OK: Últimament estic molt japofan. Fa dues setmanes vaig celebrar el Japanese Day amb uns amics: vam fer-nos el nostre menú amb sushi, tempura i coses d’aquestes; vam flipar amb l’Ebichu i amb un parell de videos del Japanorama (uns documentals de la BBC), vam tonificar-nos amb la Wii Fit… Per això Hikikomori em va molar: perquè hi surten tots els tòpics japonesos. Els actors mediàtics ho fan força bé i l’escenari fred amb els seus jocs de llums dóna joc.
KO: Em grinyola que no els actors no siguin japos ;) / Sembla que l’obra vulgui ser tan transgressora que al final es passen una mica. Potser no fa falta tan, tan, tan. Però bé, el missatge queda clar: aquesta societat tan desfassada potser no ens queda tan llunys. Glups!
!: Al Pau Vinyals i el Jordi Martínez els va agafar un atac de riure (provocat pel públic, tot s’ha de dir), però el Martínez va demostrar les seves taules i va aconseguir frenar-lo. Jo em sentia tan malament.., però no podia deixar de partir-me el cul!
2 comentaris:
Hey! jo també la vaig veure no fa gaire. I em va agradar força..
No crec que estigui tan exagerat...a tot arreu es poden trobar extrems.
El tema dels tòpics japonesos mola. Em van venir flaixos recordant la meva estada allà i tot! I òbviament, moltes ganes de tornar-hi!
L'atac de riure...en quina escena? M'hagués agradat veure-ho!
Per cert, el despilote final...molt gratuït no trobes?
Molt gratuït, sí. Per això dic que exageren en la transgressió. Potser això no calia...
Van començar a riure en l'escena en que parlen dels terratrèmols el Paul i el noi jove (el que no es despilota). La veritat és de riure no en feia. Jo patia per si reien quan l'home es posava de 4 potes i feia el gos. Allà sí que haurien pogut riure!!!
Ja vaig llegir tots els teus posts sobre el viatge a Japó. Quina (sana) enveja!
Publica un comentari a l'entrada