Telemonegal 200

Feia temps que volia dedicar un post a aquest programa i per fi tinc la ocasió. Ahir vaig anar amb el Jordi/companydepis, l'Elena, el Tomàs i una companya de feina i els seus amics a celebrar els 200 programes de Telemonegal al Palau de la Música Catalana.

Tot i que quasi bé no vèiem res perquè estàvem al galliner, vam riure molt. De convidats estaven la Julia Otero i el Pepe Rubianes i van donar lloc a situacions molt vodevilesques. El Rubianes donava el contrapunt no-ens-em-de-prendre-la-tele-seriosament i la Julia i el Monegal debatien un tema apassionant sobre els límits del periodisme, fins on es pot arribar per cobrar a final de mes i de qui és responsabilitat la tele que es fa. En realitat és el que té el programa del Monegal: penses i rius.

OK: Fas una repassada de tot el que es fa a la tele sense que t'hagis de tragar tota la programació. És el meu truc, i per això quan parlo amb la gent es pensen que estic mirant la tele a totes hores. / A la seva manera, el Monegal quasi sempre té raó. Però entenc que, pels seus aires de profe sabelotodo, hi hagi gent que no el suporti./ A les entrevistes no en deixa passar una als convidats./Gràcies a que Barcelona Televisió té una molt bona pàgina web on pengen els programes emesos, el Jordi i jo acostumem a veure el programa tot dinant dissabte (tenim connectat l'ordinador a la tele i es veu amb força qualitat). I com que el veiem cada setmana, sembla una projecció del Rocky Horror Picture Show: intercatuem amb la pantalla i ens adelantem a que el Ferran digui: "aaaah", "pollastre", "ratomàquia", " amor tiene rabo"...

KO: És l'antiprograma televisiu: no sap presentar, es perd en les seves pròpies notes i de vegades s'inventa les coses o està convençut de conspiracions que crec que no són certes. / Com deia l'Elena, hi ha molta gent que pensa que el que diu el Monegal va a missa (ho vam comprovar al Palau) i no sempre és així.

!: Ja és la segona vegada que hi vaig de públic, però aquest cop ens van donar una samarreta més xul·la.