Allan Batievsky, a les xerrades de COMPLOT

Complot és "la escuela de creativos hecha por creativos". I cada 15 dies fan una xerrada en la qual conviden a algun professional del sector per a què expliqui alguna cosa. Una espècie de creative saraos, vamos. 

Hi he anat ja uns quants cops i la veritat és que, com tot, sempre depén del convidat. D'uns són molt teòrics. D'altres són molt buits. D'altres, interessants i, a més, divertits, com és el cas de la xerrada del passat divendres amb l'Allan Batievsky. Actualment és realitzador a Álamo Films, però aquest home ha estat copy, director creatiu, economista i està una mica pirat. (Dit amb carinyo, eh, perquè em va encantar).

Top 5 de curiositats que va explicar.

1) L'anunci del memorable Superdiscofashion havia de ser un homentage al landisme i s'havia de gravar a Benidorm. Seva va ser la idea de canviar la localització a Itàlia i de fer el càsting entre els habitants del poble. 

- Necesitamos a alguien con aspecto de DJ. ¡Que me traigan a todos los Dj's de la zona!

- Solo hay uno.

 

(I aquest va ser el protagonista)

2)La cançó de l'anunci de Gas Natural és la de Fame, oi? Doncs primer van demanar els drets d'una canço de Michael Jackson i no els la van donar. Després dels Bee Gees i tampoc.

Hauria triomfat tant l'anunci amb les cançons que tenien pensades des d'un principi?

3) Els anuncis de Telepizza també són de la seva productora. Com que últimament no miro la tele perquè estic enganxadíssim a LOST, només havia escoltat algunes falques a Spotify (com la de "soy novia celosa nosequé nosecuántos/ se encuentra un tanga en mi coche y le da por pensar mal..."). Ja aquesta i la del piercing em semblaven bones, però els spots són ja absolutament surrealistes, passats de voltes i certament provocatius. Però com deia l'Allan, incluso los censores están en crisis. 

4) Tot i que en cas de l'anunci de Bocatta, també seu, sí que el van acabar retirant. M'extranya que l'SGAE, per exemple, no digui res dels de Telepizza i, en canvi, sí que retiressin aquest spot:

5) En fi... l'altre moment memorable va ser l'explicació amb el powerpoint del procés que se segueix des de l'encàrrec d'un spot fins que s'entrega al jefazo (com deia el Batievsky). Hilarant a no poder més la descripció de les pors dels departaments de marketing, la dependència de la investigació per prendre una decisió purament creativa, la importància de la dona del jefe per l'aprovació o no d'una campanya...

Conclusió de tot? Deixeu participar i aportar més als realitzadors i sortiran millors resultats. Segur.

FNAC-concert a les set de l'Estanislau Verdet

Pel meu aniversari em van regalar l'últim disc de l'Estanislau Verdet i el de Las Escarlatinas, i resulta que ahir, l'alter ego galàctic, boletaire i lletgista del Pau Vallvé va actuar al fòrum de la FNAC de L'Illa.

Així que allà vaig estar, a primera fila, amb el disc a la butxaca preparat per a què me'l signés.



Però resulta que sóc un ultrafan tímid i amb presses. Per això, al final no li ho vaig demanar. No portava boli (aquelles excuses que ens inventem els vergonyosos per no fer les coses) i, a més, feia tard al Myspace Secret Show.

El pròxim cop, a veure si puc anar a un concert llarg, que em vaig perdre el de l'Apolo :(

I respecte a la signatura, m'és igual. Tampoc sóc tan fetitxista...

Slumdog Millionaire

No és la millor pel·lícula de la dècada, com diuen als anuncis, però és molt recomanable.

OK: No explicaré l'argument. Bé, sí, una mica, només el que sabia abans de veure-la. Un pobre noi indi es presenta al ¿Quién quiere ser millonario? del seu país i comença a encertar totes les preguntes perquè tenen relació amb coses que li han passat al llarg de la vida. (No vull explicar res més, perquè si no, deixa de sorprendre't). Malgrat que la pel·lícula és un batibull d'estils i d'imatges, hi ha moments en què va aconseguir captar totalment la meva atenció. I vaig patir i em va emocionar (però no vaig plorar com amb el Button). Em va encantar la música, però escoltar al dia següent tot de música de Bollywood em va fer posar el cap com una olla.

KO: Potser sí que és una mica falsa, previsible i estereotipada (com se li ha criticat), però m'és igual, em va entretenir i atrapar. No és més que una fàbula. És cert que gran part del mèrit el té perquè està ambientada a l'Índia, que resulta un país tan desconegut com fascinant.

!: ¿Sabíeu que el meu pare es va presentar al 50x15 amb el Sobera? Però no va passar de la cinquena pregunta. No tenia clara la resposta, es va arriscar i no va voler gastar un comodí. Es va passar de llest, vaja. :p

La Revolució a la Villarroel

La Revolució és un videojoc. Un videojoc que et pot canviar la vida. Un videojoc que enfronta a dues companyes de feina i amigues. Un videojoc que desperta l'interés d'una multinacional. És el fil conductor d'aquesta obra.

OK: Molt entretinguda. Dura una hora i mitja que et passa volant. Amb molt de ritme. Et fa pensar una mica i et fa riure (atenció al personatge de la Isa, la millor!). Ideal per a la gent que no li agrada el teatre. No sé per què em va recordar a l'obra de Carnaval (no hi té res a veure, però) tot i que em va agradar més. Els actors ho fan molt i molt bé. Estan molt compenetrats. I és una obra molt actual.

KO: Potser grinyola una mica el final. M'esperava alguna cosa més impactant. Però em va agradar. M'ho vaig passar molt bé.

!: Sembla que La Villarroel vulgui especialitzar-se en un públic jove, amb preus assequibles i obres actuals, d'autors joves i, en certa manera, trangressores. I em sembla molt bé. :)

Benjamin Button, no pero sí.

M'he esperat una mica a escriure els 4 pensaments associats a la pe·lícula. Ja t'aviso que si ho hagués ecrit ahir mateix, hagués posat que la pel·lícula no em va agradar gens. Però...

OK: Vaig estar atent durant tot el metratge (només em vaig remoure de la cadira un cop), la Cate Blanchett és genial (el Brad Pitt, guapu i prou), el maquillatge, la hòstia (què menys) i alguns moments els vaig disfrutar bastant (el moment casualitats a Paris, l'amant Abbot), però...

KO: No sé, em dóna la sensació que la pel·lícula no aprofundeix en temes que podrien donar per molt més que per una història romanticoide (l'experiència, com encarar la maduresa sent jove, la relació d'amants amb una diferència d'edat física abismal, l'adaptació del Button a la societat, no va anr a l'escola el noi? ningú li mira mai el document d'identitat?), es puleixen molt ràpid el final, els comportaments dels personatges tampoc queden massa clars, els moments màgics no són masssa màgics (els llamps no fan ni riure) i els seriosos són inversemblants (ningú es pregunta res?). El Tim Burton o el Jeunet haguessin fet una pel·lícula molt més emotiva, segur. La fotografia és tan freda que em deprimia, però tampoc li aporta realisme. La música no em va arribar massa (tot i que la banda sonora, que me l'he escoltat després amb calma, no està malament). Ja et dic, per mi, funciona a trossos. Com a petits flashbacks a Lost seria genial (es nota que últimament només miro Perdidos? ;) N'esperava més. Molt més. Però...

!: Vaig plorar. Al final. I quan li diu a sa mare que ella és sa mare. Cap dels meus amics va plorar. Potser això vol dir que em va agradar més del què crec? Pots disfrutar d'una pel·lícula i després dir que no t'ha agradat? Mmmm. Algú té algun però?

Hikikomori

OK: Últimament estic molt japofan. Fa dues setmanes vaig celebrar el Japanese Day amb uns amics: vam fer-nos el nostre menú amb sushi, tempura i coses d’aquestes; vam flipar amb l’Ebichu i amb un parell de videos del Japanorama (uns documentals de la BBC), vam tonificar-nos amb la Wii Fit… Per això Hikikomori em va molar: perquè hi surten tots els tòpics japonesos. Els actors mediàtics ho fan força bé i l’escenari fred amb els seus jocs de llums dóna joc.

KO: Em grinyola que no els actors no siguin japos ;) / Sembla que l’obra vulgui ser tan transgressora que al final es passen una mica. Potser no fa falta tan, tan, tan. Però bé, el missatge queda clar: aquesta societat tan desfassada potser no ens queda tan llunys. Glups!

!: Al Pau Vinyals i el Jordi Martínez els va agafar un atac de riure (provocat pel públic, tot s’ha de dir), però el Martínez va demostrar les seves taules i va aconseguir frenar-lo. Jo em sentia tan malament.., però no podia deixar de partir-me el cul!

La gran nit de Lurdes G.

No postejaré. Directament posaré un mail que vaig enviar als amics que creia que més podia agradar:



Ei, si voleu anar al teatre aquest finde us recomano l'obra de "La gran nit de Lurdes G." que fan al Versus Teatre (on vam anar a veure la de Ruddigore!)

http://www.versusteatre.com/catalan/arxiu_lourdesg.html

Es d'uns ex estudiants de l'institut del teatre i la veritat és que ho fan molt bé. El text és una barreja de El sopar dels idiotes + Funny Games + Dogville amb flashbacks, etc.. Si l'aconseguiu a 8 euros per Atrapalo o ticktet 3, val la pena. És divertida, a la vegada que juga bastant amb l'espectador perquè, com Perdidos (bé, potser exagero :p), et va canviant la percepció de cada personatge.

El problema es que nomes està fins a l'11 de gener o sigui que si hi voleu anar aquest finde és la vostra oportunitat.

Si hi aneu, ja em direu què us sembla!

El Intercambio (Changeling)

Per fi he vist la pel·lícula! Hi vaig anar la setmana passada, al Verdi, i va complir les meves expectatives.

OK: En la línia de "Million dollar baby" i "Mystic river". L'Angelina Jolie està fantàstica. La música (del propi Clint Eastwood) tan senzilla com efectiva. La història és realment conmovedora. Em va agradar la sorpresa, que hi hagués més història de la que inicialment promet el tràiler i les sinopsis que es poden llegir per arreu. Quina gràcies les telefonistes amb el micro i els patins.

KO: Potser que transpiri aquest sentiment dels yankis, sempre tan pagats de sí mateixos.

!: Aquesta crítica és només una excusa per enllaçar amb aquest article del Periódico que em va agradar força i on l'autor reflexiona, a propòsit del film, sobre la diferència entre la democràcia i una dictadura.

SPAMALOT

OK: Al principi no em va agradar, però a partir de cert punt (quan els protas es troben amb els francesos) l'absurditat de l'argument és tal que ja no et queda més remei que entrar-hi a tot drap i passar-t'ho la mar de bé. S'agraeix que estigui ben fet, que els actors cantin bé i que els decorats estiguin currats (no com els de Grease, per exemple). A més, és de valorar l'esforç que han fet els de El Tricicle per fer certes adpatacions locals a l'obra.

KO: No sóc gaire fan de les franquícies. Una no fa mal, però quan quasi tota la certellera són adapatacions quasi mil·limètriques d'obres que ja s'estàn fent a altres ciutats.... malo.

!: L'obra va està punt de crear un cisma familiar. I és que resulta que cada Nadal vaig amb la family a veure alguna obra o al cine i aquesta any havíem quedat d'anar a veure SPAMALOT. Per això no havia ant a veure-la abans ni amb l'Edu, ni amb la Maribel ni amb ningú que m'ho suggerís. Però va i resulta que muns pares demanen les entrades com a regal club del Tres C. Podeu imaginar l'enrabiada que vaig agafar... Per sort a l'Ignasi també li van regalar i em va dir d'anar amb ell. Així que el mateix dia ens vam trobar els 4 al Teatre Victòria. / L'obra també em feia especial gràcia perquè a la feina havia fet unes cartes per promocionar-la. I veig que el que deia coincidia força amb la realitat. Menys mal! ;)

Vull tocar una reactable!

Els creative saraos són unes xerrades que es fan mensualment en algun bar de Barcelona (de moment s'han fet al Belly, al La Sal Café i al Movie) i tracten sobre publicitat i comunicació interactiva, digital, o com li vulguis dir. Gairebé hi he anat a totes amb la Maria (n'hi ha hagut de vertaderament interessants com la del projecte One Laptop per One Child o la Bestiario.org i d’altres de més prescindibles). La d'avui ha anat sobre la reactable.

Flipant, oi? Ja l’havia vist a algunes actuacions de la Björk, però que algú com un dels seus creadors t’ho expliqui de primera mà és molt motivador. I reflexionar com pot ser un futur ple de taules interactives és impressionant. Com deia el Sergi Jordà, el que falta és la gran aplicació (un joc?) que dispari el fanatisme per aquest tipus d’estris.

D’alguna manera penso que és com si tanquessim el cercle. M’explico. Primer jugàvem tots a jocs de taula, després van arribar els videojocs, que van començar sent essencialment un passatemps solitari (el típic adolescent tancat a la seva habitació). Poc a poc van començar a ser més socials (però virtualment) gràcies a internet. Ara ja són socials i reals amb els singstars i els buzz. I en el futur, al costat d’una taula, la gran innovació serà jugar a un parxís digital? Doncs potser sí. En el fons és el més natural. Igual que dissenyar amb una esquadra i un regle. Per què estar limitats pels clics d’un ratolí quan amb les nostres mans podriem retallar, fer línies rectes o modificar valors de color? Com diu la meva companya de feina, és com tornar a quan érem petits i enganxàvem gomets. Fer el que sempe hem fet però potenciant-ho amb la tecnologia. La tecnologia al nostre servei. Intuició al 100%.

Altres aplicacions que ja es contemplen són en restaurants: podriem demanar els plats clicant-los sobre la taula. I al rebre el BigMac i posar la capsa al damunt rebriem informació sobre calories, ingredients i altres tonteries. (Una evolució de les cartes-tablet pc del Monvínic I al depositar-hi el nostre mòbil podríem descarregar la informació que portem al damunt i compartir fàcilment fotografies, música, mapes o words. Al·lucinant, no? Doncs tot això està ben a prop: taules-pantalla amb interfícies multitàctils, colaboratives i interactives. Quines ganes de que arribi el futur!