertat creativa, pq després, tal i coim ens va demostrar rajant d'alguna campanya que han fet, el client sempre vol canvis. I és que, encara que no ho diguin, sempre tenen en ment alguna cosa!

  • Plug in magia: Això em va fer molta gràcia. Es veu que en un projecte que van fer el client els deia que li faltava màgia. I què coi és "màgia"? Tan de bo, deia, existís un plug in que li afegís màgia a qualsevol cosa :p

  • Diesel: em van encantar els treballs que han dut a termen per a Diesel. Van deixar molt bé al client.

  • Hp: aquesta acció em va semblar genial. Per a una fira d'impressores volien que l'stand d'HP es diferenciés de la resta i van muntar una caseta d'hamburgueses súper fastigosa, amb dos empleats bruts, etc. Tu podies demanar l'hamburguesa amb els ingredients que volguessis, ells t'ho muntaven a l'ordinador (acoplant capes de photoshop) i et sortia un resultat com ara aquest:
    • mango circ i pull: Em vaig quedar impactat també amb tota l'animació flash de la web de Mango de la temporada tardor-hivern de 2008. Ambientada en un circ, etc. molt i molt currada. Van parlar també molt bé de Mango. No tant d'Inditex...
    • jay z: Els de Vasava tbé s'han dedicat a fer samarretes per la marca del raper. Molt conceptuals i molones.

    El Bharma no és només per frikis

    Per fi vaig anar al bar dels fans de Lost! Petitet però molt millor que com sembla per internet. Als fans de Perdidos ens va agradar i als que no ho eren, també. No entenien que als lavabos sentissin sorolls de monstres, però la música els va molar. Tots contents :)


    Blockbuster de la temporada



    Es pot veure. Passes l'estona i prou. No fa falta buscar-li més. Em va agradar més que el Codi da Vinci, però és que la novel·la tbé em va agradar més. Era més thriller, sense tantes paparrutxades teòricoreligioses i més acció pura i dura. Segueixo pensant que el paper del Langdon no li escau gaire al Tom Hanks però bé, fa el que pot (o vol). Això sí, em va soprendre que el final fos lleugerament diferent al del llibre (no expliquen la vertadera relació del camarlengo amb el Papa... !!!)

    Lady no more gaga

    Absolutament delirant. Un dels millors clips de la temporada. juntament amb el desassossegant de Depeche Mode.

    divendres, 8 de maig de 2009

    Un post. Sincopado. La vida por delante. En el Teatre Goya.

    OK: He ido a ver la obra por el cartel. Sí. Así de claro. Así de frívolo y así de triste. Aunque matizo. El cartel me llamó la atención. La sinopsis me interesó. Un par de críticas me gustaron. Y una oferta me decidió. Vale la pena. Por los actores. Sobretodo ella. Y el chico árabe. Tenía mis dudas sobre Concha Velasco. No me acaba de gustar la voz. Siempre la he visto como impostada. Aquí me ha gustado. Mucho. Es un papel extremo. Hace de vieja. Judía. Ex-prostituta. Madame Rosa. Que cuida a un chico. Musulmán. De 14 años. Momo. Momentos de su vida. Reflexiones sobre razas, religiones, papeles, vida, muerte, pasado, futuro. Te hace sonreír. Intenta hacer llorar. Pasas un buen rato. A mis abuelas les hubiera encantado. 

    KO:Es una obra sensiblera. Demasiados recursos para emocionar. Con gran parte del público lo ha conseguido. Conmigo no. Les he visto el plumero. Hay diálogos que no son muy creíbles. Todo rezuma tolerancia, comprensión, emoción, felicidad. Y, ojo, defiendo estos valores. Pero la vida no es tan fácil. Ojalá.  / Se me ha hecho pesada hacia el final. En cambio a uno de mis amigos, no. Le ha pasado al revés. Para gustos los colores. De 5, a 3 nos ha gustado, a uno mitad y mitad y a otro nada de nada. 

    !:Ella se merece los aplausos. Hace una buena transformación. Hay un buen trabajo del personaje. Se notan unos buenos ensayos. Algunos diálogos suenan muy genuinos. Momentos que parecen muy verité. Otros para nada. Hay complicidad. Se agradece. Parte del público se ha levantado. Y un chico la esperaba a la salida con un ramo. Un amigo decía que parecía Cine de barrio. Que faltaba el pianista de Parada. Quizás sí. Pero no seamos malos. Hay donde criticar pero es una buena obra. 

    dimecres, 22 d’abril de 2009

    A la botiga de Danone Barcelona

    Aquest matí he llegit a MarketingNews que Danone havia inaugurat per fi la botiga que tenien previst obrir a Barcelona. I quan he anat a dinar a casa, ma mare, que coneix la meva debilitat pels Actimels i les marques, m'havia preparat un complet press clipping de noticies sobre la botiga. Total que aprofitant que per 15 dies encara hi treballo a prop, he decidit anar-hi xino-xano al sortir del curro. 

    OK: En plena guerra contra les marques blanques (o, millor dit, de distribució) iniciatives com aquestes són una bona estratègia. Que les marques trobin una nova manera de relacionar-se amb el seu públic sempre està bé. En aquest cas, amb l'excusa dels 90 anys que fa que Danone va néixer a Barcelona, aquest centre ofereix una iogurteria (amb iogurts personalitzats amb toppings i salses que no podrem comprar al súper), un restaurant saludable a bons preus (menús de 8,5 i 12 euros), una botiga de marxandatge danonil, un mini museu i dues sales (per fer coses, no sé quines, però coses). Tot molt blanc, molt net i ple de personal simpatiquíssim.

    KO: Massa blanc tot. Impol·lut. Avorrit. Com en un anunci de Neutrex-vengo-del-futuro. La veritat és que és un lloc una mica massa fred on menjar, per molt bons que semblin els plats i que algun dia, amb menys cua, espero provar. La iogurteria és petita i amb una forma d'envàs que la fa una mica horterilla. El museu és realment mini. I el que hi ha per contemplar... mmmm... millor en una web. Hi ha 4 pantalles que no s'escolten bé on es poden veure anuncis clàssics de la marca, com de saludables són els iogurts i 4 dades més. Crec que es podria fer algun muntatge més espectacular i igual (o més) de didàctic. El tema de les sales de conferència-showrooms és certament interessant. El que no sé és com assabentar-me dels actes que s'hi facin. 

    !: La botiga ocupa els antics estudis de CityTV de la plaça Francesc Macià. Allà on feien el mític Vitamina N. Quins records!

    diumenge, 19 d’abril de 2009

    From I to J, un despropòsit a l'Arts Sant Mònica



    I no perquè l'exposició estigui malament, al contrari, l'exposició-homenatge de la Isabel Coixet al John Berger està de pu** mare (un laberint de reixes, amb so i llums que et guien per l'espai mentre et llegeixen les cartes del llibre From A to X). El que passa és que tota la política comunicativa d'aquest nou centre és una mica surrealista, per no dir patètica. Us ho explico mitjançant el meu cas:

    Llegeixo al diari sobre l'exposició. M'interessa. I penso en un amic anglès a qui també li pot interessar.

    - A la feina em parlen sobre l'expo. Es veu que l'han vist en català i com que el muntatge consisteix en actrius que han aparegut a les pel·lis de la Coixet (la Sarah Polley, la Patricia Clarkson, la Pe, la Leonor Watling...) suposo que no deuen parlar català i decideixo que la veuré en versió original.

    -Li envio al meu amic un link de l'Arts Santa Mònica i com que la pàgina només està en català, el pobre no entén res. Sort que creu en la meva paraula.

    - Reservo per veure l'exposició. Ja us dic ara que no hagués fet falta, només vam ser ell i jo a les 19:30h del diumenge passat.

    - L'exposició en anglès (només fan un passi en català i anglès successivament, cada 45 minuts) i sense cap mena de subtítol ni un paperet de guia ni res. Esclar, l'amic anglès em mirava amb cara de pena perquè deia que ell havia d'estar atent per entendre-ho... o sigui que imagineu-vos jo. Vaig entendre el que vaig voler.

    La meva reflexió és: a qui va dirigida? A turistes que entenen l'anglès? Doncs no sé com sabràn que fan l'exposició si la web està només en català. A catalans? Potser, però a catalans que siguin defensors del doblatge a ultrança o a perfectes trilingües. A públic de la resta de l'estat? Igualment hauran de ser bilingües, perquè en català entendran poc i en anglès, segurament menys. No seria més fàcil només fer un passi en anglès (ja que la gràcia estar en escoltar les interpretacions originals) i tenir unes pantalles o uns paperets amb la traducció? Crec que tots hi sortiríem guanyant. 

    Per sort, vaig sortir carregat de pósters amb les preguntes que vaig veure pel metro fa uns dies i tindré per decorar-me l'habitació o el nou despatx i vam flipar amb l'exposició de l'última planta: cavalls, llops, vaques destripades, molta foscor i de nou, John Berger. Coi, ni que fos la Berger's Foundation!

    dissabte, 11 d’abril de 2009

    Some books I recently enjoyed




    'Cause I love laughing.




    Yeah, it seems freaky, but I really enjoy writing and knowing how to do it.




    And I also like to know about what I'm going to write.

    dimecres, 8 d’abril de 2009

    Sweeney Todd, brutalèrrim

    Genial, fantàstic, excel·lent i em quedo curt.


    "Brutal barbero de Fleet Street" al Teatre Apolo de Barcelona.

    OK: Els intèrprets, immensos, en especial la Vicky Peña (Mrs. Lovett), el Joan Crosas (el Sweeney), la Teresa Vallicrosa (la captaire), la Maria del Mar Maestu (Johanna) i la Ruth González (el nen). Tots, no només els que destaco, són capaços de fer-se entendre perfectament. Feia temps que no veia un musical on pogués seguir el text de les cançons senseproblemes. Aguts, greus, canons i cors no són impediment. Un bravo per la tècnica vocal. Un altre bravo per l'escenografia. I un tercer pels músics. Una obra absolutament recomanable. M'havia quedat amb moltes ganes de veure-la quan es va estrenar per primer cop amb el Constantino Romero i per fi m'he pogut treure l'espina clavada. 

    KO:  En alguns moments se m'ha fet llarga. Potser perquè ja sabia l'argument per la pel·lícula del Burton (que també se'm va fer llarga, així que estic pensant que la culpa està en el llibret del Sondheim i no pas en les adaptacions). 

    !: He trobat a faltar que l'obra fos en català. Quan es va estrenar fa 10 anys es va fer així  i, com es fa normalment, després es va adaptar al castellà i es va estrenar a la resta de l'estat. Però ara sembla que això ja no s'estila. La majoria dels musicals que es fan actualment a Barcelona són directament en castellà. :( // Quan sortia del teatre i buscava desesperadamentun taxi sota la pluja (sisplau, augment de l'horari del metro entre setmana, ja!) he escoltat uns que es preguntaven "creus que tocaven de veritat?". Homeeeee, per favor, que no ha quedat clar quan escalfaven que hi havia una orquestra??????

    dijous, 19 de març de 2009

    Per fi he vist Watchmen!

    Quines ganes de veure la pel·lícula! El còmic em va encantar. I l'adapatació no va ser menys, tot i que reconec que és més aviat per a fans.



    OK: A nivell estètic, la pel·lícula és una delícia. Té tants detalls que et dóna la sensació que no arribes a tots. I emociona veure com han recreat tot l'univers del còmic i el seu aire decadent i depressiu. /Els actors dónen la talla i sembla la perfecta adpatació.

    KO: Tot i això la pel·lícula potser es fa un pèl densa i un no deixa de pensar en si calia fer una pel·lícula literal o millor hauria estat fer una sèrie o no fer res. Ja tenim el còmic i és prou bo. / Quan veia al personatge de l'Ozymanias (o de l'Adrian Veydt, tan és) no deixava de pensar que semblava el Bruno Oro fent d'Artur Mas amb el cabell ros.

    !: Ara faltarà veure el DVD amb el director's cut de 4 hores i mitja. Potser serà més aclardidor per als que no han llegit el còmic. El meu germà, el pobre, es va perdre força coses. 

    dissabte, 7 de març de 2009

    Allan Batievsky, a les xerrades de COMPLOT


    Complot és "la escuela de creativos hecha por creativos". I cada 15 dies fan una xerrada en la qual conviden a algun professional del sector per a què expliqui alguna cosa. Una espècie de creative saraos, vamos. 

    Hi he anat ja uns quants cops i la veritat és que, com tot, sempre depén del convidat. D'uns són molt teòrics. D'altres són molt buits. D'altres, interessants i, a més, divertits, com és el cas de la xerrada del passat divendres amb l'Allan Batievsky. Actualment és realitzador a Álamo Films, però aquest home ha estat copy, director creatiu, economista i està una mica pirat. (Dit amb carinyo, eh, perquè em va encantar).

    Top 5 de curiositats que va explicar.

    1) L'anunci del memorable Superdiscofashion havia de ser un homentage al landisme i s'havia de gravar a Benidorm. Seva va ser la idea de canviar la localització a Itàlia i de fer el càsting entre els habitants del poble. 

    - Necesitamos a alguien con aspecto de DJ. ¡Que me traigan a todos los Dj's de la zona!

    - Solo hay uno.
     
    (I aquest va ser el protagonista)


    2)
    La cançó de l'anunci de Gas Natural és la de Fame, oi? Doncs primer van demanar els drets d'una canço de Michael Jackson i no els la van donar. Després dels Bee Gees i tampoc.

    Hauria triomfat tant l'anunci amb les cançons que tenien pensades des d'un principi?


    3) Els anuncis de Telepizza també són de la seva productora. Com que últimament no miro la tele perquè estic enganxadíssim a LOST, només havia escoltat algunes falques a Spotify (com la de "soy novia celosa nosequé nosecuántos/ se encuentra un tanga en mi coche y le da por pensar mal..."). Ja aquesta i la del piercing em semblaven bones, però els spots són ja absolutament surrealistes, passats de voltes i certament provocatius. Però com deia l'Allan, incluso los censores están en crisis. 


    4) Tot i que en cas de l'anunci de Bocatta, també seu, sí que el van acabar retirant. M'extranya que l'SGAE, per exemple, no digui res dels de Telepizza i, en canvi, sí que retiressin aquest spot:


    5) En fi... l'altre moment memorable va ser l'explicació amb el powerpoint del procés que se segueix des de l'encàrrec d'un spot fins que s'entrega al jefazo (com deia el Batievsky). Hilarant a no poder més la descripció de les pors dels departaments de marketing, la dependència de la investigació per prendre una decisió purament creativa, la importància de la dona del jefe per l'aprovació o no d'una campanya...

    Conclusió de tot? Deixeu participar i aportar més als realitzadors i sortiran millors resultats. Segur.

    divendres, 20 de febrer de 2009

    FNAC-concert a les set de l'Estanislau Verdet

    Pel meu aniversari em van regalar l'últim disc de l'Estanislau Verdet i el de Las Escarlatinas, i resulta que ahir, l'alter ego galàctic, boletaire i lletgista del Pau Vallvé va actuar al fòrum de la FNAC de L'Illa.

    Així que allà vaig estar, a primera fila, amb el disc a la butxaca preparat per a què me'l signés.



    Però resulta que sóc un ultrafan tímid i amb presses. Per això, al final no li ho vaig demanar. No portava boli (aquelles excuses que ens inventem els vergonyosos per no fer les coses) i, a més, feia tard al Myspace Secret Show.

    El pròxim cop, a veure si puc anar a un concert llarg, que em vaig perdre el de l'Apolo :(

    I respecte a la signatura, m'és igual. Tampoc sóc tan fetitxista...

    divendres, 13 de febrer de 2009

    Slumdog Millionaire



    No és la millor pel·lícula de la dècada, com diuen als anuncis, però és molt recomanable.

    OK: No explicaré l'argument. Bé, sí, una mica, només el que sabia abans de veure-la. Un pobre noi indi es presenta al ¿Quién quiere ser millonario? del seu país i comença a encertar totes les preguntes perquè tenen relació amb coses que li han passat al llarg de la vida. (No vull explicar res més, perquè si no, deixa de sorprendre't). Malgrat que la pel·lícula és un batibull d'estils i d'imatges, hi ha moments en què va aconseguir captar totalment la meva atenció. I vaig patir i em va emocionar (però no vaig plorar com amb el Button). Em va encantar la música, però escoltar al dia següent tot de música de Bollywood em va fer posar el cap com una olla.

    KO: Potser sí que és una mica falsa, previsible i estereotipada (com se li ha criticat), però m'és igual, em va entretenir i atrapar. No és més que una fàbula. És cert que gran part del mèrit el té perquè està ambientada a l'Índia, que resulta un país tan desconegut com fascinant.

    !: ¿Sabíeu que el meu pare es va presentar al 50x15 amb el Sobera? Però no va passar de la cinquena pregunta. No tenia clara la resposta, es va arriscar i no va voler gastar un comodí. Es va passar de llest, vaja. :p

    dijous, 12 de febrer de 2009

    La Revolució a la Villarroel



    La Revolució és un videojoc. Un videojoc que et pot canviar la vida. Un videojoc que enfronta a dues companyes de feina i amigues. Un videojoc que desperta l'interés d'una multinacional. És el fil conductor d'aquesta obra.

    OK: Molt entretinguda. Dura una hora i mitja que et passa volant. Amb molt de ritme. Et fa pensar una mica i et fa riure (atenció al personatge de la Isa, la millor!). Ideal per a la gent que no li agrada el teatre. No sé per què em va recordar a l'obra de Carnaval (no hi té res a veure, però) tot i que em va agradar més. Els actors ho fan molt i molt bé. Estan molt compenetrats. I és una obra molt actual.

    KO: Potser grinyola una mica el final. M'esperava alguna cosa més impactant. Però em va agradar. M'ho vaig passar molt bé.

    !: Sembla que La Villarroel vulgui especialitzar-se en un públic jove, amb preus assequibles i obres actuals, d'autors joves i, en certa manera, trangressores. I em sembla molt bé. :)

    dilluns, 9 de febrer de 2009

    Benjamin Button, no pero sí.



    M'he esperat una mica a escriure els 4 pensaments associats a la pe·lícula. Ja t'aviso que si ho hagués ecrit ahir mateix, hagués posat que la pel·lícula no em va agradar gens. Però...

    OK: Vaig estar atent durant tot el metratge (només em vaig remoure de la cadira un cop), la Cate Blanchett és genial (el Brad Pitt, guapu i prou), el maquillatge, la hòstia (què menys) i alguns moments els vaig disfrutar bastant (el moment casualitats a Paris, l'amant Abbot), però...

    KO: No sé, em dóna la sensació que la pel·lícula no aprofundeix en temes que podrien donar per molt més que per una història romanticoide (l'experiència, com encarar la maduresa sent jove, la relació d'amants amb una diferència d'edat física abismal, l'adaptació del Button a la societat, no va anr a l'escola el noi? ningú li mira mai el document d'identitat?), es puleixen molt ràpid el final, els comportaments dels personatges tampoc queden massa clars, els moments màgics no són masssa màgics (els llamps no fan ni riure) i els seriosos són inversemblants (ningú es pregunta res?). El Tim Burton o el Jeunet haguessin fet una pel·lícula molt més emotiva, segur. La fotografia és tan freda que em deprimia, però tampoc li aporta realisme. La música no em va arribar massa (tot i que la banda sonora, que me l'he escoltat després amb calma, no està malament). Ja et dic, per mi, funciona a trossos. Com a petits flashbacks a Lost seria genial (es nota que últimament només miro Perdidos? ;) N'esperava més. Molt més. Però...

    !: Vaig plorar. Al final. I quan li diu a sa mare que ella és sa mare. Cap dels meus amics va plorar. Potser això vol dir que em va agradar més del què crec? Pots disfrutar d'una pel·lícula i després dir que no t'ha agradat? Mmmm. Algú té algun però?

    dilluns, 19 de gener de 2009

    Hikikomori



    OK: Últimament estic molt japofan. Fa dues setmanes vaig celebrar el Japanese Day amb uns amics: vam fer-nos el nostre menú amb sushi, tempura i coses d’aquestes; vam flipar amb l’Ebichu i amb un parell de videos del Japanorama (uns documentals de la BBC), vam tonificar-nos amb la Wii Fit… Per això Hikikomori em va molar: perquè hi surten tots els tòpics japonesos. Els actors mediàtics ho fan força bé i l’escenari fred amb els seus jocs de llums dóna joc.

    KO: Em grinyola que no els actors no siguin japos ;) / Sembla que l’obra vulgui ser tan transgressora que al final es passen una mica. Potser no fa falta tan, tan, tan. Però bé, el missatge queda clar: aquesta societat tan desfassada potser no ens queda tan llunys. Glups!

    !: Al Pau Vinyals i el Jordi Martínez els va agafar un atac de riure (provocat pel públic, tot s’ha de dir), però el Martínez va demostrar les seves taules i va aconseguir frenar-lo. Jo em sentia tan malament.., però no podia deixar de partir-me el cul!

    divendres, 9 de gener de 2009

    La gran nit de Lurdes G.

    No postejaré. Directament posaré un mail que vaig enviar als amics que creia que més podia agradar:



    Ei, si voleu anar al teatre aquest finde us recomano l'obra de "La gran nit de Lurdes G." que fan al Versus Teatre (on vam anar a veure la de Ruddigore!)

    http://www.versusteatre.com/catalan/arxiu_lourdesg.html

    Es d'uns ex estudiants de l'institut del teatre i la veritat és que ho fan molt bé. El text és una barreja de El sopar dels idiotes + Funny Games + Dogville amb flashbacks, etc.. Si l'aconseguiu a 8 euros per Atrapalo o ticktet 3, val la pena. És divertida, a la vegada que juga bastant amb l'espectador perquè, com Perdidos (bé, potser exagero :p), et va canviant la percepció de cada personatge.

    El problema es que nomes està fins a l'11 de gener o sigui que si hi voleu anar aquest finde és la vostra oportunitat.

    Si hi aneu, ja em direu què us sembla!

    dimecres, 7 de gener de 2009

    El Intercambio (Changeling)


    Per fi he vist la pel·lícula! Hi vaig anar la setmana passada, al Verdi, i va complir les meves expectatives.


    OK: En la línia de "Million dollar baby" i "Mystic river". L'Angelina Jolie està fantàstica. La música (del propi Clint Eastwood) tan senzilla com efectiva. La història és realment conmovedora. Em va agradar la sorpresa, que hi hagués més història de la que inicialment promet el tràiler i les sinopsis que es poden llegir per arreu. Quina gràcies les telefonistes amb el micro i els patins.

    KO: Potser que transpiri aquest sentiment dels yankis, sempre tan pagats de sí mateixos.

    !: Aquesta crítica és només una excusa per enllaçar amb aquest article del Periódico que em va agradar força i on l'autor reflexiona, a propòsit del film, sobre la diferència entre la democràcia i una dictadura.