divendres, 20 de febrer de 2009

FNAC-concert a les set de l'Estanislau Verdet

Pel meu aniversari em van regalar l'últim disc de l'Estanislau Verdet i el de Las Escarlatinas, i resulta que ahir, l'alter ego galàctic, boletaire i lletgista del Pau Vallvé va actuar al fòrum de la FNAC de L'Illa.

Així que allà vaig estar, a primera fila, amb el disc a la butxaca preparat per a què me'l signés.



Però resulta que sóc un ultrafan tímid i amb presses. Per això, al final no li ho vaig demanar. No portava boli (aquelles excuses que ens inventem els vergonyosos per no fer les coses) i, a més, feia tard al Myspace Secret Show.

El pròxim cop, a veure si puc anar a un concert llarg, que em vaig perdre el de l'Apolo :(

I respecte a la signatura, m'és igual. Tampoc sóc tan fetitxista...

divendres, 13 de febrer de 2009

Slumdog Millionaire



No és la millor pel·lícula de la dècada, com diuen als anuncis, però és molt recomanable.

OK: No explicaré l'argument. Bé, sí, una mica, només el que sabia abans de veure-la. Un pobre noi indi es presenta al ¿Quién quiere ser millonario? del seu país i comença a encertar totes les preguntes perquè tenen relació amb coses que li han passat al llarg de la vida. (No vull explicar res més, perquè si no, deixa de sorprendre't). Malgrat que la pel·lícula és un batibull d'estils i d'imatges, hi ha moments en què va aconseguir captar totalment la meva atenció. I vaig patir i em va emocionar (però no vaig plorar com amb el Button). Em va encantar la música, però escoltar al dia següent tot de música de Bollywood em va fer posar el cap com una olla.

KO: Potser sí que és una mica falsa, previsible i estereotipada (com se li ha criticat), però m'és igual, em va entretenir i atrapar. No és més que una fàbula. És cert que gran part del mèrit el té perquè està ambientada a l'Índia, que resulta un país tan desconegut com fascinant.

!: ¿Sabíeu que el meu pare es va presentar al 50x15 amb el Sobera? Però no va passar de la cinquena pregunta. No tenia clara la resposta, es va arriscar i no va voler gastar un comodí. Es va passar de llest, vaja. :p

dijous, 12 de febrer de 2009

La Revolució a la Villarroel



La Revolució és un videojoc. Un videojoc que et pot canviar la vida. Un videojoc que enfronta a dues companyes de feina i amigues. Un videojoc que desperta l'interés d'una multinacional. És el fil conductor d'aquesta obra.

OK: Molt entretinguda. Dura una hora i mitja que et passa volant. Amb molt de ritme. Et fa pensar una mica i et fa riure (atenció al personatge de la Isa, la millor!). Ideal per a la gent que no li agrada el teatre. No sé per què em va recordar a l'obra de Carnaval (no hi té res a veure, però) tot i que em va agradar més. Els actors ho fan molt i molt bé. Estan molt compenetrats. I és una obra molt actual.

KO: Potser grinyola una mica el final. M'esperava alguna cosa més impactant. Però em va agradar. M'ho vaig passar molt bé.

!: Sembla que La Villarroel vulgui especialitzar-se en un públic jove, amb preus assequibles i obres actuals, d'autors joves i, en certa manera, trangressores. I em sembla molt bé. :)

dilluns, 9 de febrer de 2009

Benjamin Button, no pero sí.



M'he esperat una mica a escriure els 4 pensaments associats a la pe·lícula. Ja t'aviso que si ho hagués ecrit ahir mateix, hagués posat que la pel·lícula no em va agradar gens. Però...

OK: Vaig estar atent durant tot el metratge (només em vaig remoure de la cadira un cop), la Cate Blanchett és genial (el Brad Pitt, guapu i prou), el maquillatge, la hòstia (què menys) i alguns moments els vaig disfrutar bastant (el moment casualitats a Paris, l'amant Abbot), però...

KO: No sé, em dóna la sensació que la pel·lícula no aprofundeix en temes que podrien donar per molt més que per una història romanticoide (l'experiència, com encarar la maduresa sent jove, la relació d'amants amb una diferència d'edat física abismal, l'adaptació del Button a la societat, no va anr a l'escola el noi? ningú li mira mai el document d'identitat?), es puleixen molt ràpid el final, els comportaments dels personatges tampoc queden massa clars, els moments màgics no són masssa màgics (els llamps no fan ni riure) i els seriosos són inversemblants (ningú es pregunta res?). El Tim Burton o el Jeunet haguessin fet una pel·lícula molt més emotiva, segur. La fotografia és tan freda que em deprimia, però tampoc li aporta realisme. La música no em va arribar massa (tot i que la banda sonora, que me l'he escoltat després amb calma, no està malament). Ja et dic, per mi, funciona a trossos. Com a petits flashbacks a Lost seria genial (es nota que últimament només miro Perdidos? ;) N'esperava més. Molt més. Però...

!: Vaig plorar. Al final. I quan li diu a sa mare que ella és sa mare. Cap dels meus amics va plorar. Potser això vol dir que em va agradar més del què crec? Pots disfrutar d'una pel·lícula i després dir que no t'ha agradat? Mmmm. Algú té algun però?