dilluns, 24 d’agost de 2009

Us trobaré a faltar, Kalle Blomkvist i Lisbeth Salander!

La primera vegada que vaig sentir al meu pare parlant de hackers a l’hora de dinar vaig pensar que passava alguna cosa rara. Però no, només era que s’estava llegint Els homes que no estimen les dones. “D’un altre suec com el Mankell, un tal Stieg Larsson” em va dir ma mare.

Després vaig començar a veure Milleniums al metro, a la feina, als diaris, per la tele… i em vaig dir que em llegiria el primer llibre a l’estiu, quan tingués més temps. No sóc tan snob com per no llegir-me una cosa només perquè tingui èxit. Pensava que alguna cosa tindria. I vés per on, que en menys de dues setmanes m’he cremat les més de 2.000 pàgines dels 3 llibres.M’ha enganxat i globalment puc entendre per què m’ha agradat, però en un principi se’m feia difícil entendre intel·lectualment el perquè de l’èxit massiu.

No és un llibre facilot com el Codi Da Vinci, amb les seves teories religioses i polèmiques que el facin interessant encara que només sigui per l’escàndol. Tampoc té l’èpica fantasiosa d’un Harry Potter ni la màgia històrica d’una Catedral del Mar o d’una Ombra del Vent. I tanmateix, enganxa a gent de totes les edats i grups socials. Però repeteixo, se’m fa extrany imaginar a la veïna del quart llegir impassible sobre violacions brutals amb consoladors anals, denúncies de fraus econòmics, societats pantalla a Gibraltar, adulteris consentits, atacs cibernètics… Però Millenium és tot això i molt més. El que comença semblant la típica historia semidetectivesca que, total, tampoc és tan tan misteriosa i que, a més, ja tenim un fotimer d’investigadors literaris que podrien resoldre-la millor acaba convertint-se en alguna cosa més.

Atrapen els protagonistes i la seva vida. Estan molt ben trobats i t’arriben a semblar tan reals dins de les seves peculiaritats que no pots deixar de llegir per saber què els passarà. La Lisbeth. El Mikael. L'Erika. I tots els altres. Els problemes a la redacció de la revista. Els processos d'investigació. La defensa del periodisme de debò. Dels polítics i de la policia de debò.

Te n’adones que les històries només eren una excusa per a en Larsson. El que volia era retratar la societat occidental del segle XXI. Les seves grandeses i les seves misèries. Una reflexió sobre el funcionament del seu país (especialment en el tercer llibre, on tanta Sapö se m'ha fet una mica indigesta) però també de tota una societat mediàticament dirigida. Triomfa la defensa d'una dona alliberada i amb capacitat de decidir malgrat que hi hagi homes que no les estimen. Uns protagonistes políticament incorrectes: un Mikael faldiller, perfecte creuament entre Tintín i James Bond i una Pippi Salander outsider, hacker, friki, bisexual i terminator. Llegeixes i tan aviat et reconeixes en certs comportaments com et sents completament allunyat de les seves vides, on resultes un autèntic voyeur. Hi ha moments que el llibre et satura de dades i t'aclapara amb trames i subtrames. Però també aconsegueix sumir-te en un estat de quotidianitat que et fa patir pels personatges i tenir ganes de saber-ne d'ells per sempre. Llàstima que això s'ha acabat. No sé si realment hi haurà un quart o cinquè llibre, però en tot cas ja no serà al 100% el que l'autor havia pensat. Així que no crec que pagui la pena llegir-ne res més. El segon i el tercer llibre (que podrien ser-ne un de sol) acaben bé amb tot, tanquen la història que s'inicia amb el primer.Un cercle gairebé perfecte, tot i que em quedo amb la sensació que hi ha personatges que es dil·lueixen en "La Reina al palau dels corrents d'aire" i que segurament haurien tornat amb força al següent llibre que mai llegirem.

Per treure’ns les ànsies de Salander encara ens queden dues pel·lícules per veure. La primera m’ha agradat, però perquè me la vaig mirar amb esperit analític i cert carinyo per veure què canviaven i què no. El veredicte? No està mal. Un bon càsting i una historia força ben resolta. A veure com seran les dues noves. I la sèrie!