Un post líquido para contar la charla de Daniel Solana en Complot

Viernes por la tarde. Complot, la escuela de creativos de Barcelona. Raulifer a un lado. Enric en otro. Bastante más gente alrededor. Y delante, Daniel Solana. Él. El pionero de lo digital en España. El evangelizador. El referente. Quien ha conseguido que empecemos a hablar de publicidad e ideas líquidas.

 ¿Lo ha conseguido? Seguro que después de este post, tú también empiezas a utilizar el concepto. Porque durante la charla, vi la luz. Es esto a lo que tenemos que tender, es lo que todos queremos hacer. Es la nueva publicidad y ahora ya sabemos de dónde tiene que partir. Y Solana lleva tiempo predicándolo, pero una cosa es que te lo cuente en un artículo y la otra es verlo en vivo y directo. Convence más. Así que, sin más preámbulos, vayamos al tema.

 ¿De dónde partimos?  De DoubleYou, la agencia digital de referencia en España. Un trono cada vez más disputado sí,  pero quien tuvo retuvo y no hay que olvidar el histórico. Solana lleva ya tiempo reivindicando el papel de lo digital. Nos contó que no se sentía a gusto ni below ni above the line. Ellos son digitales, nadan en un medio especial. Un medio con un gen distinto a los tradicionales. Un medio que los replica, que a la vez puede contenerlos y expandirlos. Un medio líquido.

Internet es ese medio líquido. Un medio donde los contenidos fluyen y se expanden. Se complementan, se amplían… o desaparecen con un simple clic. Un medio con unas propiedades que están afectando al resto porque, señores, la licuidad se contagia. A la televisión, a la radio, a los periódicos. E incluso, esto ya es cosecha mía (a estas alturas del post no te descubro nada si te digo que esto no es un resumen literal de lo que dijo Solana, ¿no?) a la sociedad, como preconiza Zygmunt Bauman con su Modernidad Líquida.

 Pero en realidad no hay medios. Solana considera que realmente solo hay un medio, el medio que los engloba a todos y con el que debemos jugar. Y este medio se llama… (redoble de tambores)… HOLOS… (por lo de la comunicación holística y tal). En holos se contienen todos los medios y por eso, las ideas a veces se transmiten vía televisión y otras vía un videojuego, por eso una misma noticia te llega por varios medios… por twitter te enteras, por youtube ves las imágenes que ha emitido la CNN, en un periódico tienes la reflexión sesuda que lees mientras desayunas un croissant, en un blog dejas tu opinión después de cenar… y por eso nosotros tenemos tantos medios al alcance para llevar a cabo nuestras comunicaciones. Pero para conseguirlo debemos cambiar la forma de pensar. Pasar de las ideas sólidas…

 … a las ideas líquidas. Ideas que ya no se crean pensando en un formato o en un medio. Ideas que son un todo que se diluye en el holos y que adoptan distintas formas según el lugar donde aterrizan para acabar convergiendo en la mente de cada persona para configurar EL mensaje. (¿Lo he entendido bien, Daniel? ¿Cómo lo entendisteis los que también estuvisteis en la charla?). Eso dificulta enormemente el proceso para parir (ya no digamos desarrollar) una idea. Pero Solana nos dio una pista. 6 niveles donde buscar ideas líquidas:

 formato

                          soporte

                                                                                                            medio

 disciplina

                                            producto

 y me falta uno, pero juraría que en su powerpoint había solo estas. ¡Glups!

Además nos dio dos pistas: las ideas líquidas se distinguen por su expansividad y su evolutividad. Y tres ejemplos. Tres ejemplos que se me han escapado del post… Tres ejemplos que podrás leer empezando por aquí.

ULTRARECOMANABLE: Un déu salvatge al Teatre Goya.

OK: Un déu salvatge m'ha encantat. Clar i català, no caldria que hi afegís res més. Vés al Teatre Goya i deixa't portar. Riuràs amb ganes.

KO: Res. Perfecte tot. Actors, guió, decorat i públic. Cap queixa.

!: Ehm, val, ho accepto, vols que t'expliqui alguna cosa més, oi? No anirà pas al Goya perquè t'ho digui així sense més, ja ho veig. Ok, doncs va, te'n faig cinc cèntims. Però poca cosa, eh. És tard i vol ploure.

4 personatges. 2 matrimonis. Queden per parlar de forma pa-cí-fi-ca sobre una baralla dels seus fills. La cosa comença calmada, incòmoda. Converses de circumstàncies, somriures falsos. I poc a poc es va complicant. Complicant moooolt. Mooooooltíssim. I com més es complica, més patètic. I com més patètic, més riures. Però riures amargs, eh. No et creguis pas, té molt mala llet tot plegat. L'autora reflecteix amb punteria les neures de la nostra societat de les aparences, de la guerra de sexes, de l'educació dels fills, de parelles i pares ridículs. I tots tenim alguna cosa d'ells, ens agradi o no.

Feia molt de temps que volia veure alguna obra de la Yasmina Reza. No vaig anar ni a Art, ni a Una comèdia espanyola, ni tan sols la versió que van fer de Un dios salvaje amb la Maribel Verdú i l'Aitana Sánchez Gijón. Mira que vaig estar a punt de deixar-m'hi caure, però res gent, per una cosa o per l'altra res de res. I vés per on que ara ha caigut. Déu ser cosa de la meva atracció pel Goya, on estic anant a veure tots els títols que s'hi estrenen (sempre disfrutables, d'altra banda).

Apuntava que els actors molt bé. Doncs sí. Sobretot la Roser Camí, amb el seu paper d'histèrica donya perfecta. Però els mediàtics Jordi Boixaderas, el Ramon Madaula (de qui desconeixia la vis còmica) i la Vicenta Ndongo (que acaba donant la campanada) no es queden enrere. Fan un gran conjunt.

I el guió. Ah, el guió. Actuen tan bé perquè tenen un gran material: un plantejament ben parit i un desenvolupament excel·lentment filat. I una Tamzin Towsend que els haurà dirigit de putíssima mare. Perquè quan tot encaixa, tot funciona. I surts del teatre feliç. I mires la vida d'un altre color. ;) :) :P

Boulevard a La Villarroel

OK: Boulevard és teatre dins del teatre. Veiem una obra i els personatges. Veiem els actors i els assajos. Divertida, ràpida, ben actuada. Fa un bon joc amb el bilingüisme (l'obra que representen els actors és en castellà, però entre ells la majoria parlen català) i del vídeo. Entretinguda, t'ho passaràs bé.

KO: Fa temps vaig llegir que anunciaven l'obra com el "Pel davant i pel darrera" del segle XXI. I, certament, ho és (l'obra es veu pel davant, pel darrere i pel davant). Bàsicament és el mateix, però així com recordo que a l'obra del 96 vaig riure molt (fa gairebé 15 anys, tot s'idealitza) en aquesta he rigut, però no tant. Em va semblar divertida i molt interessant veure tot el procés d'assaig i la crítica que es fa al món del teatre i els seus tics. Està ben resolta però... no sé com dir-ho, em va faltar que "explotés" , que tot embogís encara més. Clar que això és el que m'hagués agradat a mi. L'obra està molt bé, reconeguem-ho.

!: Em vaig quedar amb moltes ganes de veure la súperbonamentcriticada Germanes, de la mateixa autora, i per això, quan vaig llegir el reportatge de Teatre BCN (molt molt interessant) sobre el procés de creació de l'obra em van venir unes ganes enormes de veure-la. Potser n'esperava massa.

Antes de que se me olvide

5 apuntes rápidos después de la charla de Màrius Zorrilla, 31 años, Head of Art & Design de SCPF

Después de asistir ayer con Raulifer a un nuevo Complot me quedo con 5 reflexiones que se hicieron. Intentaré ir al grano.

- Inquietudes: Màrius nos contó su currículum. 6 meses en un estudio de diseño en Barcelona. (En Barcelona es difícil crecer en un estudio: son pequeños y para tener más responsabilidades deberías invadir el puesto del jefe, propietario y diseñador estrella. Malo). Se agobia, pasa a una agencia. Villarrosàs. Bien durante algo más de un año. El mundo de la agencia es duro. Bien por las posibilidades, mal por las prisas. Encuentra a faltar el mimo al trabajo de un estudio. Lo deja. Siguiente destino, Londres. Estudio pequeño. Máximo mimo. 6 meses más, agobio y de vuelta a Barcelona. SCPF 6 meses, salto a un estudio, Base y vuelta a SCPF, donde ya lleva más de un año y medio, todo un récord. Alguien del público preguntó si tanto cambio podía ser malo para su currículum. ¿Tendría que serlo?

- Nuevas vías. Su puesto en SCPF es algo raro. Head of Art & Design. Una especie de director creativo de directores de arte. Inspirado e importado directamente de Londres. Màrius reivindica la importancia del diseño gráfico en las agencias de publicidad. Y nos habla del caso de las escisiones de Saturday London de Mother London o Happy FB de Forsman & Bodenfors. Mismo origen, distintos negocios, colaboran si es necesario, si necesitan complementar talentos. O Kesselskramer, una agencia que no hace solo trabajos de agencia. ¿Podemos tender hacia ello en España?

- Sobre los copys. Parece que existe cierto pique con los copys en SCPF. Que si solo a ellos se les considera creativos, que si trabajan separados, que si patatín que si patatán. ¿Hay algún copy en la sala? Vale, estaba yo. Escurrido bajo la silla. Sin mover no una ceja. Respirando flojito. En algo estoy de acuerdo, en mucho no. Lo que sí, que vale, que cuando los directores de arte empiezan a producir en serio algo el copy ya tiene la cabeza en el siguiente proyecto. Pues sí. Por el resto, no. Creo que son temas achacables a la organización de una agencia y a la voluntad de implicación personal. ¿Por qué son solo los copys los que buscan los conceptos? Haz que trabajen juntos copys, artes y diseñadores. ¡Y también cuentas! No concibo una agencia en la que cada departamento vaya a su aire. Alguien de cuentas puede opinar sobre una imagen. Un arte puede sugerir un copy. Y un copy no debería desentenderse de un proyecto cuando pasa del word al indesign. Quizás mi forma de pensar es fruto de las circunstancias. Nunca he trabajado en pareja con un único arte. Siempre he sido polígamo. Más ahora que soy el único copy en la agencia. Para off, online y lo que se tercie. Y me niego a ceñirme a solo escribir. Un copy y un arte deben conceptualizar juntos. Junto al responsable de interactivos si se requiere. Pero... ¿por qué ceñir tanto? ¿Es que un interactivo no puede opinar sobre un print? ¿Es que no lee revistas? ¿Es que en nuestra vida personal también nos especializamos? Coincido con Toni Segarra, la especialización no es buena per se. Vale, podemos tener nuestras parcelas. Enriquecer desde nuestro punto de vista. Pero en la mezcla está lo bueno. No deleguemos sin hablar. Sumemos esfuerzos. Conciliemos. Peleemos si hace falta. ¿Soy utópico?

¿He dicho que sería breve?

- El talento. Directores de Arte que no saben componer textos, pero saben a quien acudir para que se lo hagan de p.m. Que no saben diseñar pero tienen miles de referencias que aportar. Diseñadores muy buenos que se queman en una agencia de publicidad. Que no aguantan timings, no soportan que les tumben campañas y no saben levantarlas de nuevo. Que no saben vender su trabajo. Que se dan cuenta que son copys. Que haber estudiado publicidad no les va bien en su puesto. (En esa agencia. En otra quizás sí.) La misma persona en distintos equipos no brilla igual. Es una gran responsabilidad saber encontrar lo bueno de cada uno. ¿Explotamos bien nuestras capacidades?

- Los medios. Esto se lo encargamos a un ilustrador de El Víbora para reflejar un estilo ochentero. Esto a Vasava. Y lo otro a un estudio de Londres que lo tocan muy bien. (...) Como no estábamos seguros, también se lo encargamos a otro ilustrador. El cliente lo pagó. (...) Esto no daba dinero pero disfrutamos haciéndolo. (...) ¿Las agencias grandes hacen grandes trabajos porque tienen la capacidad de acceder a los mejor de cada casa?

Se acabó.

O no.

Bonus track: en todas partes cuecen habas. Lo que me gusta de estas charlas, a parte de lo que enriquece ver las experiencias de los demás, es que te ayuda a darte cuenta de que en todas las agencias de publicidad nos enfrentamos a los mismos problemas. Timings, presupuestos, clientes. Te sientes menos solo, menos estúpido. Te das cuenta que, sí, muchas veces el cliente tiene razón. Y que "pajas creativas" se mejoran después de tamizarse por la opinión de un director de marketing. Otras no. Otras veces vale la pena luchar porque lo diferente, lo raro, lo original y lo inesperado, lo que no gusta, lo que no supera tests ni focus groups, resulta ser un bombazo. La creatividad es así. Impredecible, ingobernable y siempre disfrutable. A pesar de todo, trabajando en esto nos lo pasamos bien. Ya sea aquí, en Pekín o en pokón.

Oda a Mad Men

Esta Navidad me las he pasado enganchado a Mad Men.

¿Lo cualo?

Una serie sobre publicitarios que trabajan en la Nueva York de los años 60.

Mmmm.. no, no.

Una serie sobre los cambios de la sociedad norteamericana a partir de la década de los 60. Una especie de "Cuéntame" a la americana con más medios, mejor ambientación, anuncios, mayor sutileza y mucho más tabaco y alcohol.

Sí, pero no.

Es una serie sobre la familia Draper: la familia (aparentemente) perfecta que lo tiene todo y, sin embargo, se desmorona capítulo tras capítulo.

Si, y además:

Un drama.

Una comedia.

Una serie de acción.

Una serie romántica.

No, definitivamente es un dramón.

Ufff... vaya lío, mejor volvamos a empezar ¿no?

Pues vamos.

Estas Navidades las he pasado con la familia Draper y los empleados de Sterling Cooper, los protagonistas de Mad Men.

Le di una tercera oportunidad a la serie. Vi unos pocos minutos al poco de estrenarse en español y no me acabó de convencer. Mucho humo y poca chicha.

La quise recuperar cuando la empezó a emitir Cuatro. Que la hicieran a la una de la madrugada no ayudó mucho.

Y ahora, por casualidad, descubro que la dan gratis en el Videoclub de Ono. Y me engancha. Vaya si me engancha, que me he tragado 26 capítulos en 15 días. (4 a través de la tele, el resto a través de otros medios).

Es una serie para ver en calma, después de cenar, tumbado en el sofá, con las luces bajas. Sin que nada te pueda distraer, para trasladarte totalmente a otra época. De hombres trajeados y mujeres arregladísimas. De tabaco y alcohol por todas partes. De sexismo y racismo y coches sin cinturones, teléfonos con cables y máquinas de escribir para cada secretaria.

Desde luego, no es Lost. Cuando se acaba un capítulo no tienes unas ganas locas de ver el siguiente. Más bien consigue que te quedes chafado. Sin lágrimas porque todo es muy contenido, sutil, lo que ves no es realmente lo que hay. Son unos personajes miserables. Pero con miserias que la pátina del tiempo no consigue que nos sean ajenas.

Por suerte ayuda a darte cuenta de cómo hemos cambiado. ¿Aguantaríamos ese ambiente opresivo? ¿Seríamos partícipes de esa sociedad? ¿Cómo nos verán cuando en 2060 rueden una serie ambientada en 2010?

Los protagonistas trabajan en publicidad, algo que ayuda a que me atraiga. Don Draper es el director creativo de Sterling Cooper. Peggy Olson la secretaria que quiere ser copywriter. Pete Campbell un ejecutivo de cuentas arribista. Salvatore el director de arte... Pero, claro, también son algo más. El director creativo es el hombre que ha enterrado su pasado para vivir una nueva vida que no siempre logra controlar. La secretaria es la mujer que no acepta estar sometida en un mundo de hombres. El ejecutivo, el nuevo marido que se enfrenta a los sacrficios de formar una familia. El director de arte es un homosexual armarizado en una sociedad machista...

Todo evoluciona lentamente. Pasan cosas. Poco importantes. Metafóricas quizás. Ambiguas. Con silencios, con miradas, con labios que se aprietan para no hablar. Y nos llevan a un inexorable hundimiento, tanto de esas personas como de ese modelo social. Algo que ya vemos desde los títulos de crédito, genialmente parodiados en Los Simpson.

¿Un ejemplo de por qué me gusta? Esta grandiosa escena. Don tiene una presentación para Kodak. Quieren vender "la rueda", un nuevo proyector de diapositivas. Tenemos el lado publicitario. Vemos a Don como el gran creativo que es. Pero también aparece el Don familiar, el marido con sus permanentes crisis. Y ello da como resultado una escena catárquica donde confluyen distintas tramas que lentamente hemos ido saboreando capítulo tras capítulo para desembocar aquí, donde negocio, ternura, nostalgia y un punto de humor confluyen de forma magistral. Ufff, pelos de punta.

No puedo esperar a ver qué me depara la 3a Temporada, que ha dado lugar a que Mad Men se considere la mejor serie de 2009. Allá voy. ¿Me acompañas?

Un marit ideal al Teatre Goya

OK: És una obra d'Oscar Wilde i això ja li dóna molts OK. Cada frase és una sentència lapidària contra els snobs, les aparences i l'alta societat. /Els actors són excel·lents, en especial la Sílvia Bel (Laura Cheveley) i l'Anna Ycobalzeta (Gina Chiltern). //La segona part, per mi, funciona millor que la primera. Hi ha més situacions vodevilesques i rius amb més ganes. Però és una obra on tota la força està en el text. I de vegades, això pesa massa.

KO: L'escenografia és massa freda. / El Joel Joan (Arthur Goring) tot i que interpreta el personatge més aclamat pel públic, potser per ser el més divertit, em dóna la sensació que fa el mateix paper de sempre, l'arxiestereotipat David de Plats Bruts. Ja em cansa una mica. //En general, l'obra em va deixar una mica... mmmm... psé... igual..

!: Per què la gent no ve tossida de casa? És odiós haver d'aguantar constantment els cofs cofs. / A l'obra, els mòbils tenen un paper clau. Com devia ser al text original?

La forma de les coses o tot va bé si acaba bé

Tinc plans pel divendres?

Tinc una lleugera idea, però res en ferm.

Que si em fa anar a veure La forma de les coses al Club Capitol? Doncs sí, em fa. No sé ni de què va, però una proposta teatrera sempre hauria de tenir un sí com a resposta.

Situem-nos al divendres. He quedat a les 20h. Són les 19h. Entro a La Central del MACBA. Fullejo, més ben bé, llegeixo, MY NAME IS CHARLES SAATCHI AND I'M AND ARTOHOLIC. Aleshores no sé que algunes de les reflexions amb les quals m'ametralla el llibre les posaré en pràctica 2 hores més tard veient l'obra.

A les 20h faig la cua. No estem en llista. Com? Jarrrrrrl. Veiem l'obra igualment? Anem a veure 2012? Què coi fem? Trucades, trucades, trucades. Tenim entrades!

Entrem a la sala. És la mateixa que la de L'Habitació de Verònica. Això pinta bé. Ens deixem el programa. Tenim programa. No trobem la fila 9. La trobem. És a l'altra banda. Joder. Què fosc. No puc llegir el programa. Què coi estic a punt de veuré? Només tinc la frase del cartell: Quan ho canvies tot per amor...

Comença l'obra. Ai que serà una chorrada.

*

Acaba l'obra. Aplaudeixo amb ganes. M'ha encantat.

On anem a sopar? Al Ménage a Trois? Ok, som-hi.

Taula per a 2? Ufff, hi ha molt de fum. Hauria d'estar completament prohibit fumar en un restaurant. Marxem.

Bar Lobo? No hi ha lloc.

Ufff. Aquí no. Allà tampoc.

Carmelitas? Carmelitas va. Hi ha lloc. Hi ha bona carta. Hi ha bona conversa.

Tot va bé si acaba bé.

iReflexions

Torno a tenir ganes d'escriure al blog.

Sort que el twitter em treu el mono.

Però no, això no és.

Hauria d'haver explicat com em va agradar Malditos Bastardos. La fascinació pels accents i les escenes ben planificades.

Com, amb el temps, District-9 m'ha deixat una mica fred.

New York I Love You, pitjor que Paris, je t'aime.

Si la cosa funciona, funciona molt millor que Vicky Cristina Barcelona.

Hauria d'haver explicat el meu punt de vista sobre la confe del Dani Grannatta a Complot. Sobre el making of del concert mai fet de This is it. La poca sopresa que va suposar REC2. La fredor d'Agora malgrat tot el seu sentit. El fiasco de l'adaptació al cine de Millennium 2.

Però si no ho fet abans, ara no ho faré pas.

Que tingueu un bon pont, si el feu!

Setmana de la birra creativa

L'eix temàtic d'aquesta setmana ha estat, sense cap mena de dubte, el de la creativitat. No només pel tema del Global Awards i per les disquisicions habituals al curro, sinó perquè el gran Raulifer m'ha portat per primer cop a un Chill Laus i, a canvi, l'he enredat per anar a una de les xerrades quinzenals de COMPLOT, aquest cop a la nova seu a tocar de la Plaça Reial.

A tots dos llocs ens han donat una Estrella Damm ben freda d'aquelles d'edició limitada , deu ser que ajuda a pensar? No ho tinc gaire clar, però benvingudes siguin. Diculpa'm per no poder-te convidar a una mentre llegeixes el post.

El Chill Laus va estar dedicat als últims treballs de villarrosàs i qui va parlar va ser l'Oriol Villar, el director creatiu de l'agència. Em va semblar un tio força simpàtic i proper i va explicar algunes coses més o menys interessants. Que per què va formar l'agència amb el Jordi Rosàs, el seu soci? Perquè estaven a Casadevall & Pedreño i volien fer coses que allà no podien fer i, és clar, guanyar més pasta. Està segur de tot el que fa? No (i això és tranquilitzador). Com tot creatiu, és un tipus en un permanent mar de dubtes, que es tira a la piscina amb allò que creu, però que per molt que triomfi, segueix preguntat-se si s'ho mereixia. Creu en la creativitat? És clar. I en la independència i la llibertat, en treballar amb els clients que vol i que li deixen fer el que creu que és correcte. Ens va posar l'exemple d'un concurs que havien guanyat però el client els volia obligar a fer uns canvis amb els quals no estaven d'acord. I què van fer? Renunciar-hi. Olé sus huevos! Per exemplificar-nos-ho ens va posar el següent fragment de la pel·lícula "El Manantial", sobre la vida de l'arquitecte Howard Roark. No la coneixia pas, però s'haurà de veure.

En quant els exemples, un breu resum del que més em va agradar:

- I això què és? La felicitació de nadal de l'agència de l'any passat. Perdò? Sí, hi diu "Bon nadal". Van reunir a tot el personal, es van vestir de gala després de dinar, van contractar al director d'un cor, van cantar tots junts "Bon Nadal" i amb la corba de so resultant van fer aquesta figura, d'edició limitada i numerada i la van entregar a clients i amics. Va haver-hi gent que no li va veure la gràcia. Però... i què? Què ven una agència com villarrosàs? Creativitat? Doncs toma creativitat.

- Però la creativitat no té per què ser tan extrema. Creativitat és oblidar-se del format spot i fer un videoclip com a anunci de l'estiu d'Estrella Damm. Jo no el vaig veure mai per la tele i sí, en canvi, en un munt d'actualitzacions d'amics al facebook. Preguntes del públic: Hi havia un acord amb Formentera? No, era l'arquetip de lloc perfecte per passar l'estiu perfecte al mediterrani. Qui va elegir el grup? El coneixia una noia de l'agència. Sort que no era fan del David Bisbal!

- El Villar no està d'acord amb la definició d'agència de publicitat. (Ni jo, ni crec que ningú que es dediqui al tema. Fem només anuncis? I ara. Fem experiències en qualsevol format. Comuniquem, informem, entretenim). Ell diu que a la seva agència fan "ponts emocionals entre marques i consumidors". Creen continguts per a marques. I si no, què és això de la mà esquerra del Nadal per a Nike?

- I el tema de l'University Attack del Banc de Sang? http://www.marcmorro.com/index.php?/work/nombre1/ Brutal. No cal afegir res més.

Si encara no estàs avorrit i segueixes llegint, deu ser per què vols saber alguna cosa sobre la xerrada de Complot? Doncs va, som-hi.

El tema va ser, atenció: "Advergaming y Marketing Participativo. Desde Nostradamus a la actualidad, pasando por el Parchís." Casi ná. Però res, la cosa va ser bastant més senzilla. Va parlar Ricardo Llavador, "socio fundador de “El Hombre con dos Cerebros, una agencia proveedora de agencias" i ferm candidat a actor de Muchachada Nui. En ocasions semblava que estiguessim davant d'un Celebrities, a cascoporro. Un tio molt cachondo, la veritat.

I res, una mica d'exemples per aquí (1, 2, 3), una mica de teoria per allà (a tothom li agrada jugar; els jocs no tenen per què només ser per internet; és important,com sempre,tenir en compte el target; els jocs eduquen, entretenen i són uns excele·lents transmissors de l'experiència de marca) i cap a casa.

Ens veiem aviat!

"Arròs covat", la sèrie de Juajo Sáez a TV3

Sóc seguidor del Juanjo Sáez des que el vaig descobrir a les tires de .H i d'El Periódico i ultrafan declarat seu gràcies a "El Arte", "Viviendo del cuento" i "Buenos tiempos para la muerte". Sempre recordaré el dia que una amiga em va preguntar si un dels seus llibres l'havia escrit jo perquè la (mala) lletra era igual que la meva. Però no, no, ja li vaig deixar clar que no.

Tooooooot això per dir que avui he vist mentre sopava i amb el meu company de pis (Jordi, et presento al lector barra a del meu blog/ Lector o lectora us presento al Jordi) el primer capítol d'una nova sèrie d'animació per a adults que estrenaran properament al 33 però que, de moment, s'emet per internet. El títol? Arròs covat (i no és conya, però avui hem sopat arròs amb tonyina a la papillote, goita quina casualitat). L'argument? Dissenyador barceloní modernet de 30 anys en plena crisi existencial. Veredicte? M'ha molat un munt.

És curtet i per veure ràpid (per internet)va bé. No sé a quina hora el faran a la tele i si la gent s'esperarà per veure-ho. Té l'encant dels dibuixos del Sáez traslladat a l'audiovisual. Les veus són tan imperfectes com els dibuixos. El moviment de les imatges ajuda a enllaçar gags visuals força ben trobats. Agradarà a moderns. Que saben què són els premis Laus, el No Logo i el Primavera Sound. I la música, definitivament m'ha guanyat. Escoltar a Manos de Topo en català o un tema de Madee de cop i volta, mola que t'hi cagues.

Com que s'ha fet força curt, hem aprofitat per veure un avançament d'una altra sèrie animada, 240 El nen clònic. Ja escriuré una ressenya, vull dir, post, quan hagi vist un capítol de debò. El Jordi ha dit que com a dibuix i tal li molava més la sèrie del Sáez però que com a tema, troba més innovador el del clon. No l'he contradit, però li he fet un comentari reduccionista i superficial (típicament de publicitari, que ens guanyem la vida sent això): "Bé, l'Arròs Covat vé a ser un Escenas de Matrimonio per a indies i el Nen clònic un South Park social". Agafeu-vos-ho amb pinces, eh.

Vull acabar (i acabo) dient que m'agrada que Tv3 faci aquestes apostes, com ja va fer fa temps amb el Motel Spaghetti. Potser no tindrà molta audiència, però com a mínim s'intenten fer coses diferents. I potser a nivell internacional ho aconsegueixen moure i tot. Són dos productes que no desentonarien pas a una MTV de torn, no creieu?