dissabte, 26 d’abril de 2008

Espectres



OK: Obrassa en majúscules. OBRASSA! Al teatre Romea, amb l'Emma Vilarasau, el Jordi Boixaderas, etc.

KO: Surts tens, molt tens. Però això no és pas dolent.

!: La Vilarasau broda els papers de dona torturada pel passat, pel present i per tothom. Malgrat de ser un text de principis del segle passat, és plenament actual. Et donen ganes d'aplaudir després del discurs del jove Osvald Alving (bé, de fet molta gent va aplaudir...)

Boscos Endins



OK: Coms tot el que porta el segell Dagoll Dagom, està molt i molt currat. Canten bé, actuen bé, els decorats són espectaculars, és entretinguda, etc.

KO: És massa car. X sort hi vaig anar amb una oferta del 50% d'Atrápalo (després d'haver intentat aconseguir totes le spromocions possibles). / I, el to... suposo que no és culpa seva, és una adaptació, però... mmmm, em falla alguna cosa. És una obra quasi gairebé per nens, la mala llet que m'esperava em va costar de trobar. No emociona tant com Mar i Cel i et quedes amb el regust d'haver vist una obra menor. / Al principi, quan canten tots cosat d'entendre i et perds una mica. X sort, els solos s'entenen bé!

!: Em va agradar molt com cantava la Gisela (fora dels registres habituals d'OT) i, sobretot, la Mone.

La Duffy ara em mola



Al principi pensava que era una mala còpia de l'Amy Winehouse i em va fer mandra escoltar-la. Ara, m'agrada. Me la vaig posar sense voler, l'escoltes sense parar-hi atenció i un cop superes els prejudicis, descobreixes que està força bé. Segueixo pensant que per escoltar aquestes veus, millor que vagi a la Dusty Springfield original i d'altres de la seva època, però bé, cançons com "Distant dreamer" em fan posar d'allò més melancòlic. I quan en tens ganes, està molt bé :)

Elegy, l'última de la Isabel Coixet



OK: La primera part em va agradar.

KO: La segona, no.

!: Malgrata que "Mi vida sin mi" i "La vida secreta de las palabras" em van agradar molt, aquesta em va acabar avorrint soberanament i no vaig plorar gens ni mica.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Telemonegal 200


Feia temps que volia dedicar un post a aquest programa i per fi tinc la ocasió. Ahir vaig anar amb el Jordi/companydepis, l'Elena, el Tomàs i una companya de feina i els seus amics a celebrar els 200 programes de Telemonegal al Palau de la Música Catalana.


Tot i que quasi bé no vèiem res perquè estàvem al galliner, vam riure molt. De convidats estaven la Julia Otero i el Pepe Rubianes i van donar lloc a situacions molt vodevilesques. El Rubianes donava el contrapunt no-ens-em-de-prendre-la-tele-seriosament i la Julia i el Monegal debatien un tema apassionant sobre els límits del periodisme, fins on es pot arribar per cobrar a final de mes i de qui és responsabilitat la tele que es fa. En realitat és el que té el programa del Monegal: penses i rius.


OK: Fas una repassada de tot el que es fa a la tele sense que t'hagis de tragar tota la programació. És el meu truc, i per això quan parlo amb la gent es pensen que estic mirant la tele a totes hores. / A la seva manera, el Monegal quasi sempre té raó. Però entenc que, pels seus aires de profe sabelotodo, hi hagi gent que no el suporti./ A les entrevistes no en deixa passar una als convidats./Gràcies a que Barcelona Televisió té una molt bona pàgina web on pengen els programes emesos, el Jordi i jo acostumem a veure el programa tot dinant dissabte (tenim connectat l'ordinador a la tele i es veu amb força qualitat). I com que el veiem cada setmana, sembla una projecció del Rocky Horror Picture Show: intercatuem amb la pantalla i ens adelantem a que el Ferran digui: "aaaah", "pollastre", "ratomàquia", " amor tiene rabo"...


KO: És l'antiprograma televisiu: no sap presentar, es perd en les seves pròpies notes i de vegades s'inventa les coses o està convençut de conspiracions que crec que no són certes. / Com deia l'Elena, hi ha molta gent que pensa que el que diu el Monegal va a missa (ho vam comprovar al Palau) i no sempre és així.


!: Ja és la segona vegada que hi vaig de públic, però aquest cop ens van donar una samarreta més xul·la.